fona - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

Potser volíeu: fonà

• Pronúncia(i): oriental /ˈfo.nə/, occidental /ˈfo.na/
• Rimes: -ona
• Etimologia: Del llatí fŭnda, segle XIV, doblet del cultisme funda.

fona f. ‎(plural fones)

1. Arma per a caçar o per a la guerra, consistent en una corda no gaire llarga amb una part més ampla en el mig. El funcionament és el següent: s'agafada pels dos extrems, es col·loca un projectil en la part ampla del mig, es fa voleiar en cercles per impel·lir energia cinètica al projectil fins que es deixa anar un extrem de la corda, la qual cosa allibera el projectil del moviment circular i el dirigeix en moviment recte al seu objectiu.
2. (mallorquí, menorquí) Extensió d’una peça de vestir o d’una tela per donar-li més volada.

• foner

• bassetja, passetja, mandró

Arma

• Alemany: Schleuder (de) f.
• Anglès: sling (en)
• Castellà: honda (es)
• Eslovac: prak (sk) m.
• Esperanto: svingoĵetilo (eo)
• Francès: fonde (fr)
• Italià: frombola (it)
• Polonès: proca (pl) f.
• Portuguès: funda (pt)
• Rus: праща́ (ru) f. ‎(prasxà)

fona

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de fonar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb fonar.

• Síl·labes: fo·na (2)

• Anagrama: afon

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

fona

1. primera persona singular (io, yo, jo) del present de subjuntiu de fondre
2. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present de subjuntiu de fondre
3. tercera persona singular (él, eyl, ell) de l'imperatiu de fondre

• Pronúncia(i): /ˈfo.na/
• Rimes: -ona
• Etimologia: Del català fona.

fona f. ‎(plural fonas)

1. (obsolet, habitualment en plural) fona (peça de vestir)

• cuchillo

• Síl·labes: fo·na (2)