"Llengua pròpia i alteritat a la Catalunya dels segles XVI-XVIII", Auriga, 80 (febrer 2016), p. 14-20 (original) (raw)
Related papers
La Llengua catalana a Mallorca. Segle XVIII i primer terç del XIX
1999
BOHIGAS,P(1943):"Bastero i els orígens de la llengua catalana", Miscellània Pompeu Fabra, Buenos Aires. BOrX, E. (1993):Triar no és trair. Identitat i llengua en els Joves de Barcelona Edicions 62, Barcelona. BOIX,E.-PAYRATÓ,L.(1994): "Una panoràmica bibliogràfica de la sociolingüística i la pragmàtica catalana recents (1989-1993)", Treballs de sociolingüística catalana 12, pp. 107-129.
El canvi de l'arquitectura lingüística de les terres catalanes en els segles XVIII i XIX
Caplletra: Revista Internacional de Filologia, 1999
Description of the model of linguistic architecture in the Catalonian regions in the 18th and 19th centuries. The author develops the conceptual pair genolect, or transmitted language/gramolect, or referential learned language, and applies it to the academic speech of 1780, in which a scholar from Puigcerda presents the linguistic ideas and attitudes of his lime in Castilian. The analysis of the text, collated with other sources, allows the indentification of a five-gramolect concurrence (Latin, literary Catalan, literary CastiHan, regional Castilian, and aspoken Catalan influenced by Castilian), each struggling for hegemony in a speech-fragmented community with a heterogenous genolectal reality.
El Llatí a Catalunya al segle XVIII
Ítaca: quaderns catalans de cultura clàssica, 2009
Durant el segle XVIII els estudis clàssics a Catalunya van seguir molt sovint les vicissituds polítiques i socials del país. La Guerra de Successió i la repressió felipista a principis de la centúria, i els conflictes amb França, a les darreries del segle, són prova de les convulsions que van sacsejar el Principat al llarg del Setcents. Totes aquestes circumstàncies polítiques van influir també en el panorama intel•lectual de la Catalunya del moment. Més concretament en l'àmbit dels nostres estudis, l'abolició de la Universitat de Barcelona el 1714 i el seu trasllat a Cervera, i, especialment, la dissolució de la Companyia de Jesús, l'any 1767, van determinar de manera directa els estudis sobre l'Antiguitat clàssica, a més del conreu i l'ensenyament de la llengua llatina. En aquest article voldria presentar precisament una sèrie d'observacions sobre el paper que el llatí va jugar a Catalunya al segle XVIII. La meva exposició no pretén ser, però, una història de la filologia llatina a la Catalunya del Setcents, amb llistes de noms de llatinistes més o menys il•lustres, ni oferir una visió panoràmica de la literatura llatina de l'època. He dividit el meu treball en dues parts, conscientment desiguals en extensió. El gruix de la meva exposició anirà dedicat a la difusió dels autors clàssics llatins en l'àmbit de l'ensenyament i en el món de la impremta. Passaré després a fer unes observacions molt breus sobre l'ús del llatí com a llengua de propaganda política a la Catalunya de l'època. La Universitat a banda, a principis del segle XVIII, la institució acadèmica de més prestigi a Barcelona era el Col•legi de Cordelles o Seminari de Nobles, situat al capdamunt de la Rambla, al costat de Betlem 2. L'any 1635 Alexandre
2019
espanolHasta hace relativamente poco, la historiografia y la cultura catalanas de la Epoca Moderna, sobre todo del siglo xvii, se consideraban una etapa decadente de la cultura catalana. En los ultimos anos, este panorama ha comenzado a cambiar sustancialmente. En el presente articulo se presentan algunas reflexiones sobre la superacion del concepto de decadencia y se muestran varios casos sobre como se posicionaron los autores catalanes del momento ante la eleccion de la lengua en la que escribian sus obras. catalaFins fa relativament poc, la historiografia i la cultura catalanes de l’epoca moderna, sobretot del segle xvii, es consideraven una etapa decadent de la cultura catalana. En els darrers anys, aquest panorama ha comencat a canviar substancialment. En el present article es presenten algunes reflexions sobre la superacio del concepte de decadencia i es mostren diversos casos pel que fa al posicionament dels autors catalans del moment davant la tria de la llengua en que escri...
Sobre la llengua catalana al final de l'Antic Règim: el" Diario de Barcelona"(1792-1808)
Marges, Els: revista de llengua i literatura, 1979
Sobre la llengua catalana al final de l'Antic Regim: el ~Diario de Barcelona, (1792-1808)' per Manuel ]orba El <(Diari0 de Barcelona)> (d'ara endavant DdB), des de la seva fundació, el 1792, fins al 1808, durant el període clos per I'entrada de les tropes napolebniques, i sobretot abans que, cap al 1800, prengués un to mercantil i comercial' molt exclusiu i reduís drbticament l'atenció a materies no utilitkies, inserí textos d'un relleu remarcable per a la histbria de les idees literkies, la poesia i la llengua catalanes. En aquest sentit, per exemple, els trenta-dos poemes catalans d'intenció literhria apareguts aquells anys representen una peribdica bé que irregular adopció de la llengua catalana en temes ben diversos i representatius del gust i de les obsessions poetiques del moment: els esdeveniments coetanis, amb poemes sobre la Guerra Gran o del Rossell6 (com el conegut sonet <(A la presa de Bellaguarda)>); la vida quotidiana, especialment amb poemes amorosos, per6 també amb altres de relatius a la vida social, la moda i els costums; el divertiment erudit i el popular; els mites clhssics (amb un poema Cpico-burlesc, <{La persecució dels porcsn, que <{El Vapor)> tornaria a publicar * Reelaboro i amplio un fragment de la meva tesi de Ilicenciatura, sobre Els textos potttcs en llengua catalana del ctDiario de Barcelona)> (1792-1808), llegida el febrer de 1971 a la Universitat de Barcelona. En va ser ponent el prof. Antoni Comas, de qui m'haig de fer perdonar que encara no hagi complert el compromís de iliurar-la-hi, revisada, per editar-la. En publicar-ne ara aquesta petita part, em plau agrair als bibliotecaris de l'Ateneu Barcelonks, especialment al senyor Guilién, i als de 1'Institut Municipal d'Histbria, llur amable atenció. 1. Vegeu Guillem DÍAz-PLAJA, Una pol2mica sobre el catal2 a les darreries del segle XVIII, EUC, XVIII (1932), p. 182, Pre-romanticisme i Pre-renaixen~a, dins De literatura catalana (Barcelona-d'ara endavant B.-1956), p. 110 (reed. d'un article de 1934). Els Marges, 17. 1979 8. Cf. Rafael Lluís NINYOLES, Idioma i prejudici (Palma de Mallorca 1975 '), ps. 74 i SS. La llengua <(alta)> era la llengua de la classe alta, la qual imposa les seves normes de conducta als qui hi estan en contacte i en disposició d'emular-la: ací les llengües ctaltess eren el Uatí i el casteilh; enfront d'aquella i en favor de la darrera s'argiiia, el segle xv111, d'una manera semblant, per la seva clara estirp llatina (cf. F. LAZARO CARRETER, Las ideas lingiiisticas en España durante el siglo XVIII, Madrid 1949, p. 153, on addueix Masdeu). El criteri de la RAE 6s con;undent respecte al casteilh quan diu que es parla cten la mayor y mejor parte de España)ia, (apud A. ALONSO, Castellano, espafio!, idioma nacional. Historia espiritual de tres nombres, Buenos Aires 1968: p. 90). 9. Cf. MIQUEL I VERGÉS, La filologia catalana, p. 447. 10. I-ILC, IV, p. 182.
Revue de Linguistique Romane, 2004
Iosto, tous traités par De Felice, dont on ne trouve pas les ouvrages sur les prénoms dans la bibliographie. On peut y lire, p.ex., que Gonario, «esclusivo della Sardegna» (61) , se trouve surtout à Nuoro (62) qui est la ville natale de M. P. Le dictionnaire proprement dit est précédé de «Scrittura e pronunzia del sardo» [25 s.], de la «Bibliografia» [17-24] commençant par les ouvrages cités en abrégé (sigles) [17-21], des «Abbreviazioni» [15 s.] et de la «Prefazione» [9-14]. Dans cette dernière, M. P. déclare solennellement, «... il mio DILS si trova quasi in una posizione di simbiosi scientifica col DES del Wagner» [13]. Ceci est fort juste parce que le DILS comprend tout les matériaux du DES, matériaux qu'on retrouve même plus facilement à l'aide des indices de ce dictionnaire; ainsi le DILS n'est nullement «il migliore strumento per consultare il DES» [13]. M. P. exprime aussi son intention de fournir un volume «Italiano-Sardo entre due anni» [14], accompagné des index «dei vocaboli latini, catalani, spagnoli, ecc.» [ib.]. M. Pittau, dont les publications se succèdent à un rythme ahurissant , nous a gratifiés d'un nouveau dictionnaire étymologique qu'il sera toujours utile de consulter à côté du DES, surtout à cause des mots que Wagner ne connaissait pas. Il eût été encore plus utile s'il contenait les localisations de chaque forme, les formes anciennes également (à défaut des premières attestations) ainsi que la discussion des étymologies non retenues. L'étymologie de nos jours progresse à petit pas. Il faut remercier M. Pittau d'y avoir contribué.