indigne - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i):

• Rimes: -iɡne
• Homòfon: indigna
• Etimologia: Del llatí indignus, segle XIV.

indigne m. ‎(femení indigna, plural invariable indignes)

1. Que no té mèrit ni disposició per alguna cosa.
2. Que no correspon a les circumstàncies d'algun subjecte, o és inferior a la qualitat i mèrit de la persona amb qui es tracta.

• digne, noble

• vil

indigne

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de indignar.
   Forma valenciana: [jo] indigno, indigne, indign o indigni.
2. Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb indignar.
   [Que jo] indigni o indigne.
3. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb indignar.
   [Que ell/ella/vostè] indigni o indigne.
4. Tercera persona del singular (vostè) de l'imperatiu del verb indignar.
   Indigni o indigne [ell/ella/vostè].

• Síl·labes: in·dig·ne (3)

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.

• Pronúncia (AFI): /ˈɪn.dɪ.ŋnɛ/

indigne

1. vocatiu masculí singular de indignus