Un catholicisme colonial. Le mariage des Indiens et des esclaves au Brésil, XVIe-XVIIIe siècle. Charlotte de Castelnau-L’Estoile. París: PUF, 2019. 552 pp. (original) (raw)
Related papers
Autoctonía. Revista de Ciencias Sociales e Historia, 2020
El texto de Catalina Andrango-Walker es un libro sobre otro libro, el Símbolo católico indiano del sacerdote franciscano Luis Jerónimo de Oré, que fue publicado por primera y única vez en Lima, en 1598. El libro de Andrango-Walker aborda la biografía de Oré centrándose en su criollismo, es decir, en aquella controvertida categoría que en el siglo XVI denigraba la naturaleza de quienes nacían o permanecían mucho tiempo en América. Nacido en Huamanga, en el actual Ayacucho, Oré se distancia del término criollo considerándose a sí mismo un hijo de la tierra o un indiano, categoría que explicita el vínculo directo con su tierra natal, del cual Oré se sentía orgulloso. Oré, como otros intelectuales virreinales, formu-ló su indianismo a partir de posiciones que hoy, bajo el prisma de demandas étnicas o políticas, nos parecerían antagónicas, pero que en la época eran plenamente compatibles. Un indiano es una persona que, sin ser indígena, se siente conectado con la tierra en que nació pero, al mismo tiempo, se considera heredero de la historia de esa patria lejana que es España. Las Indias son su presente y España su pasado. A medio camino entre dos mundos, como señala la autora, Oré se formó in-telectualmente en la Universidad de San Marcos de Lima, donde estudió Teología, pero construyó su experiencia en terreno, en su condición de misionero itinerante. Oré pasó periodos de su vida en lugares muy di-símiles y distantes, más allá del espacio andino. Fuera de Jauja, Cusco y Collaguas, en el actual Perú, y Potosí, en Bolivia, el sacerdote franciscano también estuvo en La Florida, en Norte América, en Concepción, Chile, y también en España. Aquí y allá forjó amistades y rivalidades, siempre defendiendo la humanidad de los indígenas y condenando los abusos que les infligían las auto-ridades coloniales, aunque sin nunca renunciar al umbral indianista desde el cual escribió. Por ejemplo, Oré no dudó en posicionarse y conde-nar la ejecución de Atahualpa y el expolio de sus bienes, al mismo tiempo que adhirió a la tesis toledana que planteaba que antes de los incas solo existían behetrías y señores locales y que, en consecuencia, los títulos de la Corona en las Indias eran legítimos. Oré tradujo su experiencia en terreno en una elaborada crítica de la praxis evangelizadora, identificando en la labor de los curas una prédica superficial y poco comprometida, que privilegiaba la condena de la idolatría por sobre la conversión espiritual de los indígenas. La crítica de Oré es también un juicio político que apunta a la corrup-ción de los sacerdotes. En medio de frecuentes
Tamid 13: 189-210, 2018
Aquest llibre dibuixa, gairebé podríem dir d'una manera novel•lesca, la situació dels jueus del comtat de Provença en un moment crític per al seu esdevenir històric: les acaballes del segle xv i els inicis del xvi, moment en què l'antic comtat de Provença és annexionat al regne de França (1481). Es tracta d'un període històric convuls caracteritzat pels avalots i els decrets d'expulsió dels jueus, una minoria religiosa que des de temps immemorial havia habitat aquestes terres i les havia dotat de cultura i de saviesa. Per dur a terme aquesta radiografia social i històrica, Danièle Iancu-Agou se centra en la biografia personal, deduïda a partir de la documentació conservada en els arxius notarials d'Ais de Provença, dels membres d'un efímer matrimoni jueu (1469) integrat per Regina Abram de Draguinhan i Bonet Astrug de Latas. Passats dos anys de matrimoni (1471), la jove parella se separa per a seguir dos camins ben distints: Regina es converteix al cristianisme, batejant-se amb el nom de Catarina, mentre que Bonet Astrug de Latas, a causa dels decrets d'expulsió posteriors, haurà de deixar la seva Provença natal i establir-se a Roma, on esdevindrà metge de renom i astrònom del papa Borja, Alexandre VI. La vida paral•lela d'aquest matrimoni jueu serveix a l'autora de mirall per a reflectir tota l'odissea personal i col•lectiva que hagueren de viure els jueus i els conversos de la Provença a la fi de l'edat mitjana, al despuntar dels temps moderns. Colpits sense remei a finals dels segle xv pels edictes d'expulsió promulgats pel rei de França, alguns dels jueus acceptaran el baptisme per evitar la pèrdua de llurs béns. La professora Iancu-Agou estudia també la figura dels neòfits, que es convertiren, vista l'amenaça de l'exili. L'estructura de l'obra és la següent: s'inicia el llibre amb un preàmbul concís (p. 9-14) en el qual l'autora relata la descoberta, als arxius dels notaris d'Ais de Provença dipositats als Archives Départementales des Bouches-du-Rhône, d'un casament distingit (1469), que uní dos jueus, membres de famílies cultes molt adinerades: Regina Abram de Draguinhan i Bonet Astrug de Latas. Aquest moment de l'any 1469 serà el punt de partida històric del llibre. El preàmbul apareix seguit dels sis capítols pròpiament dits. El primer (p. 15-42) se centra de manera molt general, sense entrar en detall, en el context històric de les aljames de l'antic comtat de Provença, quan encara era regit pel comte rei Renat I d'Anjou (1460-1480). L'autora es fa ressò que, amb la mort del rei (1480), s'acaba tota una etapa històrica caracteritzada