mico - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i):

• Rimes: -iko
• Etimologia: Del castellà mico, principi del segle XIX.

mico m. ‎(plural micos)

1. Simi de cua llarga i prènsil.
2. (popular) simi, mona
3. (col·loquial, metafòric) Algú que fa ximpleries, especialment quan són bromes per a fer riure.

• colló de mico
• fer el mico
• mico filós

Simi de cua llarga

• Anglès: monkey (en)

• Asturià: micu (ast)

• Basc: tximino (eu)

• Castellà: mico (es)

• Eslovac: opica (sk) f.

• Eslovè: opica (sl) f.

• Finès: apina (fi)

• Francès: singe (fr)

• Gallec: mono (gl) m.

• Gal·lès: mwnci (cy) m.

• Guaraní: ka'i (gn)

• Hebreu: קוֹף‎ (he) m.

• Irlandès: moncaí (ga) m.

• Islandès: api (is) m.

• Italià: micco (it), scimmia (it) f.

• Japonès: 猿 (ja)

• Llatí: simia (la) m. f., simius (la) m.

• Neerlandès: aap (nl) m.

• Occità: monin (oc) m., monard (oc) m.

• Portuguès: mono (pt) m., macaco (pt) m.

• Quítxua: k'usillu (qu)

• Romanès: maimuță (ro) f.

• Sànscrit: वानर (sa) m.

• Sard: moninca (sc)

• Suahili: tumbili (sw)

• Suec: apa (sv) c.

• Turc: maymun (tr)

• Txec: opičák (cs) m.

• Xinès: 猴子 (zh) ‎(hóuzǐ)

• Síl·labes: mi·co (2)

• Anagrama: Comí

• Article corresponent a la Viquipèdia

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot