Notes sobre l'origen de la historiografía tràgica grega (original) (raw)

2020, J. Redondo, S. Sancho-Montés & R. Torné, Tècnica retòrica a les Històries de Tucídides i Heròdot, Beau Bassin 2020, 113-131

La sensibilitat actual envers la literatura grega està maldant per superar velles cotilles, una de les quals, manllevada a la tradició de la crítica antiga, raïa a identificar la producció d'un determinat autor amb un gènere específic, i a fer de la seua obra l'exponent d'unes característiques concretes i immanents, en principi immunes a la influència d'altres gèneres. Afortunadament, la investigació més recent fa el camí invers, i opera a partir de les obres per tal de construir la imatge completa i sencera de l'autor, sense la visió reduccionista derivada de l'aplicació d'un esquema a priori 2. I el mateix s'ha de dir de l'estudi dels gèneres, sobre els quals planava la tendència a considerar-los ens autònoms, diferenciats, mai intercanviables, isolats en existències separades, talment cossos vius que funcionen com a organismes independents els uns dels altres. També aquí veiem com el sistema grec dels gèneres literaris funciona més com una xarxa de relacions i no pas com un repertori de compartiments estancs. Així, com a producte d'una nova conjunció d'esforços dels estudiosos i de la literatura grega i de la història de les idees, els darrers anys s'ha produït la revisió del concepte mateix de tragèdia. Cada època ha de madurar els elements amb què bastir, si escau, un discurs propi, i amb aquest tombant de segle sembla arribat el moment d'aquesta aventura hermenèutica, la definició del tràgic. Aquesta contribució nostra no té, emperò, una fita tan noble i alhora tan difícil, ans beslluma un aspecte per nosaltres més abellidor i factible, que consisteix a revisar la presència de la tragèdia ultra ella mateixa, és a dir, la influència que ha tingut sobre els gèneres contemporanis i posteriors. A les pàgines que segueixen volem mostrar com el sentit del tràgic ha inspirat els primers grans autors del gènere historiogràfic, Heròdot i Tucídides, per bé que, com és de suposar, amb els matisos inherents a la diferent personalitat literària de cadascun. El nostre plantejament metodològic ha adoptat com a pedra de toc la perspectiva de la història de la llengua i no pas la de la teoria literària. A la literatura grega antiga és possible una caracterització del gènere a partir de l'anàlisi lingüística i estilomètrica, i és aquest el biaix fonamental de la recerca en què es fonamenta el present estudi. La revisió del concepte d'historiografia tràgica ocupa la secció final del treball, amb vistes a redefinir l'evolució del gènere a les èpoques clàssica i hel. lenística.