L'església parroquial de Santa Eulàlia de Banyeres del Penedès (Baix Penedès). Algunes notes d'arxiu sobre el seu patrimoni artístic antic (original) (raw)
Related papers
2018
El monument de santa Eulàlia del Pedró o l’escultura votiva de Perutxena a la catedral foren algunes de les obres que es van dedicar a la patrona en època moderna. Aquest article analitza l’evolució de les imatges de santa Eulàlia entre els segles xvi i xviii. Alguns d’aquests testimonis artístics encara perviuen a la ciutat i, si bé només tenim notícies indirectes d’altres, tots configuren l’empremta visual d’un culte molt arrelat en la Barcelona moderna. Santa Eulàlia, a més de patrona de la ciutat i advocació de la catedral, fou una de les protagonistes de la «corografia» de sants protectors de Barcelona, unes santedats locals que s’anaren configurant a recer de les tesis contrareformistes de manera similar a com succeí en molts territoris de l’Europa meridional. A més de la influència del Concili de Trento en les imatges d’època moderna, aquí també es posa en relleu el vincle entre advocacions religioses i apropiacions polítiques que es va produir aleshores. La rellevància de santa Eulàlia va créixer també a partir dels textos historiogràfics de marcat caràcter panegíric elaborats arran d’aquesta voluntat clara de promoció dels sants locals, tant per part de l’Església com del Consell de Cent. Les característiques de l’art barroc, amb la importància del moviment i la gestualitat, i la incidència dels models medievals previs, així com la d’influències foranes, es combinaren en les obres barcelonines dels segles xvi i xviii. La inclusió del perfil de la ciutat al darrere d’algunes pintures i obres efímeres esdevingué un recurs artístic i un lligam identitari clar entre la santa i Barcelona en l’art.
Eulàlia de Barcelona. Espais de memòria i culte
Lambard. Estudis d'Art Medieval, 2021
El present article rau en la identificació dels diferents espais de culte que santa Eulàlia, patrona de Barcelona, ha tingut al llarg de la llarga Edat Mitjana: des de Santa Maria de les Arenes fins al carrer, on sortí ininterrompudament des de 1644 fins a c. 1965. La catedral de Barcelona, entre els segles IX i XIV, designà tres llocs al sant cos de la màrtir barcelonina, tres espais de culte i memòria que es pretenen detallar, tot aportant noves visions, en aquest estudi.
Estudi històric i arqueològic de l'església vella de Sant Vicenç de Conill (Pujalt)
2010
A partir de los resultados obtenidos durante la excavación arqueológica de la iglesia de Sant Vicenç de Conill, se expone una secuencia respecto a la evolución del edificio que abraza desde un primer templo levantado en el siglo XI, pasando por la construcción de una iglesia románica en el siglo siguiente, hasta su abandono a fines de la época moderna, datos que a su vez se contrastan con los aportados por las fuentes documentales. From the results obtained during the archaeological excavation of the church of Sant Vicenç de Conill, a sequence is presented regarding the evolution of the building that covers from an early temple erected in the 11 th century, passing through the construction of a Romanesque church the following century, until it was abandoned at the end of the modern epoch. These data are in turn contrasted with those supplied by the documentary sources.
2022
El relieve de la Aparición de Cristo en el Mar de Tiberíades (Barcelona, Museu Frederic Marès, MFM 654) me permite revisitar la cuestión de la destruida portada realizadas por el Maestro de Cabestany, en Sant Pere de Rodes. Con el análisis de la pieza, y la utilización del recurso de la mise en abyme, propongo una nueva narrativa en el debate de las fuentes y motivaciones de la realización de dicho conjunto.
Descobreix Art en Valor, 2018
L’edificació a Benissa el 1612 de l’ermita de Santa Anna fou una de les darreres iniciatives —juntament amb la del convent franciscà (1612-1624)— que culminava el progrés social i urbà que des de mitjan segle XVI experimentava la vila de Benissa. Obres les quals, vindrien a completar les aspiracions ideològiques i espirituals de la vila en el punt més àlgid del creixement econòmic i demogràfic que va tindre lloc d’ençà. Una progressió econòmica que va tenir el seu reflex material en el desenvolupament de tot un seguit extraordinari d'obres d’extensió, renovació i transformació urbana. Així s’engegà tota una embranzida edificadora de muralles, torres, carrers, habitatges, edificis religiosos i civils sense precedents, fins i tot, des dels mateixos temps de la fundació i consolidació de la vila medieval tres-cents anys enrere. Tot això en uns temps d’una profunda renovació cultural i d’efervescència religiosa sorgida al caliu de l’eclosió espiritual i rearmament doctrinal que per a l’ortodòxia catòlica va suposar, uns anys abans, el Concili de Trento. En aquest context el present treball tracta de l’obra de Fra Nicolau Borràs a Benissa quan a les darreries del segle XVI, després de la mort del seu mestre Joan de Joanes en 1579, s’havia convertit en un dels millors pintors del Regne de València.
Esglésies rurals a Catalunya entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X) O. Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J. Pinar (eds.), 2011
The church of Santa Cecilia de Els Altimiris is part of a settlement located on the northern slope of Montsec d’Ares, one of the counters that dominate the Montrebei gorge. Both its chronology – we place it between the 6 th and the 9 th century –, and its location – in an area of half mountain, far from the main channels of communication and the centres of the political, religious and administrative power –, point out the site as an interesting sample of the presence of the church in a rural setting. Its knowledge may give further interesting details to a little-known period of our history, while offers elements of comparison to understand the changes that occurred in this area between Late Antiquity and the Early Middle Ages.