beneit - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)
- Pronúncia(i):
| Oriental: | central /bəˈnɛjt/ |
|---|---|
| balear /bəˈnəjt/, /bəˈnɛjt/ | |
| Occidental: | /beˈnejt/ |
- Rimes: -ɛjt
- Etimologia: De beneït per desplaçament de l’accent (compareu amb beina), del llatí *benedīctus, de benedĭctus amb canvi de timbre per analogia amb dīcere i que dóna el doblet Benet i l’antic benet.[1] En sentit figurat per la creença que els poc intel·ligents eren beneïts per Déu.
beneit m. (femení beneita, plural masculí beneits, plural femení beneites)
- (obsolet, religió) Que ha rebut la benedicció, que ha estat beneït.
- Que té poca intel·ligència.
Que té poca intel·ligència
beneit m. (plural beneits, femení beneita)
- Persona de poca intel·ligència.
Persona de poca intel·ligència
- ↑ La pica de l’aigua beneita, Atles Lingüístic del Domini Català