Obra d'Evariste Galois (Antoni Malet, ed.) (original) (raw)
Related papers
ace doscientos años nacía en Bourg-la-Reine, cerca de Paris, Évariste Galois, una de las personas más singulares que ha proporcionado el mundo de la matemática. Considerado como uno de los fundadores de la teoría de grupos, su principal trabajo se centró en estudiar las condiciones bajo las cua-les podía resolverse una ecuación por medio de radicales. En la actualidad, la teoría de grupos, más allá del dominio de las ecuaciones, sirve para estructurar campos tan diversos como la aritmética, la f ísica de partículas elementales, la cristalo-graf ía… y hasta las posibles posiciones del cubo de Rubik. Teniendo en cuenta que Galois no empezó a interesarse por las matemáticas hasta la edad de 15 años y que se murió a los 21, solo cabe admirar la genialidad de semejante portento de la matemática. Los primeros pasos Évariste era hijo de Nicolás Gabriel Galois y Adélaïde-Marie Demante. Su padre, un intelectual culto, liberal y antimonár-quico, fue un gran defensor de la libertad. Tras la marcha de Napoleón a la isla de Elba, es elegido alcalde del pueblo Bourg-la-Reine donde residía la familia. Debido a las múlti-ples ocupaciones del padre, el niño Évariste vivió durante sus primeros años al cuidado de su madre, mujer culta así mismo, descendiente de afamados juristas, que se ocupó intensamen-te de la educación de su hijo, proporcionándole una sólida formación en latín y griego. Es bastante probable que no hubiera pasado de unas nociones básicas en aritmética, ya que por entonces no se daba importancia a la formación matemática.
L' Ofici Escapçat. Estudi sobre un poema de Joan Salvat Papasseit
El poema de Papasseit assenyala mitjançant l'absència. Diu sense dir. Diu fent. Es tracta d'un priamel inconclòs que, com un riu que no vessa l'aigua a la mar, just abans d'assolir el desenllaç i tancar figura, just abans de dir allò que ha de dir després d'haver dit tot allò que, de fet, calia però no volia dir, acaba. Podria-i així, en principi, tot el poema reforçaria el seu sentit-esmentar finalment l'ofici que el centra, parlar-ne i atribuir-li la tasca que li és pròpia, però veiem que després d'haver-nos estat preparant una i altra vegada per al desenllaç esperat ens deixa a l'estacada. Però per què diem que el poema " diu fent " ? Per què diem que la manera de dir del poema no és, precisament, esmentar, sino allò que, en principi, fora més propi dels oficis que enumera: fer? Com podem equiparar l'ocupació del poeta amb l'ocupació del fuster, del paleta, del pintor, etc.? Són accions equiparables picar, serrar, pintar o enganxar a dir? Evidentment, no, no ho són. Per una simple raó d'efectivitat, és evident que si em limito a dir que serro un tronc o que pinto una paret, no hauré serrat el tronc ni hauré pintat la paret. No hauré fet res de res. En canvi, independentment de la conveniència o dificultat de l'acció, sí que podria mirar de serrar la paret i pintar el tronc, i obtindria, així, un resultat, fos quin fos: faria quelcom. Serrar, picar, clavar i pintar pertanyen a l'àmbit del fer, del produir, i és només serrant, picant, clavant i pintant que es du a terme l'ocupació. No es pot serrar sense serrar i no es pot picar si no es pica. Quan ja no resto absort en la tasca que em centra serrant, picant o pintant, llavors ja no serro ni pico ni pinto o, en tot cas, diré que serro, pico i pinto de manera distreta o deficient. Ara bé, és només deixant de serrar que puc dir que he serrat, de la mateixa manera que és només just abans de posar-me a serrar que puc dir que em disposo a serrar. I duent el cas a un extrem, puc dir que " estic serrant " si, en certa manera, deixo,per molt breu que sigui l'instant, de serrar. Qualsevol referència al serrar té com a contrapartida certa parcialialitat en el grau d'execució de l'acció que s'està duent a terme. En el moment que em poso mans a l'obra, en el moment en que serro, si de debò serro, si de debò em centro en la tasca que m'ocupa, ja no hauria de ser capaç de dir que em disposo a serrar, que he serrat o que estic serrant. L'ocupació és un ara que no admet cap altre més moment simultani. O s'està pel que s'ha d'estar, o no s'hi està del tot. Veiem, per tant, que, per una banda, un grau màxim d'efectivitat, i per l'altra, la possibilitat d'esmentar allò que s'està efectuant no són accions plenament compatibles, que l'una implica un estar absort i centrat en el que es fa i l'altra un trencament i una distància amb el que es fa, de tal manera que ja no es fa pròpiament, sinó que es farà, s'haurà fet o, de manera distreta, s'està fent. Dir en què consisteix un ofici, vol dir servar la distància respecte l'ofici. Així, el fuster, a l'hora de mostrar a l'aprenent què ha de fer, no exercirà pròpiament el seu ofici, sinó que dirà el seu ofici, l'explicarà, en donarà raó. També pot optar, però, per, simplement, exercir-lo i no dir ni piu, exemplificant mitjançant fets i no paraules les diferents tècniques del seu ofici. Però fins i tot si ho fes així, podríem dir que en aquest cas també preval la intenció de dir en què consisteix l'ofici. Cal dir que aquesta segona estratègia sigui tal vegada la millor a l'hora d'explicar-lo, de dir-lo. El nostre poema recorre a aquesta segona estratègia a l'hora d'explicar en què consisteix l'ofici del poeta.
Cercles. Revista d'història cultural, 2021
A través de l’anàlisi de la recepció de les seves idees en quatre cultu-res polítiques (maurisme, catalanisme noucentista, catolicisme social i ca-talanisme progressista), l’article que presentem pretén examinar l’impacte del pensament de Georges Valois a Catalunya. L’opció sindicocorporativa que desenvolupà després de l’experiència a la trinxera va ser rebuda amb entusiasme per uns sectors conservadors i contrarevolucionaris que cerca-ven una solució al pistolerisme i a l’anquilosament polític de la Restaura-ció. Per contra, els nacionalistes d’esquerra es mostraren contraris a qualse-vol idea que provingués de l’extrema dreta francesa, ja fos com a membre de l’Action Française o com a dirigent del feixisme francès.
PUBLI OVIDI NASÓ. LES METAMORFOSIS: VERSIÓ CATALANA DEL SEGLE XV DE FRANCESC ALEGRE.
Publications of eHumanista, Monographs in Humanities, 21; University of California-Santa Barbara, 2019
L’any 1494 l’impressor barceloní Pere Miquel va fer un tiratge de mil exemplars de les "Transformacions" de Francesc Alegre (ca.1452–ca.1508), una versió catalana de "Les metamorfosis" del poeta romà Publi Ovidi Nasó. A continuació, en el mateix incunable, Alegre va fer estampar les seves "Al·legories", un comentari mitològic compost a partir de la "Genealogia deorum gentilium" de Giovanni Boccaccio. El present volum inclou l’edició crítica i annotada de les "Transformacions" de Francesc Alegre, amb èmfasi especial en l’estudi dels originals usats pel traductor. Per a dur a terme aquest estudi s’ha comparat l’obra amb les traduccions d’Ovidi en vulgar més difoses dels segles XIV i XV, i amb tants còdexs llatins de les "Les metamorfosis" com ha estat possible. Un cop conformada aquesta xarxa, s’ha analitzat el català en relació a tots aquests textos. Com es mostrarà, Alegre tradueix, principalment i de manera sostinguda, de dos textos: l’original llatí d’Ovidi i la versió italiana de Giovanni Bonsignori (s. XIV). A més d’aquestes fonts habituals, Alegre inclou passatges concrets que provenen de la "Genealogia" de Boccaccio. Un cas a part, que analitzem, són alguns passatges relacionats amb la producció de Joan Roís de Corella, i la relació de Corella i Alegre amb la traducció catalana anterior de "Les metamorfosis" feta per Francesc de Pinós.