ibèric kas´taun: un element característic del lèxic sobre torteres (original) (raw)
Related papers
El lèxic català del segle XIX: els hispanismes del Labèrnia
Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 2017
Aquest article es proposa d'inventariar i analitzar els hispanismes registrats en el diccionari Labèrnia que posteriorment foren exclosos del català normatiu codificat per Pompeu Fabra. Considerant que el diccionari de Labèrnia és el més important dels que es feren abans de l'esmentada codificació i que fou el diccionari de referència de la societat culta catalana del segle xix, l'anàlisi d'aquests hispanismes ens permet d'entendre les concepcions del lèxic català que tenia aquella societat i el canvi revolucionari que representa l'acció codificadora i depuradora de Fabra.
Compostos substantiu + adjectiu (tipus ullnegre) en català i altres llengües ibero-romàniques
Acta Hispanica
L’objectiu de l’article és comparar la productivitat i altres característiques dels compostos adjectivals del tipus ullnegre en català, espanyol, portuguès i gallec. Els elements procedeixen de diccionaris monolingües. El resultat de la comparació és que aquest tipus de composició és més freqüent en català i en espanyol, mentre és esporàdic en portuguès i en gallec. L’estructura dels mots divergeix en català de les altres llengües, per no contenir la vocal d’enllaç i.
Coromines s'ha interessat pel cat. créixens almenys dues vegades. En un principi (Coromines 1931, p. 25, nota) considerà aquesta i altres paraules catalanes com a germanismes romànics. Contra el seu propi supòsit previ, el gran etimologista va exposar en el seu DECat una opinió ben diferent. De fet, darrerament Coromines ha preferit col . locar el cat. créixens en el relatiu gran nombre de paraules catalanes d'origen sorotàptic, segons la seva ben coneguda teoria, la qual -com és sabut-està lligada amb l'acceptació de connexions etimològiques amb l'àmbit lingüístic bàltic (i eslau, encara que menys sovint).
Dues notes de lèxic medieval: "estremoni" i "ereos
2008
Les llengües, s'ha dit i repetit, són un dipòsit de la cultura. La fixació d'un terme pot enfocar, o esborronar, la imatge d'aquesta sedimentació. Aquestes notes volen precisar el valor cultural de dues paraules; les implicacions literàries hi són només en esbós. Estremoni/estramoni No fa gaire Martí Domínguez va dedicar una nota, «L'estramoni d'Ausiàs March», a uns versos del corpus marquià: «Bo seria estramoni [sic] / per tancar l'ull dels vehents». (128, vv. 306-307). 1 Hi recollia observacions sobre l'estramoni (Datura stramonium L.), la planta que figura en l'anotació del passatge des del DCVB (s.v., amb aquesta única documentació). 2 També hi tenia present l'etimologia proposada al DECat (s.v.), segons la qual el terme botànic, per raó dels efectes narcòtics de l'herba, procediria del mot «estremonia» ('astrologia, màgia'), una deformació d'«astronomia» documentada d'antic en castellà i occità (DECH, s.v. «estramonio»). 3 En efecte: els alcaloides continguts en l'estramoni i altres espècies del gènere Datura L., totes elles al•lucinògens potents, tenen virtuts hipnòtiques i sedants que tradicionalment s'han aprofitat amb finalitat mèdica, així per calmar la tos
Del romaní comú als calós ibèrics
Llengua & Literatura, 2004
Europa (i després, per difusió posterior, a tot el món) trobem un poble que utilitza com a nom ètnic en molts dels seus dialectes el de rrom (pl. rroma); alguns altres dialectes usen ètnics diferents, com ara sinti, kaló, manuš, encara que aquestes últimes paraules també poden conviure amb rrom (llavors usat en el sentit de 'marit') i amb la denominació rromanó (evidentment derivada de rrom) per a la llengua (així, els gitanos catalans diuen que parlen kEló o rrumEnó). Però l'element comú d'aquests pobles no és només aquest mot i els seus derivats, sinó que presenten, d'entrada, un vocabulari comú evident i, en molts dialectes, les mateixes característiques morfosintàctiques. Estem, doncs, davant de dialectes derivats del que podríem anomenar romaní comú. Una bona part d'aquest vocabulari compartit i, allà on romanen, les característiques morfosintàctiques, tenen, al seu torn, una clara filiació genètica: ens presenten el romaní com una altra de les llengües indoeuropees neoíndies derivades dels dialectes pràcrits que, al seu torn, són l'evolució del sànscrit. El romaní és, per tant, una llengua emparentada amb l'hindi, el gujrati, el bengalí i les altres llengües neoíndies, per bé que, curiosament, no es parla a l'Índia mateixa, on no ha romàs cap llengua «romaní» després de la partença dels parlants de romaní en el seu llarg periple. Als exemples següents podem veure unes petites mostres del vocabulari d'origen indi del romaní i de formes flexives igualment procedents del sànscrit: