Albert Camps Pairat: primer fotògraf de Lleida des del 1859 Arts: Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, número 41, 2016, pp. 33-36 (original) (raw)
Related papers
Los orígenes de la fotografía en la segunda ciudad de Cataluña: Reus, 1839-1903
Ecos de la Academia, 2016
RESUMEN La Historia de la fotografía, desde sus orígenes públicos en París en 1839, es un aspecto de máximo interés en los estudios realizados por los profesionales de la historia y la comunicación visual, pues las imágenes captadas por una cámara son una fuente de información de primer orden. Pero para analizar correctamente una fotografía es necesario conocer previamente la evolución del arte fotográfico. Este artículo es una apretada síntesis del desarrollo de la fotografía antigua desde sus orígenes en la ciudad de Reus, la segunda de Cataluña en población y economía en el siglo XIX, con unos 30.000 habitantes y un desarrollado entramado industrial y comercial. Desde las primeras fotografías documentadas en la ciudad, en 1845 realizadas por una daguerrotipista ambulante francesa, se hace un recorrido por los fotógrafos y los comercios de fotografía reusenses hasta 1903, año en que se celebra un Concurso Nacional de Fotografía, que junto con la apertura del establecimiento Fotografía Artística Esteve Puig, marcan el inicio de una nueva época en la fotografía local. También se destaca la relación fotografía y pintura, todo ello en un intento de conciliar la historia general con la local. Se sacan del olvido más de veinte fotógrafos populares que sin la más mínima pretenciosidad supieron plasmar la imagen de las gentes y el paisaje urbano en aquellos años. ABSTRACT History of Photography in the Second City of Catalonia. Reus, 1839-1903. The origen of photography from its public roots in Paris, 1839, is an aspect of supreme interest in the studies carried out by professionals in history and visual communication because the images captured by a camera are a top-rated source of information. In order to analyze a photograph correctly, it is necessary to know beforehand the evolution of the photographic art. This article is a close synthesis of the development of old photography since its origins in the city of Reus, the second one of Catalonia in population and economy in the nineteenth century, with about 30,000 inhabitants and a developed industrial and commercial framework. From the first photographs documented in the city, in 1845 taken by a daguerreotype traveling French woman, a tour of photographers and photographic shops of Reus was done until 1903, the year in which a National Photography Contest is celebrated, and together with the opening of the establishment of Art Photography Esteve Puig, they mark the beginning of a new era in local photography. It also highlights the relationship between photography and painting, all in an attempt to reconcile the general and local history. More than twenty popular photographers are brought to light who without any pretentiousness managed to capture the image of the people and the urban landscape in those years.
2009
A partir de 1860, els estudis fotogràfics a Barcelona van ser un negoci en ple procés de creixement i consolidació. Tanmateix, es tractava d’una professió sense tradició que l’avalés i el context de competència creixent obligà a les cases fotogràfiques a construir-se una etiqueta de prestigi a través de les referències a París. Aquesta instrumentalització es va fer per mitjà de la Société Française de Photographie (SFP) i les Exposicions Universals de 1867, 1878 i 1889. Creada el 1854, la SFP fou, al llarg de la segona meitat del segle XIX, la institució fotogràfica més influent en l’àmbit internacional, juntament amb la Royal Photographic Society de Londres. Entre 1859 i 1889, alguns dels fotògrafs més destacats de Barcelona, com Rafel Albareda, Rafel Areñas, Pau Audouard o la família Napoleon, en formaren part. I per bé que els seus estatuts ho prohibien, tots ells van fer ús publicitari de la seva pertinença a la Société al dors de les seves fotografies i en els anuncis que publicaven a la premsa barcelonina, com a reclam per a la captació de nous clients. Aquest ús publicitari de la SFP es complementà amb la participació de tots aquests fotògrafs, juntament amb Antoni Esplugas i Joan Martí, entre d’altres, a les Exposicions Universals celebrades a París entre 1867 i 1889. La conservació, a l’Arxiu Nacional de França, d’algunes reclamacions escrites de medalles per part de fotògrafs de Barcelona, demostra la recerca d’un prestigi professional que quedava visualment materialitzat amb l’estampa final dels premis obtinguts al dors de les fotografies, que complementava l’heràldica honorífica espanyola: Casa Reial, Ordre d’Isabel la Catòlica, etcètera. L’ús del nom de París per a un procés de reconeixement de la pràctica fotogràfica a Barcelona va tenir lloc fins l’any 1890, moment en què s’inaugurà l’etapa més esplendorosa dels estudis fotogràfics, amb l’obertura de nous tallers cada vegada més luxosos, la creació de societats fotogràfiques pròpies i una major integració dels fotògrafs en els circuits polítics i culturals de la ciutat.
Josep M. Camps i Arnau (1879-1968): un artista ’oblidat’?
Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2020, Vol. 34, p. 87-102, 2020
En aquest article, s'aborda la figura d'un escultor poc conegut, Josep Maria Camps i Arnau (1879-1968). El cas de l'escultor és un bon exemple del perquè convé evitar l'ús no justificat de l'adjectiu oblidat. L'objectiu principal de l'article és el de reflexionar sobre aquells factors que expliquen el poc coneixement actual de la vida i la trajectòria de l'escultor, amb la intenció que les dades aportades contribueixin a una comprensió general dels processos de reconeixement artístic i, a més, puguin extrapolar-se a d'altres contextos i d'altres figures. S'hi aborden arguments com la disjuntiva art-artesania, la variabilitat en l'apreciació de l'escultura religiosa al llarg del segle XX, a banda d'altres aspectes com el talent, els orígens familiars i la formació a Llotja. S'hi inclouen dades inèdites de caràcter biogràfic, algunes de les quals procedeixen de l'arxiu familiar. --- This article addresses a Catalan scarcely known sculptor, Josep Maria Camps i Arnau (1879-1968). The case of the sculptor is a good example of why unjustified use of the adjective forgotten should be avoided. The main objective of the article is to reflect on the reasons explaining why his life and trajectory are hardly known today. The aim is to contribute to a general understanding of the processes of artistic status and, to provide an example that can be extrapolated to other contexts and other artists. Considerations such as the art-craft debate, the variability in the appreciation of religious sculpture throughout the twentieth century, as well as other aspects such as talent, family origins, and training at the Barcelona School of Fine Arts are addressed. Unpublished biographical data is included, some of which coming from the family archive
I Jornadas sobre Investigación en Historia de la Fotografía. 1839-1939: Un siglo de fotografía, 2017
El fondo fotográfico del Arxiu Mas resulta ser un elocuente testimonio del interés dirigido, por distintos historiadores del arte, en las primeras décadas del siglo XX, hacia el patrimonio aragonés. Las fotografías realizadas en las múltiples campañas han adquirido, en el trascurso de los años, el estatus de documentos primarios para todas aquellas investigaciones e intervenciones destinadas a la recuperación de un patrimonio golpeado por el paso del tiempo y la acción del hombre. The photographic collection of Arxiu Mas is configured as a testimony to the documentary interest expressed by various art historians, in the early twentieth century, about to Aragonese heritage. Photographs taken in the many campaigns have acquired, in the course of the years, the status of primary documents for those studies and interventions aimed at recovering historical and material of this heritage beaten inevitably for time and human action.
2016 - Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)
La trajectòria de Pere Català i Pic, un dels exponents més importants de la fotografia catalana, ens permet explicar la quotidianitat de l’ofici i alhora seguir de primera mà la història de Catalunya des de la perspectiva d’un intel•lectual, d’un self-made man. Fill d’una família humil, va deixar els estudis amb dotze anys per començar a treballar i al llarg de la seva vida va haver de reinventar-se fins a sis vegades. Català Pic és conegut sobretot com a fotògraf i com a autor del famós cartell «Aixafem el feixisme», però també va treballar en un banc, va ser aprenent, pintor i retratista, pare, activista de la pàtria petita, fototècnic publicitari, articulista i professor del Seminari de Publicitat, creador del Comissariat de Propaganda i cap d’edicions, literat sense publicacions, fotògraf industrial i artístic, calçotaire, alguerista, sardanista, viatger incansable i, sobretot, amic dels amics.
Un primer revelado: fotógrafos de estudio en Teruel (finales del XIX y principios del XX)
2023
En el año 2016 publicaba el libro Cronistas de la Imagen. Fotógrafos en Segorbe y la comarca del Palancia. En aquel repertorio biográfico de fotógrafos, que abarca desde finales del siglo XIX y llegaba hasta nuestros días, comencé a observar los estrechos lazos existentes en estos profesionales entre la ciudad turolense y la segorbina. Fue entonces cuando empecé a indagar, sin mucha más profundidad por el ámbito de geográfico de la obra, estas conexiones. Posteriormente, en el año 2017, y con motivo de la celebración de los 100 años del Centro Aragonés en Valencia, participé en el libro conmemorativo con un artículo titulado “ENTRE TERUEL Y VALENCIA, SEGORBE: Fotógrafos en ida y vuelta (o viceversa)”. Fue entonces cuando comprobé lo poco, por no decir nada, que se habían estudiados los fotógrafos turolenses y cuanto había de desconocimiento sobre sus vidas y obras. Esta comunicación plantea por tanto revelar la historia, en Teruel capital, de estos expertos de la imagen que hicieron de la pasión un trabajo; es, considerando la fotografía como fuente del conocimiento histórico, imprescindible comenzar por donde todo había empezado, el desarrollo de una fotohistoria, la historia misma de los fotógrafos. Algo que no se ha hecho todavía. Nada más útil para la fotografía, por tanto, para reflexionar sobre nuestro pasado, sobre los cambios sociales y culturales ocurridos en nuestra sociedad. Las imágenes fotográficas ofrecen un testimonio del pasado próximo. Y en esa contextualización tiene mucho que ver su autor, el fotógrafo. Su conocimiento ayuda a concretar ese espacio temporal del cuando se hizo. ================ A first photo development: Studio photographers in Teruel (end of the XIX and beginnings of the XX century) In 2016 the book Cronistas de la Imagen was published. Fotógrafos en Segorbe y la comarca del Palancia. In that photographers’ biographic repository, which goes from late XIX century until today, I started to observe the close professional links between both cities, Teruel and Segorbe. Since then I began to investigate, not very deeply because of the work’s geographical ambit, these connections. Later, in 2017, the opening of the Centro Aragonés in Valencia 100 years ago was celebrated and as a consequence of that event, I took part in the memorial book with an article titled “ENTRE TERUEL Y VALENCIA, SEGORBE: Fotógrafos en ida y vuelta (o vicebersa)”. It was then when I realized the photographers from Teruel had been barely studied and the lack of awareness of their lives and works. This communication goal is to reveal the history, in Teruel, of these picture experts who transform their passion into their job; it is, considering photography as a source of historical knowledge, it is essential starting from where everything had begun, the development of a fotohistoria, the history told about photographers. Something that has not been done yet. Nothing more useful for the photography, thus, to think about our past, social and cultural changes which took place in our society. Photos give a testimonial of our recent past. In this contextualization it is very important his author, the photographer. His knowledge helps to concrete that temporal space about when the photo was taken.