'Notes sobre la llengua dels Fenòmens d'Arat' (original) (raw)
Related papers
Algunes observacions sobre "Phonology of Catalan
Marges Els Revista De Llengua I Literatura, 1980
Notes i ressenyes Algunes observacions sobre Phonology of Catalan per Janet A. Decesaris Phonology of Catulan de Max Wheeler (Blackweli 1979) és sens dubte I'obra més completa que s'ha publicat fins ara en el camp de la fonologia generativa catalana. Les observacions següents no volen fer la impressió que Wheeler no hagi escrit una obra molt metitbria, sinó que volen suggerir que alguns fenbmens podrien explicar-se miiior dintre d'un esquema generatiu una mica diferent. Al llarg del llibre, Wheeler es basa en una teoria generativa molt potent amb un alt nombre de mecanismes tebrics. Espero mostrar que aquesta base tebrica excessivament abstracta el duu a formular generalitzacions falses respecte del catalh. No solament hom pot descriure les dades amb una formulació menys abstracta, sinó que també I'ús de menys mecanismes 6s preferible des del punt de vista tebric. Em limitaré al comentari de les alternances consonhntiques que es triben al capítol VII, ((Altres regles fonolbgiques~ (ctFurther Phonological Rules,, ps. 270-324).
Nilus. Butlletí de la Societat Catalana d´Egiptologia 23 (2014) 23-27
Aḫetaton, l'antiga capital durant l'anomenat període amarnià, ha proveït als estudiosos moderns amb un significatiu arxiu de tauletes cuneïformes datades de la segona meitat del segle XIV. Actualment conservem un total de 382 números d'inventari repartits en diversos museus del món. La majoria d'aquests documents formen part de la correspondència reial que va mantenir la cancelleria del faraó amb diverses potències i vassalls asiàtics. Destaquen les cartes amb les ciutats de la costa del llevant, però també conservem cartes dels reis de Babilònia, Mitanni, Assíria, Hatti, Arzawa i Alašiya. Naturalment, aquesta documentació ha estat essencial per reconstruir la política internacional de la zona durant aquest període. 1 Malgrat tot, no totes les tauletes que ens han arribat són cartes. Un petit nombre de documents correspon a textos que formen part de l'entorn de les escoles dels escribes. L'escriptura cuneïforme en el segle XIV ja tenia una llarguíssima tradició escolàstica que l'entroncava pràcticament de manera directa amb les primeres tauletes del tipus protocuneïforme, del període Uruk IV (ca. 3300). Aquesta tradició va comportar l'establiment d'un cànon que es va anar repetint i també transformant i evolucionant a través dels segles en que es va anar desenvolupant i difonent l'ús del sistema d'escriptura cuneïforme per tot el pròxim orient asiàtic.
LA LLENGUA DELS MITJANS: CLARA, CORRECTA I NACIONAL. Sobre el model lingüístic del diari 'Ara'
Pompeu Fabra established a standard model of Catalan, approved by the Institut d'Estudis Catalans (Institute for Catalan Studies) and founded on the principles of a genuine language with a traditional base, adapted to modern uses, which took into account dialectal diversity but was a unitary model, valid for the whole community of Catalan speakers. That is, it could be applied nationally. Historical circumstances prevented the model’s consolidation and when, in modern times, the need arose to find a standard register also of a national scope, based on Fabra’s rules and especially adapted to the written and audiovisual media, some (at least partial) differences in opinion with the rules emerged. This article reviews that process of formation of a standard Catalan and the problems caused by the said discrepancies, focusing particularly on the linguistic model applied by the newspaper 'Ara'
Anotaciones sobre el occitano con especial atención al aranés.
Javier GIRALT & Francho NAGORE (eds): Lenguas minoritarias en Europa y estandardización. Prensas de la Universidad de Zaragoza., 2018
Anotaciones sobre el occitano con especial atención al aranés. Jordi Suïls (Universidad de Lleida) 1. El occitano, lengua minorizada El occitano es la lengua románica cuyo territorio propio se extiende por todo el tercio meridional del estado francés, además del Valle de Arán en el estado español, y algunos valles que se suceden de norte a sur en una franja occidental del Piamonte italiano, a lo largo de la frontera con el estado francés. El occitano vive en situación de minorización desde prácticamente el período tardomedieval. En el contexto francés, la consolidación de la monarquía en detrimento de los dominios feudales meridionales comportó el afianzamiento del francés como lengua de prestigio frente a las lenguas autóctonas, singularmente el occitano y, progresivamente, otras como el vasco, el catalán, el bretón o el francoprovenzal. Es, pues, un proceso temprano. No veremos en Francia una política explícita de minorización hasta una época un poco más tardía, puesto que una política lingüística en términos similares a los actuales no existirá hasta prácticamente finales del siglo XVIII; sin embargo, a lo largo de los siglos que van desde la baja Edad Media hasta la época moderna, se forja un concepto bastante característico de la cultura lingüística francesa, expresado en el término patois. En los casos más antiguos, este término hace referencia a cualquier tipo de actuación lingüística o pseudolingüística de difícil comprensión, desde el "lenguaje" de los animales (el canto de los pájaros, el ladrido de los perros, etc.) hasta el pre-lenguaje infantil, el habla de las personas con dificultades expresivas, las lenguas extranjeras mal conocidas o el habla popular (J.F. Courouau, "L'invention du patois ou la progressive émergence d'un marqueur sociolinguistique français. XIIIe-XVIIe siècles", Revue de linguistique romane, 69, 2005, 185-225). A esta última se le atribuye un déficit expresivo que la equipara a otras formas connotadas negativamente, y de hecho el término patois, a medida que se integra en usos relativamente cultos, o incluso técnicos, acaba por referirse exclusivamente a este tipo de manifestaciones lingüística, es decir las hablas regionales o locales alejadas del francés culto. Se establece pues, en lo más profundo de la visión popular, una percepción sobre los hechos lingüísticos donde el francés (y aún el francés de los usos cultos) es la lengua frente a todo el resto de manifestaciones habladas, privadas del acceso a los usos formales, a las que se aplica el término genérico patois, de connotaciones despectivas. Al ser elevada a modelo de uso formal, la variedad culta de la lengua dominante proyecta una idea distorsionada sobre la variación geográfica, especialmente en territorios donde no es una variedad constitutiva: en tales casos, la lengua autóctona se ve especialmente connotada por poseer una variabilidad geográfica que contrasta con una lengua dominante, el francés, que se presenta mucho más unitaria. Caos frente a orden, variación frente a uniformidad, analfabetismo frente a instrucción… las evidencias empíricas, contempladas a la luz de una jerarquización social de los hechos lingüísticos, no hacen sino reforzar la visión diglósica, ya sea en su forma peyorativa hacia el patois, ya sea en forma de idealización compensatoria: espontaneidad frente a racionalismo, poético frente a prosaico, popular frente a elitista,
Vilaweb, 2018
Les llengües de Fabra, un tresor amagat «Fabra no va escriure de la seva mà gairebé ni una ratlla sobre la seva relació amb les llengües, però en canvi, sí que va tenir una biografia lingüística de gran relleu, que va bastant més enllà de la imatge del lingüista dedicat de ple al català i a la seva codificació» Aquest mes continuem amb les biografies lingüístiques i recorrerem Fabra llengües a través. Si Enric Serra reflexionava en l'article del juliol sobre el gènere i les seves més diverses variants, dedicarem el d'aquest mes a una biografia lingüística carregada de celebracions: 150 anys del naixement, 100 anys de la primera gramàtica normativa i 70 anys de la mort. Com és lògic, en la commemoració d'aquests aniversaris, la figura de Pompeu Fabra sol anar sempre lligada a la llengua catalana, però hi ha un Fabra menys (o gens) reivindicat que és molt il·luminador per al món d'avui: el Fabra de les llengües, les que parlava i les que llegia, les que escrivia i les que traduïa, les que volia estudiar més a fons i de les que només en sabia uns rudiments… I refent tot aquest mosaic, tenim un esgraó més de tota una escala: la persona en primer lloc, i amb ella tota una cultura i una societat. Tot i que sovint se sol pensar en una Catalunya (eternament?) bilingüe, el lloc i el temps de Fabra s'assemblen més a un país multilingüe que no pas a un de bilingüe o monolingüe. Des de la infantesa fins a la vellesa, Fabra va estar en contacte amb diverses llengües i hauria estat tot un regal que ell mateix n'hagués escrit alguna cosa, però no ho va fer i aquí topem amb un primer obstacle a l'hora d'encarar la biografia lingüística de tota una personalitat: la primera persona no hi és, hem d'anar als testimonis i als estudiosos. Fabra no va escriure de la seva mà gairebé ni una ratlla sobre la seva relació amb les llengües, però en canvi, sí que va tenir una biografia lingüística de gran relleu, que va bastant més enllà de la imatge del lingüista dedicat de ple al català i a la seva codificació. Hi ha grans escriptors i intel·lectuals que han situat el món de les llengües en el centre de la seva reflexió intel·lectual i ens han deixat autobiografies de culte: Elias Canetti, La llengua salvada; Norman Manea, La llengua nòmada; els diferents llibres autobiogràfics d'Ng?g? wa Thiong'o… Reconstruint tot el que s'ha estudiat sobre el nostre lingüista eminent, que és moltíssim, tenim més d'un Fabra possible per recordar i reivindicar, i els accents es poden posar aquí o allà. 'Una persona són moltes persones i totes són diverses', va comentar Fabra a un dels seus col·laboradors quan aquest li va comentar la seva intenció d'escriure-li una biografia.
Notes sobre el conte en llengua anglesa a Catalunya durant la República
Resum L'article ressegueix l'evolució del discurs crític i la pràctica traductològica en relació amb la narrativa anglosaxona en el si del sistema literari català dels anys vint i fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola. A partir d'un corpus mínimament significatiu d'aportacions crítiques i de traduccions, es posarà de manifest que la general ponderació de la novel·la en els anys vint evoluciona devers la promoció del conte en el marc de la Segona República. L'objectiu de l'ar-ticle és identificar les raons d'aquest canvi, que són principalment d'ordre moral. Abstract. Notes about the English short story in Catalonia during the Republic The article traces the evolution of the critical discourse and the practice on translation in relation to the British narrative within the Catalan literary system of the twenties and until the outbreak of the Spanish Civil War. From a minimally significant corpus of translations and critiques, the article shows that the overall praise of the novel in the twenties evolves toward the promotion of the short story in the context of the Second Republic. The aim of this article is to identify the reasons for this change, which are primarily moral.