conducta - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i):

• Homòfon: conducte
• Etimologia: Del llatí conducta ‎(‘conduïda’), segle XV.

conducta f. ‎(plural conductes)

1. Manera d'actuar o de respondre habitualment en una situació.

• comportament

• conductual

• conductisme

• Síl·labes: con·duc·ta (3)

• Anagrama: aconduct

• Article corresponent a la Viquipèdia

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

• Pronúncia(i):

Peninsular: septentrional /konˈduk.ta/, meridional \koŋˈduk.ta\

Americà: alt /konˈduk.t(a)/, baix \koŋˈduk.ta\, austral /konˈduk.ta/

• Rimes: -ukta
• Etimologia: Del llatí conducta.

conducta f. ‎(plural conductas)

1. conducta, comportament

• comportamiento

• conducir

• conductual

• Síl·labes: con·duc·ta (3)

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre conducta

• Pronúncia (AFI): /kɔnˈdʊk.ta/

conducta

1. nominatiu femení singular de conductus
2. nominatiu neutre plural de conductus
3. acusatiu neutre plural de conductus
4. vocatiu femení singular de conductus
5. vocatiu neutre plural de conductus
6. ablatiu femení singular de conductus