seu - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i): (nom femení, verb seure) /ˈsɛw/ⓘ
• Rimes: -ɛw
• Pronúncia(i): (nom masculí)

• Pronúncia(i): (pronom, verb ser) /ˈsew/
• Rimes: -ew
• Etimologia: [Nom femení] Del llatí sēdēs, de sedeō ‎(‘seure’), segle XIV. Tot i tenir la mateixa vocal tònica que l’homògraf provinent de sēbum, no va evolucionar amb vocal neutra per influència del llatí eclesiàstic.
• Etimologia: [Nom masculí] Del llatí sēbum, segle XIII.
• Etimologia: [Pronom] Del llatí vulgar *seum, variant de suum per analogia amb meum, segle XII.

seu 1 f. ‎(plural seus)

1. Lloc o centre de poder o autoritat.
2. catedral

• Seu apostòlica: la Santa Seu.

• A la seu si no hi pots ficar la cama, fica-hi el peu: denota que la carrera eclesiàstica ha proporcionat moltes comoditats.

• En parlar salat s’usa sempre amb article literari per ser un ens únic dins del context propi.

Catedral

• Castellà: catedral (es), seo (es) f.
• Francès: cathédrale (fr) f.
• Portuguès: sé (pt) f.

seu 2 m. ‎(plural seus)

1. Greix dur i sòlid tret d'alguns animals, del qual fos se'n feien candeles.

• sèu (grafia obsoleta)

seu 3 m. ‎(plural seus, femení seva o seua, plural femení seves)

1. Allò (una cosa en masculí) d'ell, d’ella, d’ells o d’elles.

• llur (d’ells o d’elles)

• Cadascú del seu fa allò que vol: denota la llibertat amb què un pot disposar de les seves coses.

• No fa poc qui sembla als seus, o, Qui sembla als seus no se n'ix de llinatge: se diu per aquells qui obren a imitació de llurs pares o avantpassats.

Possessius en català

seu 4 ‎(infinitiu seure)

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de seure.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb seure.

seu 5 ‎(infinitiu ser)

1. (col·loquial septentrional, alguerès) Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present d'indicatiu de ésser/ser.

• séu (grafia obsoleta)

• Síl·labes: 1

• Anagrames: Eus, sue, use

• Article corresponent a la Viquipèdia

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.

seu

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de seure
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de seure

• Pronúncia(i): /ˈsew/

seu m. ‎(plural seus)

1. seu (greix)

seu m.

1. (llenguadocià) forma alternativa de sieu ‎(‘seu’)

seu m.

1. (llenguadocià) forma alternativa de sieu ‎(‘seu’)