Review: Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana (Boix-Fuster i Torrens ed. 2011) (original) (raw)
Related papers
TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 rovira-MarTínez, Marta (2011). Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 66 p. Hi ha un nombre creixent de parelles lingüísticament mixtes al país, tot i que encara, per raons socials, hi ha una tendència a aparellar-se amb membres del mateix grup lingüístic. Com es transmeten les llengües en aquestes famílies plurilingües? Com es pot ajudar els seus membres a prendre decisions que no siguin a l'atzar? Seguint el camí que va obrir un altre petit volum com aquest, també encarregat per la Càtedra de Multilingüisme Linguamón -UOC (Anna Solé Mena, Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües, Barcelona, UOC, 2009), aquest llibre vol orientar els pares a prendre decisions a partir dels coneixements que ens forneixen les nombroses recerques sobre el tema. Aquest plurilingüisme familiar és encoratjat pels organismes europeus. L'autora, per exemple, ens recorda a la pàgina 15 que el Consell d'Europa estableix el plurilingüisme com a objectiu educatiu que haurien d'assolir tots els ciutadans del nostre continent, «particularment per mitjà de com a mínim dues llengües estrangeres des d'una edat primerenca». Aquest repte (com arribar a aprendre llengües estrangeres) és més complex a la majoria dels països de llengua catalana, on ja de bon començament, de grat o per força (recordem les obligacions que imposa l'article 3 de la Constitució espanyola), hem d'aprendre dues llengües… En un primer capítol l'autora resumeix els resultats de les recerques, que mostren que cal dissoldre el mite dels bilingüismes simètrics, impecables i perfectes, que les situacions familiars plurilingües són molt complexes i, sobretot, que el plurilingüisme és més un avantatge que un inconvenient. La tradició, majoritària abans de la Segona Guerra Mundial (vegeu les opinions del venerable Alexandre Galí com a exemple), que veia el bilingüisme com una rèmora i com un obstacle per al desenvolupament intellectual i social ha perdurat molt més. El venerable Salvador Espriu (Pons, 2013: 653) insistia en la mateixa reticència al bilingüisme en les respostes a una entrevista: «Debería ser, desde el Estado español, preceptivo y no voluntario que los niños catalanes, gallegos y vascos aprendieran sus respectivos idiomas como única lengua hasta, por lo menos, los ocho o diez años. Porque no hay cosa que impida más el desarrollo de la mente del niño que el aprendizaje simultáneo de dos lenguas» (la cursiva és meva). En un segon capítol Rovira-Martínez descriu diferents estratègies familiars en la transmissió lingüística. En primer lloc, es recorda que el fonamental és ser consistent en modes d'interacció centrats en el nen. En segon lloc, l'autora recapitula que l'estratègia UPUL, una persona, una llengua (que a vegades, s'esmenta en el text amb la sigla en anglès i d'altres en català), és la més aconsellada, però no necessàriament l'única.
REVISTA DE LLENGUA I DRET/JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW, 2022
MULTILINGÜISME FAMILIAR EN LLENGÜES MITJANES RECENSIÓ DE BASTARDAS-BOADA, ALBERT, BOIX-FUSTER, EMILI, TORRENS-GUERRINI, I ROSA MARIA. (EDS.). (2019). FAMILY MULTILINGUALISM IN MEDIUM-SIZED LANGUAGE COMMUNITIES. PETER LANG
2010
DEMOLINGÜÍSTIQUES 1 L'estudi demolingüístic i sociolingüístic de la immigració s'enfronta a l'alta complexitat d'un fenomen extremadament dinàmic i divers per naturalesa. De fet, esbrinar en què parla la gent mai no ha estat fàcil. N'hi ha prou amb seguir l'evolució de les preguntes (i les respostes) sobre llengua en diferents qüestionaris censuals per adonar-se que no s'ha trobat encara una formulació satisfactòria. Però encara que es trobés, el gran problema de sempre del qüestionari -mètode quantitatiu per excellència que, quan és censual, té a més l'avantatge d'abastar l'univers sencer i de no haver-se de basar en inferència estadística-, és que la gent no contesta què fa (si és que això és possible de saber quan parlem de llengües) sinó què creu que fa o què vol fer creure que fa. 2 En 1 Aquest article s'inscriu en el projecte de recerca «El rol de las lenguas de la inmigración en la escuela» FFI2009-09955), finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación. 2 Això sense comptar que el qüestionari, per naturalesa, tendeix a la simplificació. Cal dissenyar-lo pensant en el maneig de grans quantitats de dades, i per tant amb respostes tancades, fàcilment codificables i/o quantificables. Un exemple a l'atzar, ben llunyà: «La pregunta plantejada el 2001 en el Cens Nacional [d'Austràlia] deia: "Parla una llengua diferent de l'anglès a casa ?" [...] (només se'n codificava una, la usada amb més freqüència) [...] La pregunta paraules de Calvet (1999: 90) «...una recerca per qüestionari no ens ofereix la «veritat» sobre les pràctiques lingüístiques, sinó la idea que la gent es fa de les seves pràctiques. Es poden equivocar o fins i tot poden mentir, perquè considerin per exemple que tal llengua és més valuosa que tal altra 3 ».
Un balanç multiangular de la sociolingüística catalana actual
Revista de Llengua i Dret / Journal of Language and Law, 2023
Narcís Iglésias Franch * Paraules clau: sociolingüística catalana; macrosociolingüística; microsociolingüística; educació; psicologia social; planificació lingüística; estandardització; demolingüística; etnografia de la comunicació; llengua i dret; llengua i economia; història social de la llengua; llengua catalana.