(together with Eulàlia Vernet i Pons) L''Homiliari' de Luculentius (marca hispànica catalana, ca. 900): un tresor amagat de la cultura textual carolíngia (original) (raw)
Related papers
Miscel·lània litúrgica catalana 28: 67-96, 2020
Al segle XXI, la possibilitat de descobrir, estudiar i editar un text llatí quasi desconegut i ignorat de l’edat mitjana primerenca és un fet francament rar. L’Homiliari de Luculentius ens ofereix aquesta excepcional oportunitat. Tots els indicis afavoreixen, ara per ara, la nostra hipòtesi, segons la qual aquesta font rellevant, coneguda únicament a partir de fragments concrets escollits, és una raresa en el sentit propi del terme: ha de ser con-siderada clarament el primer monument de la literatura llatina de l’anomenada Marca Hispànica, la regió nord-oriental de la península Ibèrica dominada pels carolingis i la seva cultura. El nostre projecte de recerca té com a objectiu dur a terme l’edició crítica completa d’aquest corpus homilètic, la identificació de les seves fonts i la contextualització religiosa, social i política de l’autor, d’àmbit possiblement monàstic, i de la seva xarxa. L’exploració d’aquest homiliari canviarà fonamentalment la visió que tenim de la cultura religiosa carolíngia a Catalunya, una regió perifèrica de l’Imperi de Carlemany, no prou valorada encara.
Manuscrits medievals del Matarranya (Terol) i llurs aportacions al lèxic català
Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 2019
L’estudi de la llengua en què foren escrits els documents antics de la Franja és del tot imprescindible per a contribuir al coneixement de la història de la llengua catalana en aquest territori d’Aragó. Certament, el llenguatge formulari que s’hi troba i l’homogeneïtat escripturària són limitacions d’aquests manuscrits a l’hora d’esbrinar elements realment dialectals, perquè l’espontaneïtat resta restringida a la mínima expressió; de fet, el lector que s’hi apropa comprova que hi ha una scripta coincident amb la d’altres textos de la mateixa època i d’altres zones. Nogensmenys, el seu estudi corrobora que, d’elements marcats diatòpicament, n’hi ha, fins i tot en la sincronia medieval en la qual foren redactats. En aquestes pàgines analitzarem les particularitats lèxiques d’alguns manuscrits del Matarranya dels segles XIV i XV, clarament occidentals i atestades majoritàriament en documents produïts en l’àrea valenciana o la nord-occidental. També presentarem els aragonesismes aplegat...
Les corts catalanes i els manuscrits trobadorescos
Plecs d'història local, 174: 5-7, 2019
Les corts catalanes medievals formaven part d'una xarxa d'aliances i vincles tant amb cases peninsulars com occitanes: són ben coneguts els interessos de la Casa de Barcelona a Provença, a Montpeller i altres territoris. No és estrany, doncs, que entre els segles XII i XIV fossin també terra de trobadors i contribuïssin de manera decisiva a la producció i difusió tro-badoresques. En una estimació con-servadora, 121 trobadors van estar relacionats d'alguna manera amb la cort reial catalano aragonesa, amb branques laterals de la casa reial o amb la noblesa catalana. Seguint aquesta mateixa estimació, 25 se-nyors catalans van tenir relació di-recta amb la producció i difusió de la cultura trobadoresca, com a receptors o com a promotors. Dins d'aquesta xarxa, la lírica i, per extensió, la cultura dels trobadors va convertir-se en una marca de dis-tinció, transmissora d'un sistema de valors en el qual la noblesa i la mo-narquia s'emmirallaven i del qual aprofitaven el prestigi. És una lírica que formula en clau amorosa aquest sistema de valors cortesans, però que també reflecteix conflictes polítics, s'esforça a projectar la imatge desit-jada pels poderosos (o contrarestar la dels enemics) i ressegueix els vin-cles canviants entre els diversos centres de poder. És, en definitiva, un factor essencial per definir la cultura d'aquest període a Catalu nya, alhora que un reflex de la realitat coetània, passada pel filtre de la creació lite-rària, que ens hauria d'ajudar a perfilar, per exemple, el con-cepte i la naturalesa de la cort, així com la manera com es justifiquen alguns esdeveniments i tensions. En el cas català, a més, la continuïtat d'aquesta associació ideològica, del con-reu líric en aquests cercles i del model trobadoresc va esde-venir durant tota l'edat mitjana un tret definidor de les ini-ciatives reials i del perfil de la noblesa. A Catalunya, les corts reials són un motor fonamental per a la difusió d'aquesta cultura. Convé no oblidar, però, la importància i el poder efectiu, també en el terreny cultural, de les cases dels infants i d'algunes famílies comtals i vescomtals. Desgracia-dament, manquen estudis monogràfics aprofundits sobre aquests entorns, que ajudarien a passar pel sedàs moltes de les al·lusions històriques de les poesies i de passada permetrien una interpre-tació més global. Com a mostra, po-dríem assenyalar que s'ha destacat el paper de l'infant Pere d'Aragó com a mecenes poètic, però havia passat per malla el fet que el seu germà Ramon Berenguer també és destinatari de poe-sies en què es descriu la seva cort en termes elogiosos. En conjunt, cal ex-plorar les connexions entre senyors, corts i trobadors i l'impacte en la pro-ducció i difusió cultural de manera sis-temàtica i dins d'un marc geogràfic i geopolític ampli, tal com ens hem pro-posat com a direcció de recerca al projecte Trob-Eu (www.trob-eu.net) i a la base de dades Can çoners DB (candb.narpan.net; hi trobareu les lo-calitzacions actuals dels manuscrits que esmentem més endavant). Hem volgut afegir a aquesta anàli-si els cançoners, és a dir, els reculls manuscrits que actualment ens per-meten llegir la lírica dels trobadors i que són testimoni de la importància que va rebre durant aquests segles i més enllà, però que també donen claus precioses per definir la cultura dels centres comitents. Recordem que la còpia de manuscrits trobadorescos presenta un retard considerable res-pecte al conreu: si situem l'origen de la lírica dels trobadors al pas del segle XI al XII, els primers manuscrits conservats
Resum: Katalanische Literatur d'Alfred Morel-Fatio (publicat al Grundriss der romanischen Philologie, Estrasburg, 1897 [1893], vol. II, Tom II, p. 70-128) és un dels primers resums d'història de la literatura catalana fets amb criteris de la filologia moderna. A banda del seu valor històric, aquesta monografia té un gran interès per als historiadors de la literatura catalana. Per una banda, ens permetrà saber el coneixement que tenia sobre aquesta literatura un dels millors hispanistes francesos de finals del XIX i principis del XX. Per l'altra, i tenint en compte la notable repercussió internacional del Grundriss dirigit per Gustav Gröber, sabrem quina visió de la literatura catalana va difondre Katalanische Literatur entre els filòlegs europeus de l'època. Així mateix, contextualitzarem aquesta obra tot destacant la metodologia i fonts que va emprar. Per acabar, cal dir que el nostre article forma part d'un treball en curs l'objectiu del qual és l'estud...
Estudis en honor del professor Rafael Alemany Ferrer, eds. Marinela Garcia, Francesc Llorca, Llúcia Martín, Josep Lluís Martos, Joan M. Perujo i Gabriel Sansano. Alacant: Departament de Filologia Catalana, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Universitat d’Alacant, 2023
La traducció llatina de les obres d'Ausiàs March feta per l'hel•lenista valencià Vicent Mariner a principis del segle xvii (c. 1620) es conserva en dos testimonis, un de manuscrit i un d'imprès, els més tardans de tota la tradició textual antiga de l'obra de March. Són, respectivament, el ms. 9801 (M) de la Biblioteca Nacional de España (Madrid) i l'imprés de Tournon, Ludovicum Pilhet, 1633 (t). Com a testimonis indirectes, ni el manuscrit ni l'edició han entrat mai en l'aparat crític de les edicions modernes de March. Tanmateix, com ho són les traduccions al castellà de Baltasar de Romaní i de Jorge de Montemayor, la de Mariner, en dístics elegíacs, és un text significatiu de la distingida posteritat d'Ausiàs March i ha merescut estudis tant textuals com traductològics. De Vicent Mariner sabem que, a més de traduir Ausiàs March, va traduir sobretot del grec al llatí. Ens han pervingut versions de la Ilíada i l'Odissea (i dels comentaris que hi dedicaren Eustaci i Dídim), d'Hesíode, Teòcrit, Píndar, Sòfocles i Eurípides, entre d'altres. Al llatí també hi va traduir el Faetón del Conde de Villamediana i, al castellà, Aristòtil. L'obra original conservada de Mariner comprèn panegírics, epístoles, epigrames, elegies i discursos, que escrivia en llatí, en grec i en castellà. La seva obra original ha estat comparativament molt menys atesa que no les traduccions. Una reduïdíssima proporció va arribar a la impremta, sovint com a peces preliminars en llibres d'altres autors, però la major part de l'obra de Mariner ha sobreviscut manuscrita. Al British Museum, a la Biblioteca Bartolomé March de Palma i a la biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial es troben tres manuscrits de Mariner, un a cada institució, mentre que és a la Biblioteca Nacional de España on se'n custodia la gran part, és a dir 34, provinents, en última instància, del convent dels frares trinitaris de Madrid, als quals van arribar els volums el 1642, havent mort ja Mariner. Fou Juan de Iriarte qui els va comprar per a la Biblioteca Real el 1768. Els manuscrits de Mariner no s'han estudiat mai sistemàticament, encara que hi ha prou motius per a fer-ho. Sembla, per exemple, que molts són hològrafs i presenten correccions fetes manu propria per l'autor. La traducció de la poesia d'Ausiàs March és una de les poques obres de Mariner que es va publicar en vida del traductor. El text de la traducció i els materials liminars que l'acompanyen a l'edició de Tournon constitueixen la part final d'un volum que aplega