ful - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

Potser volíeu: -ful

• Pronúncia(i): /ˈfuɫ/
• Rimes: -ul
• Etimologia: Del caló ful ‎(‘merda’), del romaní khul, del sànscrit गूथ ‎(gūtha, ‘excrement’). Cognat de l’hongarès kula.

ful m. ‎(femení fula, plural masculí fuls, plural femení fules)

1. (argot) fals (no autèntic), dolent, de merda
   «Abillava una tralla que semblava de là, i era més xunga que de tan fula no n'adinyen re.» (Juli Vallmitjana, La xava, 1910)
   Duia una cadena de rellotge que semblava de plata, era de broma i tan falsa que no en donen res.
   «A estones l'Emili valorava l'obra de Dalí, sí, però d'altres la considerava ful.» (Francesc Fontbona i de Vallescar, La campana de vidre, 2019)

• Síl·labes: 1

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB

• Givanel i Mas, J. «Notes per a un vocabulari de l'argot barceloní». A: Butlletí de dialectologia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1919, p. 35.

• Pronúncia: /ˈful/

• Etimologia: Del romaní khul, del sànscrit गूथ ‎(gūtha, ‘excrement’).

ful f.

1. merda, excrement

• Escudero, Jean-Paul; Adiego, Ignasi-Xavier. «Vocabulari del kalò català», I Tchatchipen, 2001, núm. 33

• Pronúncia(i): /ˈful/

• Rimes: -ul

• Etimologia: Del caló ful ‎(‘merda’), del romaní khul.

ful inv. ‎(plural fules)

1. (argot) fals

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre ful