oi - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i): /ˈɔj/
• Rimes: -ɔj
• Etimologia: Nom: Del llatí odium, segle XIV. Doblet de odi.
• Etimologia: Interjecció: D’origen expressiu, paral·lel a ai, ei i ui. Amb valor interrogatiu és reducció de oi que sí?, equivalent a eh que sí? Com a resposta és confirmació amb la partícula interrogativa. Sovint s’ha relacionat amb hoc ‎(‘sí’). Compareu amb oidà i oimés.[1]

oi m. ‎(plural ois)

1. (sovint en plural) nàusea
2. fàstic

• oiar
• oiós
• oiat

oi

1. (interrogatiu, central, nord-occidental) Demanda de confirmació d’una afirmació o d’assentiment a una petició.
   Demà vindràs, oi?
   Oi que em perdones?
2. (central) Manifestació de conformitat absoluta.
   Em perdones? - Oi, va dir.
3. Expressió de sorpresa.
   Oi! Quan has arribat?
4. (sovint reduplicat) Expressió de dolor.
   Oi!, oi! Quin mal que fa!

• (demanda de confirmació) veritat?, no?, eh?, fa?
• (manifestació de conformitat) sí, i tant, oi tant, és clar
• (expressió de dolor) ah, ai, oh

Demanda de confirmació o d’assentiment

Manifestació de conformitat

oi

1. (balear) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de oiar.

• Síl·labes: 1

• Anagrames: Io (revers), ió, Ió

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, Optimot

1. ↑ Coromines, Joan; et al. «DECat. IV, 800b8ss». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. IV: FL-LI, p. 800. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1984.