Una escriptura dramàtica per als noranta:(notes de lectura (original) (raw)

1993, Caplletra: revista internacional de filología

1. Aquesta limitació temporal, fruit del moment en què va ser redactat l'article (finals de 1992) deixa fora noms que als dos darrers anys comencen a gaudir d'un ben merescut prestigi: Lluïsa Cunillé, Francesc Pereira, Josep Pere Peyró... i que mereixien també haver-los inclòs en aquest estudi. na de les tasques més ingrates de qualsevol historiador del teatre és, sens dubte, la de tractar d'analitzar el període més immediat. Hi ha, per començar, una manca de perspectiva que molt sovint dificulta -quan no impossibilita-que arribem a unes conclusions mínimament definitives. Això s'hi tradueix, llavors, en una forçada provisionalitat de l'exposició, tenyida d'un subjectivisme que sovint no resisteix el pas del temps. Per altra banda, el treball d'investigació i crítica prèvia ha estat poc important i haurem de llançar-nos, en conseqüència, d'una forma prou arriscada a una anàlisi molt personal i, com he dit, molt poc distanciada. Val a dir, doncs, que el que segueix és, sobretot, fruit de la lectura personal d'un corpus nombrós de textos dramàtics escrits al Principat entre 1985 i 1992, 1 i de la reflexió sobre la situació que travessa el teatre català contemporani. I és que fins dins d'uns anys no ens trobarem en condicions d'avaluar amb precisió aquest període de la nostra història teatral.