"Non era letto da'dotti né inteso da'idiotti": llengua, recepció i evolució de les traduccions medievals (original) (raw)
Related papers
La recepció del contrapàs dantesc en les lletres catalanes cap a la Tardor medieval
De manera més o menys explícita, registram la transmissió del model del contrapàs en diversos autors catalans posteriors a la Comèdia devers un segle, com Bernat Metge o Ausiàs March. El diàleg amb el model desemboca en innovacions importants, de regust premodern. En el cas d'Ausiàs March, l'escenari de l'ultramon cristià es trasllada a la dimensió interior de l'individu, amb fortes dosis de realisme psicològic i amb els símptomes d'una crisi cultural. Fonent elements de la Comèdia i exprimint els recursos de l'arquetip del contrapàs, el poeta s'apropia del seu mecanisme i avança en el camí de la tardor medieval. Paraules clau: Contrapàs; Dant; Ausiàs March; Bernat Metge; Tardor medieval.
Estudis en honor del professor Rafael Alemany Ferrer, eds. Marinela Garcia, Francesc Llorca, Llúcia Martín, Josep Lluís Martos, Joan M. Perujo i Gabriel Sansano. Alacant: Departament de Filologia Catalana, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Universitat d’Alacant, 2023
La traducció llatina de les obres d'Ausiàs March feta per l'hel•lenista valencià Vicent Mariner a principis del segle xvii (c. 1620) es conserva en dos testimonis, un de manuscrit i un d'imprès, els més tardans de tota la tradició textual antiga de l'obra de March. Són, respectivament, el ms. 9801 (M) de la Biblioteca Nacional de España (Madrid) i l'imprés de Tournon, Ludovicum Pilhet, 1633 (t). Com a testimonis indirectes, ni el manuscrit ni l'edició han entrat mai en l'aparat crític de les edicions modernes de March. Tanmateix, com ho són les traduccions al castellà de Baltasar de Romaní i de Jorge de Montemayor, la de Mariner, en dístics elegíacs, és un text significatiu de la distingida posteritat d'Ausiàs March i ha merescut estudis tant textuals com traductològics. De Vicent Mariner sabem que, a més de traduir Ausiàs March, va traduir sobretot del grec al llatí. Ens han pervingut versions de la Ilíada i l'Odissea (i dels comentaris que hi dedicaren Eustaci i Dídim), d'Hesíode, Teòcrit, Píndar, Sòfocles i Eurípides, entre d'altres. Al llatí també hi va traduir el Faetón del Conde de Villamediana i, al castellà, Aristòtil. L'obra original conservada de Mariner comprèn panegírics, epístoles, epigrames, elegies i discursos, que escrivia en llatí, en grec i en castellà. La seva obra original ha estat comparativament molt menys atesa que no les traduccions. Una reduïdíssima proporció va arribar a la impremta, sovint com a peces preliminars en llibres d'altres autors, però la major part de l'obra de Mariner ha sobreviscut manuscrita. Al British Museum, a la Biblioteca Bartolomé March de Palma i a la biblioteca del monestir de San Lorenzo de El Escorial es troben tres manuscrits de Mariner, un a cada institució, mentre que és a la Biblioteca Nacional de España on se'n custodia la gran part, és a dir 34, provinents, en última instància, del convent dels frares trinitaris de Madrid, als quals van arribar els volums el 1642, havent mort ja Mariner. Fou Juan de Iriarte qui els va comprar per a la Biblioteca Real el 1768. Els manuscrits de Mariner no s'han estudiat mai sistemàticament, encara que hi ha prou motius per a fer-ho. Sembla, per exemple, que molts són hològrafs i presenten correccions fetes manu propria per l'autor. La traducció de la poesia d'Ausiàs March és una de les poques obres de Mariner que es va publicar en vida del traductor. El text de la traducció i els materials liminars que l'acompanyen a l'edició de Tournon constitueixen la part final d'un volum que aplega
Occitània en Catalonha: de tempses novèls, de novèlas perspectivas Actes de l’XIen Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans, 2017
El pretèrit perfectiu perifràstic, tan característic del català actual, ja es mostrava ben implantat en el català medieval, a partir del període en què tenim textos narratius d’una certa llargada —la segona meitat del s. XIII. Al començament la construcció manifestava molts trets semàntics, sintàctics i formals que reflecteixen el seu origen, trets que s’anaven modificant paulatinament cap a la gramaticalització completa que no es va assolir sinó molt més tard. En el català medieval el pretèrit perifràstic era característic només de certs tipus de text, en prosa: la narració històrica o de ficció, i el diàleg popular que traspua en els registres de testimoni verbal dels llibres de cort. El seu ús, enfront del pretèrit sintètic, encara era molt minoritari, però en una proporció no gens negligible. Als primers temps la construcció del pretèrit perifràstic manifestava moltes restriccions que reflecteixen el seu origen, les quals només s’anaven relaxant gradualment: • Subjecte només tercera persona • Subjecte: només animat (no inanimats, ni subjectes impersonals) • Polaritat: només positiva (ni negatiu, ni interrogatiu) • Mode: només indicatiu • Verb: denota només activitats (no estats, ni experiències) • Verb: no venir (per contradicció semàntica amb va, van, present d’anar), ni anar (per tautologia) • Situació: compatible amb la percepció de moviment (sense implicar-lo necessàriament) • Oració principal (no subordinada) L'origen del nou sintagma devia combinar dos fenòmens: l'ús de anar+infinitiu destacant el moviment dins l'espai d'una acció humana (p.e. anà ferir, amb la implicació pragmàtica 'ferí'), i l'ús del present històric per vivificar el relat (p.e. va = 'anà'). L'estadi primitiu de la combinació d'aquests fenòmens, però, no es pot observar en els textos catalans en els quals l'ús del present històric no és gaire freqüent. En català, ja des dels primers textos el pretèrit perifràstic manifesta una gramaticalització prou desenvolupada. Una comparació amb la situació de l’occità medieval pot ser alliçonadora. Tot i estrany a la lírica trobadoresca, el pretèrit perifràstic és extremament freqüent en aquella llengua, en narracions tant en vers com en prosa. En textos en vers d’abans del s. XIV, és característic des de Girart de Roussillon (c. 1150), a través de Daurel et Beton (s. XII), Aigar e Maurin (s. XII), Canso de la Crozada (c. 1230), Fierabratz (1230-1240), Rollan a Saragossa (? s. XIII), Roncevaux (? s. XIII), Jaufré (c. 1250), Poema de la Guerra de Navarra (darrer quart del s. XIII), Vida de Sant Honorat (c. 1300), Matfré Ermengau, Breviari (c. 1300).
Ítaca. Revista de Filologia, 2022
La llegenda de fra Joan Garí, primer eremita de Montserrat, es documenta entre els segles Xiii-Xv a través de textos escrits en llatí o en català, però en el segle Xvi aquest mateix relat es va transmetre sobretot a través d' obres devotes o historiogràfiques impreses en castellà per autors com Pedro de Burgos, Pedro de Medina o Pere Antoni Beuter. En aquest article s' ofereix un panorama general sobre les reescriptures medievals o cinc-centistes d' aquesta llegenda, i es posa especial èmfasi en dues de les versions castellanes més extenses, ambdues anònimes: la Historia de fray Juan Garín, sense dades tipogràfiques però impresa a Toledo durant els darrers dies de 1527 o poc després; i la Vida de fray Juan Garín (València, 1561), basada en el Libro de los milagros (1536) de Pedro de Burgos. La Vida, gairebé desconeguda, ens ha arribat a través d'un plec solt de la Biblioteca Comunale Augusta de Perugia. A banda d'introduir i comparar la Historia i la Vida amb altres versions de la mateixa llegenda, aquest article ofereix una edició acarada d' ambdós textos.
Les traduccions atribuïdes a Arnau de Vilanova en la impremta moderna
Medievalia, 2015
The translations attributed to Arnau de Vilanova in the Early Modern Print This paper analyzes the editorial fortune of the medical translations attributed to Arnau de Vilanova in the Early Modern Times (1476-1608), both authentic —Galen's De rigore et tremore et iectigatione et spasmo, Avicenna's De viribus cordis— and those today considered apocryphal —Hippocrates's De lege, Costa ben Luca's De physicis ligaturis. 'e editions of each translation, usually printed in large medical compilations, not only are r viewed, but also are intended to be placed in the context of the intellectual currents of contemporary medicine.
El trasllat d'endotopònims ídixs en la traducció literària
Tamid: revista catalana anual d’estudis hebraics, 2021
In this study, 387 toponyms have been extracted from 64 English, French, Spanish or Catalan translations of Yiddish literary texts and compared to the original Yiddish forms in the source texts to identify the translation techniques used. The study shows that interference from third languages is frequent in the rendering of Yiddish endonyms without equivalents in the target language. Taking the specificities of Yiddish toponyms and several different theoretical approaches to the translation of toponyms into consideration, it is argued that the practice in question is problematic because it conceals the roots of the Yiddish-speaking communities of Central and Eastern Europe and is inconsistent with the way in which anthroponyms and cultural references are dealt with in the same translations. On that basis, an alternative strategy for the translation of Yiddish endonyms without equivalents in the target language is proposed.