"Producció, ús i consum de l'onomàstica lleidatana a l'època contemporània (1844-1995)" (original) (raw)

L'endemà de la conquesta: l'antroponímia i la toponímia de Gandia (1290-1330)

Actes de la X Jornada d’Onomàstica. Gandia 2016, València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la llengua, 2017, pàg. 227-253 (ISBN: 978-84-482-6165-8).

Estudi sobre l'onomàstica de la segona generació de colons i abasta l’etapa de consolidació de la colonització feudal de Gandia. Anàlisi i contextualització detallats dels noms de fonts i dels noms de llinatge dels gandians del període 1290-1330 i dels escassos topònims exhumats. La proporció del bloc català respecte al bloc castellanoaragonés és alta, de 6 a 1 i major que en 1373 (estudiat per Enric Guinot), que és de poc més de 3 a 1. Això corrobora la transcendència de les nostres dades de 1290-1330 a l’hora d’explicar el canvi substancial que s’ha produït respecte al moment fundacional, sobre el qual Guinot es pronuncia per una situació d’equilibri en les procedències aragoneses-navarreses i catalanes (40% - 60%). A més s'hi fan aportacions sobre la demografia i el procés de creixement urbà de la vila en aquest període. Però una de les aportacions més rellevants del treball és constatar que la vila de Gandia era una població de cristians, de manera quasi exclusiva, i això contrastarà amb la configuració de la vila posteriorment. En efecte, amb la configuració de la moreria en temps del duc Alfons el Vell, ja en la segona meitat del tres-cents, Gandia serà una vila de població mixta, amb una important presència sarraïna, primer, i morisca, després. I amb una aljama jueva mitjana. Però en un primer moment era una vila de població cristiana exclusivament. El resultat final és prou satisfactori atés que hem fet una estimació de la població de la vila en aquest període que se situaria al voltant de les 350 cases o veïns, 400 a tot estirar. Comptat i debatut, contemplem el 75% aproximadament del veïnat gandià, que s’acostaria molt al total de pobladors calculat segons una projecció prudent i conservadora. La importància del període estudiat en el cas de la vila ducal és evident. El regnat de Jaume II i, sobretot, el primer terç del segle XIV es revela com una etapa clau per poder entendre la configuració de les viles cristianes medievals del Regne de València. La incorporació de les comarques del sud va suposar un primer canvi que va trasbalsar població, encara que en bona veritat ja ho havia fet la colonització (realitzada per catalans, sobretot, i aragonesos) del Regne de Múrcia, després que Jaume I ensorrara la sublevació mudèjar de 1265 i ocupara efectivament el territori amb nous pobladors cristians. A la vista de les dades que processarem i exposarem a continuació la seua transcendència en el cas de Gandia. Tot plegat se suma a altres indicis eloqüents del desenvolupament assolit per la vila en les dues primeres dècades. Els privilegis per construir nous forns i establir noves taules de carnisseria ens permeten verificar que la població augmentava ràpidament, frenèticament fins i tot, i era peremptori dotar-la de noves infraestructures per tal de garantir l’abastament bàsic del veïnat. En 1308 es verifica la construcció d’un tercer forn dins de la vila i en 1320 ja es documenta el raval fora muralles: llavors tenim notícia del naixement d’una pobla o vila nova fora muralles a iniciativa d’Arnau de Perafita.