“La nacionalización en España. Una propuesta teórica”, Ayer, 90 (2), (2013), 17-38. (original) (raw)
Related papers
La adquisición de la nacionalidad en España
Democrazia e Sicurezza (Democracy and Security Review), 2017
This paper discusses the modes of acquisition of nationality under Spanish law with the primary aim of enriching the discussion on the Italian bill proposal. Before examining the legal rules in the Spanish Código Civil, the text seeks to clarify the constitutional meaning of the terms nacionalidad and ciudadanía in the Spanish Constitution of 1978. The six modes of acquisition are subsequently discussed: ius sanguinis; qualified ius soli; option; putative possession; residence; and lastly, naturalization (the 2015 bill for the Sephardim deserves specific consideration here).
Donde da la vuelta el aire: reflexions sobre la nacionalització a Espanya
Segle Xx Revista Catalana D Historia, 2011
En els anys noranta del segle passat, una branca de la historiografia espanyola es va esqueixar del fèrtil camp de l'estudi de les nacions i els nacionalismes ibèrics, els seus discursos, ideologies i forces polítiques, i va agafar més força de la que mostraven aleshores aquesta mena d'estudis: es tracta de l'anàlisi dels processos de nacionalització, substancialment del referit a la nació espanyola. Aquesta nova branca de la historiografia comprèn territoris del passat inestables, en els quals entrexoquen la història cultural amb la social i política, en un magma en què el debat històric està perpètuament amerat de teories i reflexions de les ciències socials, en particular l'antropologia, la sociologia i la ciència política.
Spagna Contemporanea, 2016
A las puertas del último fin de siglo, los estudios sobre el proceso de nacionalización española no eran sino "oasis en el desierto". Desde enton-ces, sin embargo, han aumentado exponencialmente. Donde había un de-sierto se levanta ahora un tupido y espeso bosque que hace que cualquier balance historiográfico resulte una ardua y, probablemente, injusta tarea 1. La multitud de trabajos que han abordado el estudio de la nación y los na-cionalismos españoles en los últimos años resulta apabullante. No obstan-te, y precisamente por ello, trazar las coordenadas básicas de toda esta pro-ducción académica, señalar cuáles son los debates de fondo y en qué lugar se encuentran, resulta ahora más necesario que nunca. "Spagna contemporanea", 2016, n. 49, pp. 169-184 1. La expresión en X.M. Núñez Seixas, Los oasis en el desierto. Perspectivas historio-gráficas sobre el nacionalismo español, en "Bulletin d'histoire contemporaine de l'Espa-gne", 1997, n. 26, pp. 483-533. Otros balances posteriores que permiten calibrar este au-mento progresivo en F. Molina, Modernidad e identidad nacional. El nacionalismo espa-ñol del siglo XIX y su historiografía, en "Historia Social", 2005, n. 52, pp. 147-171; X.M. Núñez Seixas, De impuras naciones: historiografía reciente y cuestión nacional en Es pa-ña, en "Alcores", 2007, n. 4, pp. 211-239; F.J. Capístegui, La nacionalización de las masas y la historia del nacionalismo español, en "Ayer", 2014, n. 94, pp. 257-270. Sobre la "au-sencia" hasta época reciente de estudios sobre el nacionalismo español (que no de la nación española como marco del relato historiográfico) y el por qué de su eclosión desde los años Noventa, F. Archilés, Melancólico bucle. Narrativas de la nación fracasada e historiogra-fía española contemporánea, en I. Saz y Id. (eds.), Estudios sobre nacionalismo y nación en la España contemporánea, Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza, 2011, pp. 245-330.
Ressenya " Los Nacionalismos en la España contemporánea (siglos XIX y XX) / Xosé Manoel Núñez Seixas " L'obra cerca explicar perquè s'originen els nacionalismes perifèrics. De fet es resum en dos tipus de nacionalismes: el francès republicà basat en la lliure adscripció a la nació i l'alemany on la nació és una realitat ètnica, cultural i basada en l'historicisme. Quina és la situació prèvia espanyola al segle XVI? És la d'una corona pactista, els Àustries, que regnen respectant els furs dels seus regnes, cosa cabdal en el funcionament de la Corona d'Aragó. Es tracta de regnar i que el nexe d'unió de les corones, sigui el tro i l' Església 1 i no la imposició d'una homogeneïtat jurídica. No és fins a l'arribada dels Borbons amb la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta veuria la homogeneïtat (oblidant els furs bascos, que cauen amb Cànoves). Ja la Guerra de Independència o del Francès es fa un nou pas endavant la Constitució consigna la igualtat jurídica dels espanyols dels dos hemisferis (bascos a part). Però l'Espanya que neix, que ara ja es diu Espanya, és desigual econòmicament, políticament i socialment. No hi ha una interacció àgil entre les províncies, facilitant l'existència d'elits locals. Poden dir que a la base del sistema hi ha caciquisme i clientelisme a qui els interessa ocupar el poder local, com en els antics regnes. Ferran VII propugna nacionalitzar l'estat però no el dota dels mitjans adients per escolaritzar i institucions com l'exercit no tenen força per crear una identitat nacional al reclutes (l'exèrcit és de pobres). Les elits es dediquen a copar el poder regional ja que es troben ofeses per la pèrdua dels drets i propietats en mans dels darrers reis. Per això actuen posant traves al procés nacional centralitzador. Amb el estat liberal veuen el regionalisme com una oportunitat de no perdre la seva quota de poder. Un cop perdudes les guerres carlistes, fins i tot els conservadors s'uneixen a aquest procés de recuperació dels trets nacionals perifèrics , culturals i més endavant, la creació de parcel·les de poder. Com s'originen els nacionalismes dins d'aquesta Espanya noucentista? Sorgeixen als antics regnes amb trets culturals diferenciats i sobretot destaquen on prèviament havia una tradició legal important. A Catalunya hi ha dues teories respecte el nacionalisme. La de J. Solé Tura els burgesos no volen perdre mercat i s'alien amb les oligarquies i la de F. Cucurull amb un catalanisme de classes pobre que la burgesia assumeix com seu. En cap dels dos casos no s'analitza la importància de cert associacionisme previ com el gremial o els pagesos en la Sentencia de Guadalupe amb Ferran II. El poder organitzatiu de les classes mitjanes és important per empènyer reformes. Penso que seria mes adequat parlar d'un moviment interclassista i que pren diferents derives. El moviment pren forma amb el Sexenni Democràtic, quan ja estan consolidats la Renaixença cultural i els Jocs Florals. Durant el període es produeix una confluència de furistes carlistes i els liberals federalistes dins d'un moviment catòlic integrista. El 1882 es funda el Centre Català, en pro de la moral, les costums i els drets civils catalans. Més endavant partits com la Lliga Regionalista (1887) demanda mes drets a la monarquia seguint la tradició pactista però sense gaires èxits. A Galicia, el seu procés és mes lent i dèbil, té el seu " Rexurdimento " cultural a la dècada de 1840 i els " Xogos Florais " a Tui (1890-93). El problema del nacionalisme és la divisió política que fa difícil la implantació local.
Historiografia i nacionalització a Espanya. Reflexions finals
Segle Xx Revista Catalana D Historia, 2011
C elebrem que el nostre text hagi servit d'esperó per a aquesta rèplica d'Alejandro Quiroga. En primer lloc, pel seu desplegament d'encertada reflexió entorn del fenomen de la nacionalització de les societats espanyoles d'aquests dos darrers segles, que per si mateix ja és un motiu d'alegria en una cultura historiogràfica com la hispana, més procliu a la descripció de l'esdeveniment que no a la reflexió teòrica. I en segon, però no menys important, perquè coincidim totalment amb el seu plantejament, amb la qual cosa dues trajectòries, una més descriptiva i una altra més reflexiva, arriben a un mateix punt d'encontre. Admetem, efectivament, que la nacionalització constitueix un procés de «comunicació social», per emprar un terme que va fer fortuna en el passat al recer de les teories de la modernització. Una comunicació que té com a objectiu la transmissió d'una identitat, la nació, mitjançant un missatge de signe narratiu, uns canals institucionals i un receptor: l'individu. Aquí, en aquest últim punt, creiem que la proposta de Quiroga requereix completar la seva consideració de l'individu com a «receptor» amb una altra que incideixi en la seva condició d'«emissor» o, com a mínim, en la seva coparticipació en aquest procés de comunicació, com mostra ell mateix en el darrer apartat del seu text. Compartim, igualment, la tesi segons la qual hi ha tres espais que s'intercalen entre si en aquest procés de transmissió: el públic oficial, de marc estatal; el semipúblic, de marc territorial més restringit o referit a subcultures socials o polítiques ben caracteritzades, i el privat, de marc familiar o sentimental, l'eix del qual és el ciutadà «emissor/receptor». En diem ciutadà més que no individu precisament perquè l'accés a la identitat de nació ha implicat al llarg dels segles passats la conversió de l'individu en subjecte polític, si bé això no significa
Mosse. L. George. (2005) “La nacionalización de las masas”. Marcial Pons Historia, Madrid.
El autor ha estudiado de qué modo se erosionado un sistema de valores morales como el cristianismo al entrar en contacto con la realidad política del siglo XVII. El siglo XIX con el desarrollo del hombre de la política de masas pareció transformar el propio proceso político en un drama que reducía aún más a un individuo cuyas acciones conscientes podían cambiar el curso de su propio destino. La creación el hombre de masas es producto como mínimo una consecuencia necesaria de la industrialización de Europa.