Dominique MÉDA (1998), El trabajo. Un valor en extinción, Gedisa, Barcelona (original) (raw)
Related papers
Signos Filosóficos, 2018
En un libro llamado El trabajo: un valor en peligro de extinción, Dominique Méda formula una genealogía del concepto de trabajo desde su presunta invención en el siglo XVIII. A partir de ella, y considerando las tendencias contemporáneas hacia la automatización de los procesos productivos, la autora sostiene —siguiendo una directiva habermasiana— la necesidad de liberar al trabajo de las excesivas energías utópicas que le fueron atribuidas. El propósito del artículo es explicitar cómo este planteamiento conlleva la aceptación de un concepto de trabajo reducido a un mero factor productivo y formular algunos comentarios críticos acerca de las consecuencias ético-políticas de recortar este concepto.
Estudis Romanics, 2011
Joan Francesc Mira ha excel•lit com a investigador, professor i creador literari. En aquest darrer aspecte, l'aparició de les tres obres relacionades amb la ciutat de València ha esdevingut una fita important pel que fa a la consideració del nostre escriptor com un dels més consolidats en el panorama català. La seva obra gairebé sempre s'ha ocupat de la temàtica valenciana. Des de El bou de foc (1974), passant per Els cucs de seda (1975), fins arribar a El desig dels dies (1981), la referència local ha estat una constant. Ara bé, pel que fa a l'espai de la ciutat de València, Els treballs perduts (1989), Purgatori (2002) i El professor d'història (2008) fan del context urbà un eix ambiental sobre el qual giren els esdeveniments. No es tracta, per això, d'obres centrades en aquest ambient, sinó més aviat d'obres en les quals la ciutat és el decorat de fons sobre el qual descansen les accions i els pensaments dels personatges. Més enllà del món local, la trilogia de Mira gaudeix del suport d'una estructura mítica que en tots tres casos es fonamenta en clàssics de la literatura. En la primera, la narració s'organitza d'una manera similar a l'esquema dels dotze treballs d'Hèrcules, amb afinitats comentades convenientment en alguns estudis publicats; la segona aprofita estructuralment la part del «Purgatori» de la Commedia del Dant, i la tercera pren com a guia referencial alguns dels motius que apareixen en el Faust de Goethe. La fusió dels fets concrets amb els universals literaris és un dels indicadors bàsics sobre els quals fem balanç de la narrativa més recent de l'escriptor valencià. En ressenyes i treballs sobre l'autor ja hem pogut analitzar els paral•lelismes als quals subscriure les obres esmentades. La significació estructural i els mitemes són, en tota l'obra narrativa de Joan F. Mira, una constant buscada. El valor cultural de l'intertext, afegit al valor estructural que presenta en els textos, indica una qualitat formal digna d'esment. És a dir, l'esquelet que jau sota les pàgines de les novel•les ens ajuda, d'entrada, a explicar-nos els itineraris coincidents i les accions dels personatges protagonistes que, ben mirat, es converteixen en uns antiherois que contemplen la contemporaneïtat amb l'escepticisme de l'home racional, que no acaba d'entendre la raó d'alguns fets actuals. Si en el cas de Jesús Oliver a Els treballs perduts era la lluita per conservar el patrimoni en un temps en què l'especulació s'havia convertit en una de les maneres més fàcils de fer diners a la ciutat i país de València, en el cas de Purgatori era Salvador Donat qui cavalcava la seua Harley com un cavaller medieval intentant salvar un món que sucumbeix, simbolitzat per la malaltia; en El professor d'història és la banalitat humana, palesa en la monumentalitat vàcua de La ciutat de les Arts i les Ciències valenciana, allò que s'observa com a símbol de la postmodernitat, un focus de fixació sobre el qual un protagonista cansat del que l'envolta busca aprofundir en el coneixement dels fets que han passat i passen. Això fa que l'anecdotari circumstancial doni un nus d'unió entre el territori, l'escriptor i els fets històrics que l'envolten gens menyspreable. Ans al contrari, la presència del context històric i social ret evidència d'uns valors que en altre temps s'haurien considerat de compromís. Més que no pas un biaix d'apologia o de tesi-d'allò que la vella crítica en diria engagée-, les novel•les de Mira s'acaren amb aquests fets des de la perspectiva del personatge: Jesús Oliver lluita per convertir el palau heretat en un lloc on s'acumuli el saber d'una biblioteca; el professor Salom malda per escriure i esbrinar sobre la història contemporània alhora que manifesta una profunda decepció per la manca d'ambició cultural de la societat que l'envolta. I és precisament aquí on es produeix l'escletxa que marca les distàncies entre el personatge, l'individu, i el corrent general (o opinió generalitzada, banal, de la societat). Aquests agonistes ho són des del moment en què intenten aplicar a allò que els circumda una perspectiva racional. La del metge, la del bibliotecari, la del professor, fracassen quan volen explicar-se les raons d'una situació, d'un esdeveniment, d'una construcció de mesura deshumana (l'home ja no és la mesura de totes les coses). En aquest punt apareix la subversió del mite. Heracles i Faust sense redempció, amb un treball fet que no té assegurada la seua continuïtat, vaguen per la ciutat enfrontats a circumstàncies que els superen. Algun personatge secundari els dóna suport, és ben cert, però el coadjuvant-com l'intel•lectual en