PINTURA CATALANA D'AVANTGUARDA (1906- 1939 (original) (raw)

2019, Pintura catalana. Les avantguardes (1906-1939)

Les primeres avantguardes són un moment de l'art català ple de resplendors. Mai abans s'havia produït d'una manera tan directa un diàleg-un debat, un conflicte-tan dinàmic entre els artistes i les concepcions de l'art d'aquí i de fora. En clau interna, l'arribada a Catalunya de les noves maneres d'entendre l'art i la literatura que s'estaven donant a Europa suposa una alta convulsió en un país ancorat en la tradició i el tradicionalisme cultural. Les petites disputes entre la visualitat modernista i la noucentista que s'havien donat al país seran rellevades per una confrontació de primer ordre. En clau externa, és la primera vegada en la història de la pintura en què un conjunt d'artistes catalans o que venien de Catalunya assoleixen un prestigi majúscul en els centres de decisió de l'art europeu i, més tard, nord-americà. Picasso, Miró, Dalí, Togores, Torres-García arriben a l'escena artística internacional després de la seva formació aquí. El març de 1927 Joan Miró ja ho certificava en una carta que li envia al seu amic Sebastià Gasch des de París (Joan Miró 2009): "Aquí es creuen ara que tothom que arriba de Barcelona té que enderrocar-ho tot. Pensi amb en Picasso, vingut de Barcelona, i amb l'incògnita que jo ara els hi poso, jo també de Barcelona." Aquestes resplendors de l'avantguardisme català, no es limiten al camp de la pintura o dels bells oficis o de les grans arts. El trenc que suposa tota aquella nova concepció de la creació va més enllà dels marcs convencionals del consum cultural de la burgesia i s'estén a qualsevol manifestació, vingui de territoris amb tradició nobiliària o dels més nous dispositius tecnològics. L'avantguarda catalana, com totes les avantguardes, es troba en la pintura, en l'escultura i en l'arquitectura, però també en la poesia, el teatre, la música, la dansa, el cartellisme, el disseny, la publicitat... Si l'art s'havia entès com a un instrument en connexió directa amb la realitat o fins i tot al servei de la realitat, en les primeres dècades del segle XX els llenguatges artístics comencen a repensar-se a ells mateixos. El cas de la pintura és paradigmàtic: el quadre s'havia entès tradicionalment com una finestra oberta al món que traslladava la realitat a una