Palamós i Sant Joan, vila de bruixes. Noves aportacions. (original) (raw)
Related papers
De tornada amb la bruixeria palamosina: toponímia, llegendes i altres històries.
Revista del Baix Empordà, núm 52, pàgs. 80-86., 2016
El terme de Palamós i la seva rodalia és un espai geogràfic on sovintegen històries, testimonis i llegendes de bruixeria, de trementinaires i de guaridores. La troballa de nous testimonis i material documental m’empeny a escriure un segon treball que complementa la informació aportada en l’anterior, i que posa de manifest la important petja que va deixar el record d’aquestes dones sàvies en la memòria de vila empordanesa. En aquest treball no pretenc de cap manera exhaurir un tema tan complex com la pervivència del record de la bruixeria a Palamós. La meva intenció és posar les bases per a un intent de síntesi d’aquest tema a partir de la recuperació de les llegendes, els fets, els topònims i les tradicions que han sobreviscut. Una memòria que cavalca entre la llegenda i els esdeveniments reals, de manera que moltes vegades resulta impossible separar-los.
La Bruixeria a Palamós entre la llegenda i la història.
Revista del Baix Empordà, núm. 35, desembre 2011-març, pàgs. 18-30. , 2011
Sempre havia relacionat el fenomen de la bruixeria amb petites poblacions rurals, isolades i poc habitades, on el temps sembla haver-se aturat. Però alguns anys de recerca i nombroses entrevistes m’han permès de compilar històries i records que posen al descobert la relació de Palamós amb aquestes dones fetilleres. El present article és un intent d’explicar l‘adveniment de la bruixeria en aquesta vila des de dues vessants: un conformat per llegendes populars, supersticions, creences i topònims que formen part del nostre folklore i l’altra on es conjuguen persones i fets reals que apareixen documentats en llibres sacramentals, processos i correspondència parroquial, que apropen el fenomen a la història.
Revista del Baix Empordà, núm. 57, 2017, pàg. 66-71., 2017
La carassa és una representació esculpida d’un cap humà, sovint grotesc, que apareixia en les llindes de portes, portals, cantonades, fonts, trulls i altres elements arquitectònics. Antigament, aquestes efígies tenien el seu lloc a l’espai religiós, a l’interior del temple. Eren figures col·locades sota l’orgue de les esglésies i l’organista mateix les feia bellugar i treia llaminadures per les seves boques. Amb el pas del temps van acabar envaint l’àmbit urbà, es van incorporar a l’espai públic adoptant una significació més profana. La representació de carasses ha estat una tradició molt arrelada a Catalunya fins ben entrat el segle XX. Tot i que les reformes urbanístiques n’han fet desaparèixer arreu, a Palamós encara n’han perdurat uns quants exemples de diversa tipologia. En aquest breu estudi em proposo referenciar-les i tractar d’aportar algunes interpretacions sobre la seva possible funció i significació.
Revista del Baix Empordà, núm. 69, juny, 2020, pàgs. 58-66.
Aquest estudi té com a objectiu explicar la realitat de Palamós entre els segles VIII-XIII, molt temps abans de la publicació de la carta de poblament del 1279. Pretén demostrar que la seva fundació és molt anterior de les dades oficials que coneixem i que l’establiment podria haver tingut un paper estratègic tant en època andalusina com en el període carolingi i comtal. Parteix d’un estudi onomàstic i d’una base eminentment documental, davant la mancança d’excavacions arqueològiques concloents. La recerca s’ha centrat en l’anàlisi del topònim de Palamós (ben representat diacrònicament en diversos documents alt medievals) per valorar la seva dimensió arqueològica i històrica. La hipòtesi de l’origen àrab d’algunes localitats de la Catalunya Vella, entre les que es troba Palamós, enunciada ja fa més d’una dècada per diversos historiadors, té molta solidesa i ha estat aplicada amb èxit tant al Principat com a la Septimània francesa i ja compta amb més de 200 casos ben documentats per especialistes.
Històries i curiositats de la construcció del cementiri de sant Joan de Palamós.
Revista del Baix Empordà, num. 36, març-juny 2012, pàgs. 78-89., 2012
Des del segle XII el cementiri parroquial de Sant Joan sempre havia estat al mateix lloc, a la plaça que hi ha al costat de l’església de Santa Eugènia de Vila-romà. Després de set segles d’enterraments continuats en aquest espai tant reduït, el 1902, en Joan Pagès, aleshores regidor de l’ajuntament, va informar que aquest havia arribat al seu col·lapse i sobreexplotació. L’antic Ajuntament de Sant Joan de Palamós va valorar primer la possibilitat d’ampliar el cementiri de l’església però l’estretor dels carrers i la proximitat de les cases contigües ho feia inviable. Així, l’abril de 1905 es va acordar (per unanimitat) dur a terme la construcció d’un nou cementiri municipal, dit cementiri de l’Est, que reunís les condicions higièniques necessàries i una major capacitat d’acord amb les previsions de creixement demogràfic. La construcció, a principis de segle XX, d’aquest equipament mortuori va comportar un procés llarg, feixuc i ple d’entrebancs i curiositats que es desvetllen en el present article.
L'Antic camí de traginers de la vall de Bell-lloc a Palamós.
Revista del Baix Empordà, núm 37, juny-setembre del 2012, pàgs. 25-32. , 2012
Les successives fases de neteja i treball realitzades els anys 2002 i 2004 per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Palamós i els desperfectes causats per la forta nevada del 2010 van posar al descobert un tram de l’antic camí de traginers que des de la vall de Bell-lloc de Palamós es dirigia fins La Bisbal passant per Fitor. Aquesta part del trajecte havia estat molts anys amagada per l’espessor del bosc. Les neteges fetes pels forestals ha premés treure a la llum un camí carreter que antigament era molt transitat per ramaders, carboners, llenyataires i traginers que el feien servir per traslladar tot tipus de mercaderies i que el van convertir en una via indispensable per accedir a les Gavarres. Aquest article permet explicar la història d’aquest camí, aportar dades documentals i explicar la vida dels traginers palamosins que recorrien aquest viarany.
Parròquia i municipi a Blanes a les darreries de l'Edat Mitjana
Blanda. Publicació de l'Arxiu Municipal de Blanes, 24, 39-49, 2021
Aquest text neix de la conferència presentada l'octubre de 2019 en el marc dels actes de celebració del set-centè aniversari de la parròquia de Santa Maria de Blanes (1319-2019). Voldria agrair a Pere Reixach, Toni Reyes i Aitor Roger (Arxiu Municipal de Blanes) la invitació a participar-hi. Així mateix, voldria manifestar el meu agraïment a la direcció i al personal de l'Arxiu Municipal de Blanes per haver-me facilitat la consulta del fons de pergamins, així com als Drs. Elvis Mallorquí Garcia i Pere Verdés Pijuan (Institució Milà i Fontanals-CSIC) per l'ajuda prestada.
Noves intervencions a la vil.la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès) (1998)
Tarrats, F., Ramon, E., Macias, J.M., Tribuna d’Arqueologia 1996-1997, Barcelona, 35-56., 1998
Crònica dels miracles del Sant Crist de Palamós.
Revista del Baix Empordà, núm. 29, juny-setembre 2010, pàgs. 44-49., 2010
Fins abans de l'any 1936 la capella fonda de l'església de Santa Maria de Palamós allotjava la imatge miraculosa del Sant Crist. Es tractava d'una talla gòtica de fusta, amb un origen llegendari, que va viure uns curiosos episodis miraculosos cap els anys 1679 i 1680: de la imatge començaren a brollar gotes sanguinolentes que exaltaren la devoció dels parroquians. Aquests fets varen ser recollits per Salvi Pevingut, rector de la parròquia entre 1678-1693. El següent article és una reconstrucció dels fets que s'ha pogut fer gràcies a les anotacions curoses d'aquest rector en el seu Llibre de Notes, que per altra banda s'ha convertit en una interessant crònica per conèixer la vida quotidiana de Palamós a finals del segle XVII.
Loading Preview
Sorry, preview is currently unavailable. You can download the paper by clicking the button above.