rebentar - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

Oriental: /rə.βənˈta/
Occidental: nord-occidental /re.βenˈta/
valencià /re.benˈtaɾ/, /re.βenˈta/

rebentar intr., trans., pron. ‎(pronominal rebentar-se)

  1. Estripar-se una bossa per estar massa plena o qualsevol embolcall per excés de contingut.
    «Butxana li observà la remenadissa de cul quan tornava al taulell, magrós i a punt de rebentar-li els pantalons.» (Ferran Torrent, No emprenyeu el comissari!, 1997)
  2. Amenaçar de matar o colpejar molt fortament, trencant o badant alguna part del cos.
    «Et juro que si no tanques la boca, et rebentaré el cap... d'un tret.» (Javier Ruescas, Tempus fugit: Tempus fugit. Els lladres d'ànimes, 2011)
    «El porc s'havia aixecat del tot. - Et rebentaré la cara, desgraciat ! — va cridar.» (Roger Tartera, Quan es fa clar, 2002)
  3. Trencar-se una conducció a causa de la pressió.
    «Li vaig explicar que l'aneurisma era molt petit i que potser no es rebentaria mai.» (Henry Marsh, Sobretot no facis mal, 2016)
    «Al meu país havien rebentat les canonades per unes sobtades inundacions.» (Susana Rafart, Un cor grec: memòria i notes d'un viatge, 2006)
  4. Sentir-se esgotat físicament.
    «Marfa i Gueràssim encara dormien, estaven rebentats, no estaven acostumats a fer viatges tan llargs.» (Francesc Serés, Contes russos, 2013)
  5. Espatllar el bon funcionament d'alguna cosa.
    «... anar a barallar-se amb els comunistes a les portes de les fàbriques, rebentar vagues amb barres de ferro,...» (Vicenç Villatoro, La claror del juliol, 1997)

Formes no normatives, col·loquials o arcaiques

Estripar-se per excés de contingut