Penya-segat (original) (raw)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Penya-segat a Cala Morell, illa de Menorca.

Penya-segats de Moher, a Irlanda.

Escarp al Cumberland Plateau, Tennessee.

Penya-segat de Preikestolen situat sobre el Lysefjord, un fiord de Noruega

Cingles de la Serra de Sis, situats a la Baixa Ribagorça dels Prepirineus aragonesos

Un penya-segat,[1][2] tallserrat[3][4] o capserrat[5] és un accident geogràfic que consisteix en un espadat rocós de forta pendent o vertical abrupta en la línia de contacte entre terra i mar.[6] Normalment s'anomena penya-segat o tallserrat l'escarpament a les costes, però també poden ser considerats com a tals els de les muntanyes, com els cingles, així com les falles i ribes dels rius. Quan un penya-segat costaner de forma tabular arriba a grans dimensions es denomina faralló. Un escarpament, espadat, tallat o fall és un cas particular de penya-segat produït per l'enfonsament parcial d'un terreny. Normalment un escarpament, ço és un declivi aspre del terreny, s'ha format pel moviment d'una falla tectònica o una ensulsiada. En alguns casos, aquest accident ha donat nom a un lloc o població, com a La Granja d'Escarp i El Pla d'Escarp, al Segrià.

Els penya-segats solen estar compostos per roques resistents a l'erosió i al desgast per l'acció atmosfèrica, generalment roques sedimentàries com la limonita, arenisca, calcària, dolomita, encara que també poden apreciar-se roques ígnies com el basalt o el granit en aquestes formacions.

La major part dels penya-segats acaben en forma de pendent en la seua base; en àrees àrides o sota grans penya-segats, el talús és generalment una acumulació de roques despreses, mentre que en àrees de major humitat, les roques del talús queden cobertes per una capa de terra compactada per la humitat, formant un sòl.

Molts penya-segats també presenten cascades i grutes excavades en la base. De vegades els penya-segats moren a la fi d'una cresta, creant estructures pètries singulars.

El penya-segat considerat com el més gran del món és la paret oriental de les Torres del Trango,[7][8] en la serralada del Karakorum (Pakistan), amb 1.340 m d'altura, mentre que el major penya-segat costaner, de 1.010 m, es localitza a Kaulapapa, Hawaii.[9][10][11]

Els penya-segats poden classificar-se com a:[12]

• penya-segats actius (són els que encara presenten retrocés)[13]
• penya-segats inactius (ja no presenten retrocés gradual)[14]

El paisatge de penya-segat es veu condicionat per tot un seguit de variables:

• La part del penya-segat que es troba en contacte amb el mar es veu molt condicionada per les onades. Per una banda, les onades, en impactar-hi, causen que no hi pugui aparèixer vegetació. Com a molt s'hi pot trobar un trottoir.[15][16] Per altra banda, l'impacte de les onades a la base dels penya-segats també genera un efecte erosiu que comporta el retrocés del penya-segat envers el mar.[17] L'espai que ha retrocedit el penya-segat pot acabar comportant, durant la marea baixa, l'aparició d'una plataforma d'abrasió.[18]
• A la paret del penya-segat és complicat arrelar-hi. És una part del penya-segat que rep molta sal i, aquest factor, afegint-hi el pendent del mateix penya-segat, provoca que només hi pugui créixer vegetació en alguns petits replans, diàclasis...[19] La vegetació que s'hi pot trobar són plantes rupícoles, halòfiles i, sí que estan orientades cap al sud, també xeròfiles. Algunes de les més comunes són el fonoll marí (Crithmum maritimum), el limònium (Limonium sp) i la camforada (Camphorosma monspeliaca),[20] totes tres de la comunitat del fonoll marí. Solen aparèixer-hi plantes endèmiques.[21] El pendent del penya-segat, però, no només condiciona l'establiment d'una determinada tipologia de vegetació, sinó que també dificulta la colonització d'aquest per part dels humans. Tot i això, els éssers humans han demostrat ésser capaços de saber aprofitar la gran riquesa biològica que ofereixen aquesta tipologia d'espais.
• A la part plana del penya-segat, els nivells de sal ja són força més baixos i l'amplada del sòl és més gran.[22] Aquests factors contribueixen que, en molts casos, s'hi puguin trobar plantes pròpies dels boscos, màquies i brolles mediterrànies. La majoria d'aquestes plantes són xeròfiles.[23] En aquesta ocasió, el pendent també hi té un paper determinant, ja que la seva absència facilita la colonització d'aquesta part del penya-segat per part dels éssers humans.

Colònia d'ocells marins al penya-segat d’Skala Rubini.

Molts ocells marins ponen els ous en penya-segats.[24][25][26][27][28] Els ous reposen en les petites cornises naturals, sense cap altra protecció. Només alguns ocells predadors hi poden tenir accés. El perill de que els ous rodolin i caiguin queda molt minvat per la forma cònica que adopten les closques.[29]

En certs indrets és tradicional la recollida d'ous dels penya-segats per part dels humans. Aquest costum és popular a les illes Fèroe.[30][31]

1. ↑ «penya-segat» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
2. ↑ «penya-segat». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
3. ↑ «tallserrat» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
4. ↑ «tallserrat». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
5. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «capserrat». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
6. ↑ Gencat DIEC
7. ↑ Press, A.A.C.. 2000 American Alpine Journal. The Mountaineers Books, p. 87. ISBN 978-1-933056-47-0 [Consulta: 30 agost 2021].
8. ↑ Grieve, N.; Kitaba, K. Great Trango Tower.: The Greatest Precipice in the World!. CreateSpace Independent Publishing Platform, 2017. ISBN 978-1-5452-9281-5 [Consulta: 30 agost 2021].
9. ↑ Clark, J.R.K.. Kalaupapa Place Names: Waikolu to Nihoa (en indonesi). University of Hawaii Press, 2018, p. 87. ISBN 978-0-8248-7330-1 [Consulta: 30 agost 2021].
10. ↑ United States. Army. Corps of Engineers. Great Lakes region inventory report. Inventory report, Alaska region. Hawaii regional inventory. U.S. Government Printing Office, 1973, p. 2-PA56 [Consulta: 30 agost 2021].
11. ↑ Foer, J.; Morton, E.; Thuras, D. Atlas Obscura, 2nd Edition: An Explorer's Guide to the World's Hidden Wonders. Workman Publishing Company, 2019, p. 388. ISBN 978-1-5235-0847-1 [Consulta: 30 agost 2021].
12. ↑ Revista de la Asociación Geológica Argentina (en castellà). Asociación Geológica Argentina, p. 256 [Consulta: 9 agost 2023].
13. ↑ Bowen, A.; Pallister, J. A2 Geography for AQA Specification A. Heinemann Educational, 2001, p. 21. ISBN 978-0-435-35282-0 [Consulta: 9 agost 2023].
14. ↑ Reeve, D. Risk and Reliability: Coastal and Hydraulic Engineering. CRC Press, 2014, p. 225. ISBN 978-1-4822-6635-1 [Consulta: 9 agost 2023].
15. ↑ Goudie, A.; Goudie, A.G.; Goudie, P.G.A.. Encyclopedia of Geomorphology. Routledge, 2004, p. 1069. ISBN 978-0-415-32738-1 [Consulta: 30 agost 2021].
16. ↑ Ballesteros, E. Els vegetals i la zonació litoral: espècies, comunitats i factors que influeixen en la seva distribució. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 21. ISBN 978-84-7283-210-7 [Consulta: 30 agost 2021].
17. ↑ «Cliffs and wave-cut platforms» (en anglès britànic). Internet Geography. [Consulta: 3 abril 2026].
18. ↑ Masselink, Gerd; Hughes, Michael; Knight, Jasper. Introduction to Coastal Processes and Geomorphology (en anglès). Routledge, 2014-04-04. DOI 10.4324/9780203785461. ISBN 978-1-4441-2241-1.
19. ↑ Lawrence, J.A.; Mortimore, R.N.; Stone, K.J.; Busby, J.P. «Sea saltwater weakening of chalk and the impact on cliff instability» (en anglès). Geomorphology, 191, 6-2013, p. 14–22. DOI: 10.1016/j.geomorph.2013.02.022.
20. ↑ Mayer, A. Comparative Study of the Coastal Vegetation of Sardinia (Italy) and Crete (Greece) with Respect to the Effects of Human Influence. IHW-Verlag, 1995. ISBN 978-3-930167-13-5 [Consulta: 30 agost 2021].
21. ↑ Ciccarelli, Daniela; Picciarelli, Piero; Bedini, Gianni; Sorce, Carlo «Mediterranean sea cliff plants: morphological and physiological responses to environmental conditions» (en anglès). Journal of Plant Ecology, 9, 2, 4-2016, p. 153–164. DOI: 10.1093/jpe/rtv042. ISSN: 1752-9921.
22. ↑ Davis, Richard A «coastal landforms | geology» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2019-09-17.
23. ↑ Archibold, O. W.. «5. Mediterranean ecosystems». A: Ecology of world vegetation (en anglès). Londres: London ; New York : Chapman & Hall, 1995. ISBN 978-0-412-44290-2.
24. ↑ Durrell, G.; Durrell, L. La guía del naturalista (en castellà). Tursen, 1999, p. 201. ISBN 978-84-87756-19-1 [Consulta: 30 agost 2021].
25. ↑ Handl, G.; Handl, C.; Ferrarós, V.S.; Talavera, V.E.G.. Islandia: Las mejores rutas por la costa y la montaña. 55 excursiones. Con tracks GPS (en castellà). Rother, 2017, p. 82. ISBN 978-3-7633-4706-3 [Consulta: 30 agost 2021].
26. ↑ Mendenhall, V.M.. Monitoring of Populations and Productivity of Seabirds at Cape Peirce, Bluff, and Cape Thompson, Alaska, 1990. The Unit, 1993, p. 167 [Consulta: 30 agost 2021].
27. ↑ Sowls, A.L.; Coastal Ecosystems Project; Biological Services Program (U.S.); U.S. Fish and Wildlife Service. Catalog of California Seabird Colonies. Coastal Ecosystems Project, Office of Biological Services, Fish and Wildlife Service, U.S. Department of the Interior, 1980, p. 7 [Consulta: 30 agost 2021].
28. ↑ Schreiber, E.A.; Burger, J. Biology of Marine Birds. CRC Press, 2001, p. 224. ISBN 978-1-4200-3630-5 [Consulta: 30 agost 2021].
29. ↑ Downs, J.W.. Practical Conic Sections: The Geometric Properties of Ellipses, Parabolas and Hyperbolas. Dover Publications, 2012, p. 9-PA4. ISBN 978-0-486-14888-5 [Consulta: 30 agost 2021].
30. ↑ Williams, V.R.. Indigenous Peoples: An Encyclopedia of Culture, History, and Threats to Survival [4 volumes]. ABC-CLIO, 2020, p. 338. ISBN 978-1-4408-6118-5 [Consulta: 30 agost 2021].
31. ↑ Berglund, J.; Boström, J.; Clausen, P.; Gamfeldt, L.; Gundersen, H.; Hancke, K.; Hansen, J.L.S.; Häggblom, M.; Petersen, M.H. Biodiversity and ecosystem services in Nordic coastal ecosystems: an IPBES-like assessment. Volume 2. The geographical case studies. Nordic Council of Ministers, 2018, p. 212. ISBN 978-92-893-5599-5 [Consulta: 30 agost 2021].

• Bird, Eric C. F.. Coastal Geomorphology: An Introduction (en anglès). 2a edició. Chichester: John Wiley & Sons, 2011-09-09. ISBN 978-1-119-96435-3.

• Carter, R. W. G.. Coastal Environments: An Introduction to the Physical, Ecological, and Cultural Systems of Coastlines (en anglès). Elsevier, 2013-10-22. ISBN 978-0-08-050214-4.

• Cebrián Gimeno, Rafael «Les pesqueres de cingle: l'aventura del mar als penya-segats». Mètode: Revista de difusió de la investigació, 59, 2008, p. 34–43. ISSN: 1133-3987.

• Folch i Guillèn, Ramon. La vegetació dels països catalans. Ketres, 1981 (Memòries de la Institució Catalana d'Història Natural, volum 10). ISBN 978-84-85256-20-4.

• Moya Castillo, Borja «Els Penya-Segat». Eivissa, 59, 2016, p. 76. ISSN: 2385-3476.

• Cingle