tendo - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)
- Pronúncia (AFI): /ˈtɛn.dɔ/
- Etimologia: Verb: de l'arrel protoindoeuropea *ten- («estirar, desplegar»). Nom: neologisme creat des del verb en llatí clàssic i prenent com a paral·lel per a la seva declinació el terme en grec antic τένοντας (ténontas).
**tendō (1a present?), tendis (2a present), tendere (infinitiu), tetendī (perfet), tentum (supí)
- estendre, desplegar
Praetorium tendere.
Muntar la tenda del pretor. - estirar, allargar
Tendere manum ad caelum.
Estirar les mans cap al cel. - posar, col·locar
Tendere insidias aliqui.
Posar paranys a algú. - oferir
Ad legatos supplices manus tendunt.
Van oferir als legats les seves mans suplicants. - adreçar, tendir
Tendere cursum...
La ruta tendia vers...
Tendere ad dominum iter.
Adreçar-se al seu amo. - tendir, tenir com a objectiu
Captae civitati leges imponere tendent.
Tenen com a objectiu imposar les lleis en les ciutats capturades.
- attendō
- contendō
- detendō
- distendō
- extendō
- intendō
- obtendō
- ostendō
- pertendō
- portendō
- praetendō
- protendō
- retendō
- subtendō
- tēnsus
tendo m. (genitiu tendinis)
3a declinació -, -is (tema cons.)
| Cas | Singular | Plural |
|---|---|---|
| Nominatiu | tendo | tendinēs |
| Vocatiu | tendo | tendinēs |
| Acusatiu | tendinem | tendinēs |
| Genitiu | tendinis | tendinum |
| Datiu | tendinī | tendinibus |
| Ablatiu | tendine | tendinibus |
- Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959 p.1065-1066