L'entonació lingüística dels dialectes (original) (raw)
La preocupació perquè s'estudiï l'entonació dels dialectes del català i se n'estableixin les semblances i diferències ve de lluny. Ja el 1916 el fonetista Pere Barnils defensava que calia conèixer-ne les formes melòdiques i convidava els investigadors a estudiar les particularitats del seu dialecte a l'article "De l'entonació en els nostres dialectes": Creiem haver dit el suficient per despertar l'interès d'aquells dels nostres col•laboradors o amics que tinguin aptituds i se sentin ben disposats per donar-nos a conèixer qualque particularitat rítmica o melòdica de llur dialecte (1916:14), partint de la convicció que existeixen diferències melòdiques perceptibles entre els diversos parlars i dialectes: " És innegable que quan parlem tots cantem en certa manera i a la nostra manera, car en realitat, entre el cant i la parla no existeix una diferència de naturalesa, sinó senzillament una diferència de grau. I aquesta diferència de grau és ço que fa precisament distingibles en el parlar els individus procedents de determinades regions o contrades dialectals (...) L'observació que acabem de reproduir podríem aplicar-la a la varietat oriental o central del català, que per a molts de nosaltres ofereix un ritme incolor i monòton. No tant, però, que no coneguem de seguida les variants melòdiques que, en determinades frases sobretot, caracteritzen, per exemple, el parlar de la Plana de Vic o el del Llobregat. Naturalment que les diferències augmenten i tenen llur màxim en ple domini dialectal." (1916:11-12) Aquesta mateixa preocupació sorgeix de nou setanta anys més tard de la mà del dialectòleg Joan Veny (1985) 1 , el qual creu que les diferències fòniques i les gramaticals són, des d'un
Loading Preview
Sorry, preview is currently unavailable. You can download the paper by clicking the button above.