Black Paintings (original) (raw)
黒い絵（くろいえ、（スペイン語: Pinturas negras）とは、スペインの画家フランシスコ・デ・ゴヤが、晩年に自身の住居の部屋の壁に描いた一連の絵画の総称。現在はプラド美術館に全点が所蔵されている。 1819年、ゴヤはマドリード郊外に「聾者の家」（Quinta del Sordo）と通称される別荘を購入し、1820年から1823年にかけて、この家のサロンや食堂を飾るために14枚の壁画を描いた。黒をモチーフとした暗い絵が多いため、上記の名で呼ばれている。特に『我が子を食らうサトゥルヌス』が有名。ゴヤは亡命（1824年）に至るまでの数年間を過ごした。「聾者の家」は、以前の所有者が難聴だったためにそう呼ばれたという。1909年に別荘が取り壊され、壁画が取り外された。 X線写真で見ると『大雄山羊（魔女の集会）』を除く13点には元々、風景画が描かれており、ゴヤ自身が上描きしたことが分かっているが、理由については諸説あり、はっきりとしたことは判っていない。
| Property | Value |
|---|---|
| dbo:abstract | اللوحات السوداء (بالإسبانية: Pinturas negras) هي تسمية أطلقت على 14 لوحة رسمها الرسام الأسباني فرانشيسكو جويا في السنوات الأخيرة من حياته (من 1819 - إلى 1823)، على جدران منزله الشهير باسم (بالإسبانية: Quinta del Sordo) «منزل الرجل الأصم». تعكس اللوحات نظرة جويا إلى البشرية وخوفه من الجنون. يعتقد أن السبب في قيام جويا برسم تلك اللوحات هو إحساسه بالهلع والهيستيريا الناجم عن الصمم الذي أصيب به منذ أن كان في السادسة والأربعين من عمره، بالإضافة إلى الظروف السياسة المعاصرة له من الحروب النابوليونية والإضرابات الداخلية في المجتمع الأسباني التي تلت سقوط الحكومة في إسبانيا. استخدم جويا الألوان الزيتية لرسم اللوحات على جدران غرفتي الطعام والجلوس في منزله، واحتوت الرسومات على مواضيع خيالية كئيبة. لم تكن اللوحات بتكليف من أحد، ومن المرجح أن جويا لم يكن ينوي عمل معرض خاص بلوحاته السوداء؛ وإنما رسمها جويا لنفسه. لم يطلق جويا أية أسماء على لوحاته السوداء؛ لذلك تمت تسمية مجموعة اللوحات بواسطة المؤرخين الفنيين. (ar) Pintures negres (1819–1823) és el nom que reben una sèrie de catorze quadres de Francisco de Goya pintats amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret, com a decoració dels murs de la seua casa, anomenada la Quinta del Sordo, casa que el pintor va adquirir al febrer de 1819. Les pintures van ser traslladades a llenç entre els anys 1874 i 1878, i actualment es conserven en el Museu del Prado de Madrid. Aquests quadres suposen, possiblement, l'obra cimera de Goya, tant per la seva modernitat com per la força de la seva expressió. Una obra com El gos s'acosta fins i tot a l'abstracció; moltes d'altres són precursores de l'expressionisme pictòric i altres avantguardes del segle xx. La sèrie, a la qual Goya no va posar títol, va ser catalogada per primer cop a 1828 per Antonio Brugada, que les va titular per primera vegada, amb motiu de l'inventari que va realitzar a la mort del pintor. Han estat variades les propostes de títol per a aquestes pintures. La Quinta del Sordo va passar a ser propietat del seu net Mariano Goya el 1823, any en què Goya, segons sembla per a preservar la seva propietat de possibles represàlies després de la restauració de la monarquia absoluta borbònica i la repressió de liberals fernandina, la hi cedeix. Des de llavors fins a finals del segle XIX l'existència de les «pintures negres» va ser escassament coneguda i només alguns crítics, com Charles Yriarte, les van descriure. A partir de l'any 1874, davant l'imminent enderroc de la finca, van ser traslladades del mur a llenç per Salvador Martínez Cubells a instàncies d', un banquer francès d'origen alemany que tenia intenció de presentar-les a l'Exposició Universal de París de 1878. Després, ell mateix les va donar el 1881 al Museu del Prado. Goya adquireix aquesta finca a la riba del riu Manzanares, a 300 m del pont de Segòvia, i al costat d'un camí cap a l'ermita de Sant Isidre, el febrer de 1819. Potser per viure allà amb Leocadia Weiss fora de rumors, car aquesta estava casada amb Isidoro Weiss. Era la dona amb la qual convivia i potser va tenir d'ella una filla petita, Rosarito Weiss. El novembre d'aquell any, Goya pateix una greu malaltia de la qual Goya atès pel doctor Arrieta (1820) és estremidor testimoni. El cert és que les pintures negres van ser pintades sobre imatges campestres de petites figures, els paisatges de les quals va aprofitar en alguna ocasió, com en el . Si aquestes pintures de to alegre també van ser obra de l'aragonès, es podria pensar que la crisi de la malaltia unida potser als turbulents successos del trienni liberal, portés a Goya a repintar aquestes imatges. Bozal s'inclina a pensar que efectivament els quadres preexistents eren de Goya, ja que només així s'entén que reutilitzés algun dels seus materials, però Glendinning assumeix que les pintures «ja adornaven les parets de la Quinta del Sordo quan la va comprar ». En tot cas, va poder començar les pintures el 1820. La data de finalització de l'obra no pot anar més enllà de 1823, any en què Goya marxa a Bordeus i cedeix la finca al seu net, probablement tement represàlies contra la seva persona després de la caiguda de Riego. L'inventari d'Antonio Brugada esmenta set obres a la planta baixa i vuit en l'alta. Tanmateix al Museu del Prado només van arribar-ne catorze. Charles Yriarte (1867) descriu així mateix una pintura més de les que es coneixen en l'actualitat i assenyala que aquesta ja havia estat arrencada del mur quan va visitar la finca, i fou traslladada a una altra de Vista Alegre, que pertanyia al . Molts crítics consideren que, per les mesures i el tema, aquesta seria Cabezas en un paisatge (Nova York, col·lecció Stanley Moss). L'altre problema d'ubicació rau en la titulada , de què desconeixem si era sobreporta de la planta alta o baixa; Glendinning la localitza a la de la sala inferior. Aquest detall a part, la distribució original a la Quinta del Sordo era com segueix: * Planta baixa: es tractava d'un espai rectangular. En els costats llargs existien dues finestres properes als murs curts. Entre aquestes apareixien dos quadres de gran format molt apaïsat: La romeria de sant Isidre a la dreta, segons la perspectiva de l'espectador i L'aquelarre a l'esquerra. Al fons, al costat curt enfrontat al de l'entrada, una finestra al centre amb a la seva dreta i el Saturn devorant a un fill a l'esquerra. A banda i banda de la porta se situaven (davant Saturn) i o Un vell i un frare davant Judith. * Planta alta: de les mateixes dimensions que la planta baixa, però només tenia una finestra central en els murs llargs, al costat de la qual se situaven dos olis. A la paret de la dreta, a mesura que s'entrava, es trobaven a prop de l'espectador i més allunyada. Al de l'esquerra estaven i , successivament. Al mur curt del fons es veia a la dreta i a l'esquerra . A mà dreta de la porta d'entrada es trobava El gos i a l'esquerra va poder situar . Aquesta disposició i l'estat original de les obres, les podem conèixer, a més de pels testimonis escrits, pel catàleg fotogràfic que in situ Laurent va estar realitzant l'any 1874, per encàrrec del pintor i restaurador Salvador Martínez Cubells, immediatament abans de l'arrencada de les 14 pintures i el seu trasllat a llenços. Per ell, sabem que les pintures van ser emmarcades amb marcs de paper. Les parets van ser empaperades, com era costum en les residències palatines i burgeses. La planta inferior amb motius de fruits i fulles i la superior amb dibuixos geomètrics organitzats en línies diagonals. També documenten les fotografies l'estat anterior al trasllat. Hi ha consens entre la crítica especialitzada a proposar causes psicològiques i socials per a la realització de les pintures negres. Entre les primeres estarien la consciència de decadència física del pintor, més accentuada si és possible a partir de la convivència amb una dona molt més jove, Leocadia Weiss, i sobretot les conseqüències de la greu malaltia de 1819, que prostrà Goya en un estat de debilitat i proximitat a la mort que reflecteix el cromatisme i l'assumpte d'aquestes obres. Des del punt de vista sociològic, tot apunta que Goya va pintar els seus quadres a partir de 1820 -encara que no hi ha prova documental definitiva- després de refer-se de la malaltia. La sàtira de la religió -romeries, processons, la Inquisició- o els enfrontaments civils -el , les tertúlies i conspiracions que podria reflectir Homes llegint, una interpretació en clau política que podria desprendre's del Saturn: l'estat devorant els seus súbdits o ciutadans-, coincideixen amb la situació d'inestabilitat que es va produir a Espanya durant el trienni liberal (1820-1823) després de l'aixecament constitucional de Riego. Aquests fets coincideixen cronològicament amb les dates de realització d'aquestes pintures. Cal pensar que els temes i el to es van donar en un ambient d'absència de censura política fèrria, circumstància que no es va donar durant les restauracions monàrquiques absolutistes. D'altra banda, molts dels personatges de les pintures negres (duelistes, frares, monges, ) representen el món caduc anterior als ideals de la Revolució francesa. No s'ha pogut trobar, malgrat els diversos intents en aquest sentit, una interpretació orgànica per a tota la sèrie decorativa en la seva ubicació originària. En part perquè la disposició exacta està encara sotmesa a conjectures, però sobretot perquè l'ambigüitat i la dificultat de trobar el sentit exacte de molts dels quadres en particular fan que el significat global d'aquestes obres sigui encara un enigma. Tot i així, hi ha diverses línies interpretatives que convé considerar. Glendinning assenyala que Goya adorna la seva quinta atenent al decòrum habitual a la pintura mural dels palaus de la noblesa i l'alta burgesia. Segons aquestes normes, i considerant que la planta baixa servia com a menjador, els quadres haurien de tenir una temàtica d'acord amb l'entorn: hauria d'haver escenes campestres -la vila se situava a la vora del Manzanares i front a la praderia de San Isidro-, bodegons i representacions de banquets al·lusius a la funció del saló. Encara que l'aragonès no tracta aquests gèneres de manera explícita, Saturn devorant un fill i Dos vells menjant sopa remeten, encara que de manera irònica i amb humor negre, a l'acte de menjar. A més Judith mata Holofernes després de convidar-lo a un banquet. Altres quadres es relacionen amb l'habitual temàtica bucòlica i la propera ermita del sant patró dels madrilenys, encara que amb un tractament tètric: La romeria de sant Isidre, La peregrinació a sant Isidre a fins i tot La Leocadia, el sepulcre pot vincular-se amb el cementiri annex a l'ermita. Des d'un altre punt de vista, la planta baixa, pitjor il·luminada, conté quadres de fons majoritàriament fosc, amb l'única excepció La Leocadia, encara que vesteix de dol i apareix en l'obra una tomba, potser la del mateix Goya. En aquest pis, domina la presència de la mort i la vellesa de l'home. Fins i tot la decadència sexual, segons interpretació psicoanalítica, en la relació amb dones joves que sobreviuen a l'home i fins i tot el castren, com fan La Leocadia i Judith respectivament. Els vells menjant sopa, altres dos «vells» en el quadre de format vertical homònim, l'envellit Saturn… representen la figura masculina. Saturn és, a més, el déu del temps i l'encarnació del caràcter malenconiós, relacionat amb la bilis negra, en el que avui anomenaríem depressió. Per tant, la primera planta reuneix temàticament la senilitat que porta a la mort i la dona forta, castradora del seu company. A la segona planta Glendinning aprecia diversos contrastos. Un entre el riure i el plor o la sàtira i la tragèdia i un altre entre els elements de la terra i l'aire. Per a la primera dicotomia Homes llegint, amb el seu ambient de seriositat, s'oposaria a Dones rient; aquests són els dos únics quadres foscos de la sala i marcarien la pauta de les oposicions dels altres. L'espectador els contemplava al fons de l'estada en entrar-hi. De la mateixa manera, en les escenes mitològiques d'Asmodea i Àtropos es percebria la tragèdia, mentre que en d'altres, com la Peregrinació del Sant Ofici, albirem una escena satírica. Un altre contrast estaria basat en quadres amb figures suspeses en l'aire en els esmentats quadres de tema tràgic, i d'altres en què apareixen enfonsades o assentades en la terra, com en el Duel a garrotades i el Sant Ofici. Però cap d'aquestes hipòtesis soluciona satisfactòriament la recerca d'una unitat en el conjunt dels temes de l'obra analitzada. L'única unitat que es pot constatar és la d'estil. Per exemple, la composició d'aquests quadres és molt nova. Les figures solen aparèixer descentrades, i n'és un cas extrem Cabezas en un paisatge, on cinc caps s'arraïmen a la cantonada inferior dreta del quadre, apareixent com tallats o a punt de sortir de l'enquadrament. Tal desequilibri és una mostra de la major modernitat compositiva. També estan desplaçades les masses de figures de La romeria de sant Isidre -on el grup principal apareix a l'esquerra-, El pelegrinatge del Sant Ofici -a la dreta en aquest cas-, i fins i tot en El gos, on l'espai buit ocupa la major part del format vertical del quadre, deixant una petita part avall per al talús i el cap semienfonsat. Desplaçades en un costat de la composició estan també Les parques, Asmodea, i fins i tot originalment, L'aquelarre, encara que aquest desequilibri es va perdre després de la restauració dels germans Martínez Cubells. També comparteixen un cromatisme molt fosc. Moltes de les escenes de les pintures negres són nocturnes, mostren l'absència de la llum, el dia que mor. Així succeeix en La romeria de sant Isidre, l'aquelarre o la Peregrinació del Sant Ofici, on una tarda ja vençuda cap a l'ocàs genera una sensació de pessimisme, de visió tremenda, d'enigma i espai irreal. La paleta de colors es redueix a ocres, daurats, terres, grisos i negres; amb només algun blanc esclatant en robes per donar contrast i blau en els cels i en algunes pinzellades soltes de paisatge, on concorre també algun verd, sempre amb escassa presència. Si s'atén l'anècdota narrativa, s'observa que les faccions dels personatges presenten actituds reflexives o extàtiques. A aquest segon estat, responen les figures amb els ulls molt oberts, amb les pupil·les envoltades de blanc i les goles obertes, rostres caricaturitzats, animals, grotescs. Contemplem el tracte digestiu, quelcom repudiat per les normes acadèmiques. Es mostra el lleig, el terrible; ja no és la bellesa de l'objecte de l'art, sinó el pathos i una certa consciència de mostrar tots els aspectes de la vida humana sense descartar els més desagradables. No en va Bozal parla d'una "capella Sixtina laica", on la salvació i la bellesa han estat substituïdes per la lucidesa i la consciència de la solitud, la vellesa i la mort. (ca) Οι Μαύροι Πίνακες (Ισπανικά: Pinturas negras) είναι μία σειρά δεκατεσσάρων έργων του Φρανθίσκο Γκόγια τα οποία ζωγράφισε τα τελευταία χρόνια της ζωής του, κατά τη χρονική περίοδο (1819-1823). Απεικονίζουν έντονα, στοιχειωμένα θέματα, τα οποία αντανακλούν το φόβο της παράνοιας και την οπτική γωνία της ανθρωπότητας που είχε ο καλλιτέχνης. Το 1819, σε ηλικία 72 χρόνων, ο Γκόγια μετακόμισε σε ένα σπίτι έξω από τη Μαδρίτη που ονομαζόταν "Η έπαυλη του Κουφού" (Ισπανικά: Quinta del Sordo). Παρά το γεγονός ότι το σπίτι είχε πάρει την ονομασία του από τον προηγούμενο ιδιοκτήτη ο οποίος ήταν κουφός, ο Γκόγια ήταν επίσης σχεδόν πλήρως κουφός εξαιτίας μίας ασθένειας από την οποία είχε προσβληθεί όταν ήταν 46 χρονών. Μετά τους Ναπολεόντιους Πολέμους και την εμφύλια διαμάχη στην Ισπανία, ο καλλιτέχνης ανέπτυξε μια αίσθηση πικρίας για τους ανθρώπους. Ο Γκόγια είχε βιώσει τον πανικό, τον τρόμο, και την υστερία σε προσωπικό επίπεδο. Είχε επιβιώσει από δύο παραλίγο θανάσιμες ασθένειες, και έγινε ιδιαίτερα αγχώδης και ανήσυχος για το ενδεχόμενο υποτροπίασης. Ο συνδυασμός αυτών των γεγονότων θεωρείται πως ώθησε τον Γκόγια να δημιουργήσει αυτά τα 14 έργα, κοινώς γνωστά ως Μαύροι Πίνακες. Χρησιμοποιώντας λάδι και ζωγραφίζοντας απευθείας πάνω στους τοίχους της τραπεζαρίας και του σαλονιού του, ο Γκόγια δημιούργησε έργα με σκοτεινά θέματα. Αυτέςοι ζωγραφιές έγιναν άνευ παραγγελίας και επρόκειτο να παραμείνουν μέσα στο σπίτι του καθώς πιθανότατα ο Γκόγια δεν είχε πρόθεση να τις εκθέσει δημοσίως: "...αυτοί οι πίνακες ήταν πιο προσωπικοί από κάθε άλλο πίνακα που έχει δημιουργηθεί ποτέ στην ιστορία της Δυτικής Τέχνης." Ο Γκόγια είτε δεν έδωσε τίτλους σε αυτά τα έργα είτε τους έδωσε ονόματα τα οποία δεν αποκάλυψε ποτέ σε κανέναν. Οι τίτλοι έχουν δοθεί κυρίως από ιστορικούς της τέχνης. (el) The Black Paintings (Spanish: Pinturas negras) is the name given to a group of 14 paintings by Francisco Goya from the later years of his life, likely between 1819 and 1823. They portray intense, haunting themes, reflective of both his fear of insanity and his bleak outlook on humanity. In 1819, at the age of 72, Goya moved into a two-story house outside Madrid that was called Quinta del Sordo (Deaf Man's Villa). Although the house had been named after the previous owner, who was deaf, Goya too was nearly deaf at the time as a result of an unknown illness he had suffered when he was 46. The paintings originally were painted as murals on the walls of the house, later being "hacked off" the walls and attached to canvas by owner Baron Frédéric Émile d'Erlanger. They are now in the Museo del Prado in Madrid. After the Napoleonic Wars and the internal turmoil of the changing Spanish government, Goya developed an embittered attitude toward mankind. He had an acute, first-hand awareness of panic, terror, fear and hysteria. He had survived two near-fatal illnesses, and grew increasingly anxious and impatient in fear of relapse. The combination of these factors is thought to have led to his production of the Black Paintings. Using oil paints and working directly on the walls of his dining and sitting rooms, Goya created works with dark, disturbing themes. The paintings were not commissioned and were not meant to leave his home. It is likely that the artist never intended the works for public exhibition: "these paintings are as close to being hermetically private as any that have ever been produced in the history of Western art." Goya did not give titles to the paintings, or if he did, he never revealed them. Most names used for them are designations employed by art historians. Initially, they were catalogued in 1828 by Goya’s friend, Antonio Brugada. The series is made up of 14 paintings: Atropos (The Fates), Two Old Men, Two Old Ones Eating Soup, Fight with Cudgels, Witches' Sabbath, Men Reading, Judith and Holofernes, A Pilgrimage to San Isidro, Man Mocked by Two Women, Pilgrimage to the Fountain of San Isidro, The Dog, Saturn Devouring His Son, La Leocadia, and Asmodea. (en) Nigraj pentraĵoj, en la hispana Pinturas negras (1819-1823), estas la nomo kiun ricevas serio de dek kvar murpentraĵoj de Francisco de Goya, pentritaj per la tekniko de olepentrarto al secco (nome sur muroj kovritaj per gipso). Li kreis ĝin kiel ornamado de la muroj de sia domo, nome la Quinta del Sordo, kiun li estis aĉetinta en februaro 1819. Tiuj murpentraĵoj estis transigitaj surtolen ekde 1874, kaj aktuale estas konservataj en la Muzeo Prado de Madrido. La serio, kies olepentraĵoj ne estis titolitaj de Goya, estis katalogita en 1828 fare de la amiko de Goya Antonio de Brugada kaj estas komponata de la jenaj pentraĵoj: Átropos aŭ Las Parcas, Dos viejos (Du maljunuloj) aŭ Un viejo y un fraile (Unu maljunulo kaj unu monaĥo), Dos viejos comiendo sopa (Du maljunuloj aĉetantaj supon), Duelo a garrotazos (Duelo je bastonfrapoj) aŭ La riña (La kverelo), El aquelarre, Hombres leyendo (Legantaj viroj), Judith y Holofernes, La romería de San Isidro, Dos mujeres y un hombre (Du virinoj kaj unu viro), Peregrinación a la fuente de San Isidro aŭ Procesión del Santo Oficio, Perro semihundido aŭ pli simple El perro (La hundo), Saturno devorando a un hijo (Saturno vorante sian filon), Una manola: doña Leocadia Zorrilla kaj Visión fantástica aŭ Asmodea. La domo de Goya, kun la murpentraĵoj, iĝis propraĵo de lia nepo Mariano Goya en 1823, jaron en kiu Goya donis ĝin al li, ŝajne por konservi la propraĵon disde eblaj reprezalioj post la restaŭrado de la absoluta monarkio kaj la subpremadon de liberaloj fare de la reĝimo de Fernando la 7-a. Dum 50 jaroj la ekzistado de la Nigraj pentraĵoj estis apenaŭ konata (nur kelkaj kritikistoj, kiel Charles Yriarte priskribis ilin). Ekde 1874, kaj en malrapida procezo kiu daŭris kelkajn jarojn, estis translokigitaj el la muro al tolo fare de Salvador Martínez Cubells instigita de la barono Émile d’Erlanger, nome franca bankisto, germandevena, kiu prezentis ilin en la Universala Ekspozicio de Parizo de 1878. Ŝajne li klopodis vendi ilin sed malsukcese, kaj li mem donacis ilin, en 1881, al la Muzeo Prado, kie aktuale ili estas ekspoziciataj. (eo) Margolan Beltzak (gaztelaniaz, Las pinturas negras) Francisco Goyak bere bizitzako azken urteetan (1819-1823 bitartean) egindako margolan multzo bati ematen zaien izena da. Ilunak eta hunkigarriak dira, eta Goyak erotasunari zion beldurra eta, garai horretarako, gizateriari buruz zeukan iritzi etsia islatzen dituzte. Goya, 1819an, 72 urte zituela, Quinta del Sordo (Gorraren Etxea) zeritzon bi solairuko etxera joan zen bizitzera, Madrileko kanpoaldean. Etxeari izena aurreko jabearengatik jarri bazioten ere, Goya bera ia guztiz gorra zen garai hartan, 46 urte zituelarik pairatu zuen eritasun baten ondorioz. Napoleondar Gerrak pasa ondoren, Goyak jarrera mikatza garatu zuen gizakiarenganako. Bertatik bertara zituen ikusiak izua eta ikara. Bitan egona zen hiltzeko zorian, eta gero eta urduriago eta egonezinago bizi zen, berriz gaixotzeko beldurrez. Horrek guztiak eraman zuen Goya Margolan Beltzak deritzaten lanak egitera. Olio pinturaren bidez eta egongelako eta jangelako hormetan zuzenean margotuta, gai iluneko koadro hunkigarri eta atsekabetu hauek egin zituen Goyak. Inork ez zizkion eskatu, eta ez ziren etxetik ateratzeko. Baliteke Goyak nahi ez izatea publikoak ikus zitzan. Goyak ez zien izenik eman, eta egungo izenak artearen historialariek emanak dira. (eu) Pinturas negras (1819-1823) es el nombre que recibe una serie de catorce obras murales de Francisco de Goya, pintadas con la técnica de óleo al secco (sobre paredes recubiertas de yeso). Las creó como decoración de los muros de su casa, llamada la Quinta del Sordo, que había adquirido en febrero de 1819. Estos murales fueron trasladados a lienzo a partir de 1874, y actualmente se conservan en el Museo del Prado de Madrid. La serie, a cuyos óleos Goya no puso título, se ha dicho que fue inventariada en 1828 con los bienes de la quinta a la muerte de Goya por su amigo Antonio de Brugada y se compone de los siguientes lienzos: Átropos o Las Parcas, Dos viejos o Un viejo y un fraile, Dos viejos comiendo sopa, Duelo a garrotazos o La riña, El aquelarre, Hombres leyendo, Judith y Holofernes, La romería de San Isidro, Dos mujeres y un hombre, Peregrinación a la fuente de San Isidro o Procesión del Santo Oficio, Perro semihundido o más simplemente El perro, Saturno devorando a un hijo, Una manola: doña Leocadia Zorrilla y Visión fantástica o Asmodea. La casa de Goya, junto con las pinturas murales, pasó a ser propiedad de su nieto Mariano Goya en 1823, año en que Goya se la cede, al parecer para preservar la propiedad de posibles represalias tras la restauración de la monarquía absoluta y la represión de liberales fernandina. Durante 50 años la existencia de las Pinturas negras fue escasamente conocida (solo algunos críticos, como Charles Yriarte, las describieron). A partir de 1874, y en un lento proceso que duró varios años, fueron trasladadas de revoco a lienzo por Salvador Martínez Cubells a instancias del barón , un banquero y coleccionista de arte francés de origen alemán que se había hecho con la propiedad de la finca con intención de preservar las pinturas, amenazadas de desaparición junto con la casa. Erlanger presentó las pinturas en la Exposición Universal de París de 1878, se ha dicho que con intención de venderlas, sin lograrlo, aunque otros testimonios indican que su propósito fue desde el primer momento el de hacer donación de ellas al Museo del Prado, como en efecto hizo en 1881. En realidad, poco estimadas por el gusto académico dominante en aquellos años, su paso por la exposición parisina apenas suscitó algún comentario y tampoco lo hubo tras su ingreso en el museo, donde una parte de ellas no se expusieron hasta 1898, cuando el hijo del barón presentó una reclamación. (es) Les Peintures noires (en espagnol : Pinturas negras, 1819-1823) sont une série de quatorze fresques de Francisco de Goya peintes avec la technique de l’huile al secco (sur la surface de plâtre d’une paroi) pour décorer les murs de sa maison, appelée la Quinta del Sordo (« Maison de campagne du Sourd »), que le peintre avait acquise en février 1819 ; ces fresques furent transférées sur toile entre 1874 et 1878. Elles sont actuellement conservées au Musée du Prado, à Madrid. La série de peintures à l’huile auxquelles Goya ne donna aucun titre, fut cataloguée en 1828 par un ami de Goya, Antonio de Brugada et se compose des toiles suivantes (entre parenthèses, le nom sous lequel elles sont connues en France) : * Les Moires * Deux vieux ou Un viejo y un fraile (Un vieux et un moine) * Deux vieillards mangeant de la soupe * Duel au gourdin ou (La Rixe) * Le Sabbat des sorcières * Hommes lisant * Judith et Holopherne * La Procession à l'ermitage Saint-Isidore * Femmes riant * Pèlerinage à la source Saint-Isidore ou Procesión del Santo Oficio (Procession du Saint-Office) * Le Chien * Saturne dévorant un de ses fils * Une manola : Léocadie Zorrilla * Vision fantastique ou Asmodée. La maison de Goya, ainsi que les fresques, devinrent la propriété de son fils Javier Goya en 1823, année où Goya la lui cède, semble-t-il pour préserver sa propriété de possibles représailles après la restauration de la Monarchie absolue et la répression des libéraux par Ferdinand VII d’Espagne. Depuis lors, et jusqu’à la fin du XIXe siècle, l’existence des « Peintures noires » fut connue de peu de gens (seuls quelques critiques les décrivirent, tel Charles Yriarte) et à partir de 1874, avant la démolition imminente de la ferme, elles furent transférées du plâtre sur des toiles par Salvador Martínez Cubells à la demande de Frédéric Émile d’Erlanger, un banquier allemand parmi les plus en vue sur la place financière de Paris dans la deuxième partie du XIXe siècle, qui avait l’intention de les vendre à l’Exposition universelle de Paris de 1878. Toutefois, il les céda en 1881 au Musée du Prado, où elles se trouvent actuellement exposées. (fr) 黒い絵（くろいえ、（スペイン語: Pinturas negras）とは、スペインの画家フランシスコ・デ・ゴヤが、晩年に自身の住居の部屋の壁に描いた一連の絵画の総称。現在はプラド美術館に全点が所蔵されている。 1819年、ゴヤはマドリード郊外に「聾者の家」（Quinta del Sordo）と通称される別荘を購入し、1820年から1823年にかけて、この家のサロンや食堂を飾るために14枚の壁画を描いた。黒をモチーフとした暗い絵が多いため、上記の名で呼ばれている。特に『我が子を食らうサトゥルヌス』が有名。ゴヤは亡命（1824年）に至るまでの数年間を過ごした。「聾者の家」は、以前の所有者が難聴だったためにそう呼ばれたという。1909年に別荘が取り壊され、壁画が取り外された。 X線写真で見ると『大雄山羊（魔女の集会）』を除く13点には元々、風景画が描かれており、ゴヤ自身が上描きしたことが分かっているが、理由については諸説あり、はっきりとしたことは判っていない。 (ja) Pitture nere (1819-1823) è il nome dato a una serie di quattordici opere murali di Francisco Goya, dipinte con la tecnica dell'olio su muro su pareti ricoperte di gesso. Sono state create come decorazione delle pareti della Quinta del Sordo, una casa da lui acquistata a Madrid nel febbraio del 1819. Questi murali sono stati trasferiti su tela nel 1874, e attualmente sono conservati nel Museo del Prado di Madrid. (it) Czarne obrazy lub czarne malowidła (hiszp. pinturas negras) – seria czternastu obrazów Francisca Goi namalowanych w latach 1819–1823 na ścianach jego domu zwanego Domem Głuchego (Quinta del Sordo). Dopiero około stu lat później od ich powstania nazwano je czarnymi obrazami, ze względu na dominującą paletę barw opartą na czerniach i szarościach oraz ich pesymistyczny, mroczny charakter. Obrazy te nie były przeznaczone dla publiczności, ich wyjątkowo prywatny charakter związany jest najprawdopodobniej z osobistymi przeżyciami i lękami malarza. Stanowią przejmującą wizję upadku dawnego świata, obraz nędzy i rozpadu tradycyjnych wartości, zniszczenia i samozagłady. Są to dzieła bardzo bezpośrednie, namalowane ze swobodą środków wyrazu i obdarzone niezwykłą siłą ekspresji. Część historyków sztuki postuluje, aby pozostawić znaczenie czarnych obrazów tajemnicą i nie mnożyć ich mniej lub bardziej prawdopodobnych interpretacji. Przez niemal pół wieku od powstania czarne obrazy nie były znane szerszej publiczności i opisali je jedynie nieliczni krytycy. Goya nie nadał im tytułów, co dodatkowo utrudnia interpretację. Malowidła wykonane bezpośrednio na ścianach domu niszczały w szybkim tempie. W latach 1874–1878 przy użyciu nowatorskiej techniki zostały przeniesione na płótna przez malarza Salvadora Martíneza Cubellsa i obecnie znajdują się w zbiorach Muzeum Prado. Dom, w którym powstały, został wyburzony. (pl) De Zwarte Schilderijen (Spaans: Pinturas negras) is de naam die gegeven wordt aan een reeks van schilderijen van de Spaanse kunstschilder Francisco Goya. Hij maakte deze schilderijen aan het eind van zijn leven (1819-1823) in een periode waarin hij steeds meer last kreeg van slechthorendheid en depressies. De naam verwijst niet alleen naar de kleuren, of beter gezegd de kleurloosheid van de schilderijen die vooral gemaakt zijn in de kleuren zwart, grijs en bruin, maar ook naar de terugkerende thema's. Veel van de doeken tonen voorstellingen die te maken hebben met hekserij. Van het omvangrijke oeuvre van Goya worden veertien exemplaren tot de zwarte schilderijen gerekend. Tijdens de gruwelen van de napoleontische oorlogen die Spanje veel schade hebben toegebracht, raakte Goya verbitterd en begon hij zich meer en meer van de mensheid af te keren. Bovendien leefde hij in voortdurende angst om spoedig te sterven, hij had al tot twee keer toe een zware ziekte overleefd en was erg bang voor een terugslag. De schilderijen zijn niet gemaakt voor een opdrachtgever, Goya was van plan om ze in zijn eigen huis te laten hangen en gaf ook geen namen aan de werken. De namen die tegenwoordig gebruikt worden zijn bedacht door kunsthistorici, daardoor komt het voor dat er voor één schilderij soms verschillende namen bestaan. Het bekende Heksensabbat (1820-1823) is in Spanje bekend onder zowel de naam El Aquelarre als El Gran Cabrón. Deze eerste benaming is vaak de oorzaak van verwarring. In het Museo Lázaro Galdiano hangt een bekend werk uit 1798 van de hand van Goya dat eveneens Aquelarre heet en een heksensabbat in Baskenland uitbeeldt. Dit werk heeft een duidelijk ander coloriet dan Goya's latere werk. Pas aan het einde van de 19e eeuw, zeventig jaar nadat ze geschilderd waren, werden de doeken uit het voormalige woonhuis van Goya gehaald, waar ze gewoon rechtstreeks op de vaak vochtige muren hingen. Hierdoor was de toestand waar ze zich in bevonden al behoorlijk verslechterd. Nadat ze gedoneerd werden aan de Spaanse staat zijn ze gerestaureerd en tentoongesteld in het Prado museum in Madrid. Ze zijn hier nog altijd te zien. De volgende werken worden tot de Zwarte Schilderijen gerekend; het is niet goed mogelijk om een chronologische volgorde aan te geven, omdat Goya vaak aan verschillende schilderijen tegelijk werkte. (nl) «Мрачные картины» (исп. Pinturas negras, встречается буквальный перевод «Чёрные картины»; 1819—1823) — название серии из четырнадцати фресок Франсиско Гойи, написанных в технике al secco (на стене, по увлажнённой штукатурке). Были созданы для стен своего дома, который он приобрел в феврале 1819 года, с интересным названием Дом Глухого, полученным ещё при жизни бывшего владельца, вероятно, страдавшего глухотой. Эти фрески переносились на холст с 1874 года, на сегодняшний день они хранятся в музее Прадо в Мадриде. Цикл картин, которым Гойя не дал названий, был каталогизирован в 1828 году другом художника Антонио Бругадой и включает следующие работы: Атропос или Судьба, Два старика или Старик и монах, Два старика едят суп, Поединок на дубинах, Шабаш ведьм, Читающие мужчины, Юдифь и Олоферн, Фестиваль в Сан-Исидро, Смеющиеся женщины, Паломничество к источнику Сан-Исидро, Собака, Сатурн, пожирающий своего сына, Донья Леокадия Соррилья и Фантастические видения или Асмодей. В 1823 году дом Гойи вместе с настенными росписями стал собственностью его внука Мариано Гойи, скорее всего таким образом Гойя пытался сохранить своё имущество от возможной конфискации после восстановления абсолютной монархии и репрессий со стороны Фердинанда VII. В течение 50 лет после своего создания Мрачные картины были неизвестны широкой общественности (за исключением нескольких специалистов, по описанию Шарля Ириарте). В 1874 году Сальвадор Мартинес Кубельс по просьбе французского банкира Фредерика Эмиля д'Эрлангера начал перевод картин со штукатурки на полотно. Этот процесс занял несколько лет. Д’Эрлангер намеревался продать картины на Всемирной выставке в Париже, однако в 1881 году он принёс их в дар музею Прадо, где они и выставляются в наше время. (ru) De svarta målningarna (spanska: Las pinturas negras) är samlingsnamnet på 14 målningar av den spanske konstnären Francisco de Goya, tillkomna åren 1819 till 1823. Målningarna är präglade av morbida och skräckinjagande motiv. De tillkom till största delen under spanska inbördeskriget 1820–1823 då Goya levde isolerad i sitt hus och målades direkt på husets väggar. (sv) As Pinturas Negras (1819 - 1823) são uma série de catorze quadros de Francisco de Goya pintados com a técnica de óleo al secco (sobre a superfície de reboco da parede) como decoração dos muros de sua casa, a Quinta del Sordo, adquirida pelo pintor em fevereiro de 1819. Os quadros foram trasladados para tela entre 1874 e 1878. Atualmente conservam-se no Museu do Prado de Madrid. A série, cujos óleos Goya não intitulou, foi catalogada em 1828 pelo amigo de Goya e compõe-se das seguintes telas: Átropos ou As Parcas, Dois velhos ou Um velho e um freire, Dois velhos comendo sopa, Duelo com mocas ou A rixa, El Aquelarre, Homens lendo, Judite e Holofernes, A romaria de Santo Isidro, Mulheres rindo, Peregrinação à fonte de Santo Isidro ou Procissão do Santo Ofício, Perro semi-hundido ou El Perro ("O cão"), Saturno devorando um filho, Uma manola: Dona Leocadia Zorrilla e Visão fantástica ou Asmodea. Goya cedeu a casa, junto com os quadros, a seu filho Javier Goya em 1823, aparentemente para preservar sua propriedade de possíveis represálias após o restauro da Monarquia Absoluta e a repressão fernandina de liberais. Desde então, até fins do século XIX, a existência das pinturas negras foi escassamente conhecida: só alguns críticos, como as descreveram. Em 1874, contra a demolição possível da casa, as pinturas foram trasladadas de reboco para tela por Salvador Martínez Cubells a pedido de , um banqueiro francês de origem alemã, que visava vendê-las na Exposição Universal de Paris de 1878. Contudo, ele próprio doou-as, em 1881, ao Museu do Prado, onde estão expostas atualmente. (pt) |
| dbo:thumbnail | wiki-commons:Special:FilePath/Exposición_Universal_...l,_El_Aquelarre_de_Goya.jpg?width=300 |
| dbo:wikiPageExternalLink | https://books.google.com/books%3Fid=P8ArAAAAYAAJ http://www.ucm.es/BUCM/tesis/bba/ucm-t25732.pdf |
| dbo:wikiPageID | 30865879 (xsd:integer) |
| dbo:wikiPageLength | 22148 (xsd:nonNegativeInteger) |
| dbo:wikiPageRevisionID | 1121949393 (xsd:integer) |
| dbo:wikiPageWikiLink | dbr:Saturn_Devouring_His_Son dbr:Men_Reading dbr:Salvador_Martínez_Cubells dbr:Juliet_Wilson-Bareau dbr:Bordeaux dbr:Antonio_Brugada dbr:José_de_Salamanca,_1st_Count_of_los_Llanos dbr:Robert_Hughes_(critic) dbr:Museo_del_Prado dbr:La_Leocadia dbr:Quinta_del_Sordo dbr:Frédéric_Émile_d'Erlanger dbr:Trienio_Liberal dbr:Two_Old_Men_Eating_Soup dbr:Exposition_Universelle_(1878) dbr:Francisco_Goya dbr:Judith_and_Holofernes_(Goya) dbr:History_of_Spain_(1810–73) dbr:Atropos_(Goya) dbr:Jean_Laurent_(photographer) dbr:The_Dog_(Goya) dbr:A_Pilgrimage_to_San_Isidro dbc:1820s_paintings dbc:Paintings_by_Francisco_Goya dbr:Charles_Yriarte dbr:Witches'_Sabbath_(The_Great_He-Goat) dbr:Asmodea dbr:Fight_with_Cudgels dbr:Napoleonic_Wars dbr:Segovia dbr:Transfer_of_panel_paintings dbr:List_of_works_by_Francisco_Goya dbr:Two_Old_Men dbr:Man_Mocked_by_Two_Women dbr:Self-portrait_with_Dr_Arrieta dbr:Pilgrimage_to_the_Fountain_of_San_Isidro dbr:Two_Old_Ones_Eating_Soup dbr:Rafael_Riego dbr:River_Manzanares dbr:File:El_Aquelarre.jpg dbr:File:Aquelarre_de_Laurent.jpg dbr:File:Cabezas_en_un_paisaje.jpg dbr:File:Casa_de_la_Quinta_de_Goya,_o_Quin..._el_Modelo_de_Madrid_de_1828-1830.JPG dbr:File:Exposición_Universal_de_París_de_...rte_español,_El_Aquelarre_de_Goya.jpg dbr:File:Quinta_del_Sordo_1900.jpg dbr:File:Quintasordo.svg |
| dbp:wikiPageUsesTemplate | dbt:Goya dbt:ACArt dbt:Commons-inline dbt:ISBN dbt:Italic_title dbt:Reflist dbt:Short_description dbt:Use_dmy_dates |
| dct:subject | dbc:1820s_paintings dbc:Paintings_by_Francisco_Goya |
| gold:hypernym | dbr:Name |
| rdf:type | yago:WikicatPaintingsByFranciscoGoya yago:Art102743547 yago:Artifact100021939 yago:Creation103129123 yago:GraphicArt103453809 yago:Object100002684 yago:Painting103876519 yago:PhysicalEntity100001930 yago:Whole100003553 yago:Wikicat1810sPaintings yago:Wikicat1820sPaintings |
| rdfs:comment | 黒い絵（くろいえ、（スペイン語: Pinturas negras）とは、スペインの画家フランシスコ・デ・ゴヤが、晩年に自身の住居の部屋の壁に描いた一連の絵画の総称。現在はプラド美術館に全点が所蔵されている。 1819年、ゴヤはマドリード郊外に「聾者の家」（Quinta del Sordo）と通称される別荘を購入し、1820年から1823年にかけて、この家のサロンや食堂を飾るために14枚の壁画を描いた。黒をモチーフとした暗い絵が多いため、上記の名で呼ばれている。特に『我が子を食らうサトゥルヌス』が有名。ゴヤは亡命（1824年）に至るまでの数年間を過ごした。「聾者の家」は、以前の所有者が難聴だったためにそう呼ばれたという。1909年に別荘が取り壊され、壁画が取り外された。 X線写真で見ると『大雄山羊（魔女の集会）』を除く13点には元々、風景画が描かれており、ゴヤ自身が上描きしたことが分かっているが、理由については諸説あり、はっきりとしたことは判っていない。 (ja) Pitture nere (1819-1823) è il nome dato a una serie di quattordici opere murali di Francisco Goya, dipinte con la tecnica dell'olio su muro su pareti ricoperte di gesso. Sono state create come decorazione delle pareti della Quinta del Sordo, una casa da lui acquistata a Madrid nel febbraio del 1819. Questi murali sono stati trasferiti su tela nel 1874, e attualmente sono conservati nel Museo del Prado di Madrid. (it) De svarta målningarna (spanska: Las pinturas negras) är samlingsnamnet på 14 målningar av den spanske konstnären Francisco de Goya, tillkomna åren 1819 till 1823. Målningarna är präglade av morbida och skräckinjagande motiv. De tillkom till största delen under spanska inbördeskriget 1820–1823 då Goya levde isolerad i sitt hus och målades direkt på husets väggar. (sv) اللوحات السوداء (بالإسبانية: Pinturas negras) هي تسمية أطلقت على 14 لوحة رسمها الرسام الأسباني فرانشيسكو جويا في السنوات الأخيرة من حياته (من 1819 - إلى 1823)، على جدران منزله الشهير باسم (بالإسبانية: Quinta del Sordo) «منزل الرجل الأصم». تعكس اللوحات نظرة جويا إلى البشرية وخوفه من الجنون. يعتقد أن السبب في قيام جويا برسم تلك اللوحات هو إحساسه بالهلع والهيستيريا الناجم عن الصمم الذي أصيب به منذ أن كان في السادسة والأربعين من عمره، بالإضافة إلى الظروف السياسة المعاصرة له من الحروب النابوليونية والإضرابات الداخلية في المجتمع الأسباني التي تلت سقوط الحكومة في إسبانيا. (ar) Pintures negres (1819–1823) és el nom que reben una sèrie de catorze quadres de Francisco de Goya pintats amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret, com a decoració dels murs de la seua casa, anomenada la Quinta del Sordo, casa que el pintor va adquirir al febrer de 1819. Les pintures van ser traslladades a llenç entre els anys 1874 i 1878, i actualment es conserven en el Museu del Prado de Madrid. (ca) Οι Μαύροι Πίνακες (Ισπανικά: Pinturas negras) είναι μία σειρά δεκατεσσάρων έργων του Φρανθίσκο Γκόγια τα οποία ζωγράφισε τα τελευταία χρόνια της ζωής του, κατά τη χρονική περίοδο (1819-1823). Απεικονίζουν έντονα, στοιχειωμένα θέματα, τα οποία αντανακλούν το φόβο της παράνοιας και την οπτική γωνία της ανθρωπότητας που είχε ο καλλιτέχνης. Το 1819, σε ηλικία 72 χρόνων, ο Γκόγια μετακόμισε σε ένα σπίτι έξω από τη Μαδρίτη που ονομαζόταν "Η έπαυλη του Κουφού" (Ισπανικά: Quinta del Sordo). Παρά το γεγονός ότι το σπίτι είχε πάρει την ονομασία του από τον προηγούμενο ιδιοκτήτη ο οποίος ήταν κουφός, ο Γκόγια ήταν επίσης σχεδόν πλήρως κουφός εξαιτίας μίας ασθένειας από την οποία είχε προσβληθεί όταν ήταν 46 χρονών. (el) The Black Paintings (Spanish: Pinturas negras) is the name given to a group of 14 paintings by Francisco Goya from the later years of his life, likely between 1819 and 1823. They portray intense, haunting themes, reflective of both his fear of insanity and his bleak outlook on humanity. In 1819, at the age of 72, Goya moved into a two-story house outside Madrid that was called Quinta del Sordo (Deaf Man's Villa). Although the house had been named after the previous owner, who was deaf, Goya too was nearly deaf at the time as a result of an unknown illness he had suffered when he was 46. The paintings originally were painted as murals on the walls of the house, later being "hacked off" the walls and attached to canvas by owner Baron Frédéric Émile d'Erlanger. They are now in the Museo del P (en) Nigraj pentraĵoj, en la hispana Pinturas negras (1819-1823), estas la nomo kiun ricevas serio de dek kvar murpentraĵoj de Francisco de Goya, pentritaj per la tekniko de olepentrarto al secco (nome sur muroj kovritaj per gipso). Li kreis ĝin kiel ornamado de la muroj de sia domo, nome la Quinta del Sordo, kiun li estis aĉetinta en februaro 1819. Tiuj murpentraĵoj estis transigitaj surtolen ekde 1874, kaj aktuale estas konservataj en la Muzeo Prado de Madrido. (eo) Pinturas negras (1819-1823) es el nombre que recibe una serie de catorce obras murales de Francisco de Goya, pintadas con la técnica de óleo al secco (sobre paredes recubiertas de yeso). Las creó como decoración de los muros de su casa, llamada la Quinta del Sordo, que había adquirido en febrero de 1819. Estos murales fueron trasladados a lienzo a partir de 1874, y actualmente se conservan en el Museo del Prado de Madrid. (es) Margolan Beltzak (gaztelaniaz, Las pinturas negras) Francisco Goyak bere bizitzako azken urteetan (1819-1823 bitartean) egindako margolan multzo bati ematen zaien izena da. Ilunak eta hunkigarriak dira, eta Goyak erotasunari zion beldurra eta, garai horretarako, gizateriari buruz zeukan iritzi etsia islatzen dituzte. (eu) Les Peintures noires (en espagnol : Pinturas negras, 1819-1823) sont une série de quatorze fresques de Francisco de Goya peintes avec la technique de l’huile al secco (sur la surface de plâtre d’une paroi) pour décorer les murs de sa maison, appelée la Quinta del Sordo (« Maison de campagne du Sourd »), que le peintre avait acquise en février 1819 ; ces fresques furent transférées sur toile entre 1874 et 1878. Elles sont actuellement conservées au Musée du Prado, à Madrid. (fr) De Zwarte Schilderijen (Spaans: Pinturas negras) is de naam die gegeven wordt aan een reeks van schilderijen van de Spaanse kunstschilder Francisco Goya. Hij maakte deze schilderijen aan het eind van zijn leven (1819-1823) in een periode waarin hij steeds meer last kreeg van slechthorendheid en depressies. De naam verwijst niet alleen naar de kleuren, of beter gezegd de kleurloosheid van de schilderijen die vooral gemaakt zijn in de kleuren zwart, grijs en bruin, maar ook naar de terugkerende thema's. Veel van de doeken tonen voorstellingen die te maken hebben met hekserij. Van het omvangrijke oeuvre van Goya worden veertien exemplaren tot de zwarte schilderijen gerekend. (nl) Czarne obrazy lub czarne malowidła (hiszp. pinturas negras) – seria czternastu obrazów Francisca Goi namalowanych w latach 1819–1823 na ścianach jego domu zwanego Domem Głuchego (Quinta del Sordo). Dopiero około stu lat później od ich powstania nazwano je czarnymi obrazami, ze względu na dominującą paletę barw opartą na czerniach i szarościach oraz ich pesymistyczny, mroczny charakter. (pl) As Pinturas Negras (1819 - 1823) são uma série de catorze quadros de Francisco de Goya pintados com a técnica de óleo al secco (sobre a superfície de reboco da parede) como decoração dos muros de sua casa, a Quinta del Sordo, adquirida pelo pintor em fevereiro de 1819. Os quadros foram trasladados para tela entre 1874 e 1878. Atualmente conservam-se no Museu do Prado de Madrid. (pt) «Мрачные картины» (исп. Pinturas negras, встречается буквальный перевод «Чёрные картины»; 1819—1823) — название серии из четырнадцати фресок Франсиско Гойи, написанных в технике al secco (на стене, по увлажнённой штукатурке). Были созданы для стен своего дома, который он приобрел в феврале 1819 года, с интересным названием Дом Глухого, полученным ещё при жизни бывшего владельца, вероятно, страдавшего глухотой. Эти фрески переносились на холст с 1874 года, на сегодняшний день они хранятся в музее Прадо в Мадриде. (ru) |
| rdfs:label | اللوحات السوداء (ar) Pintures Negres (ca) Μαύροι Πίνακες (el) Nigraj pentraĵoj (eo) Black Paintings (en) Pinturas negras (es) Margolan Beltzak (eu) Pitture nere (it) Peintures noires (fr) 黒い絵 (ja) Zwarte Schilderijen (nl) Czarne obrazy (pl) Pinturas negras (pt) De svarta målningarna (sv) Мрачные картины (ru) |
| owl:sameAs | freebase:Black Paintings yago-res:Black Paintings dbpedia-commons:Black Paintings wikidata:Black Paintings dbpedia-ar:Black Paintings dbpedia-bg:Black Paintings dbpedia-ca:Black Paintings dbpedia-el:Black Paintings dbpedia-eo:Black Paintings dbpedia-es:Black Paintings dbpedia-eu:Black Paintings dbpedia-fa:Black Paintings dbpedia-fi:Black Paintings dbpedia-fr:Black Paintings dbpedia-he:Black Paintings http://hy.dbpedia.org/resource/Մռայլ_նկարներ dbpedia-it:Black Paintings dbpedia-ja:Black Paintings dbpedia-nl:Black Paintings dbpedia-pl:Black Paintings dbpedia-pt:Black Paintings dbpedia-ru:Black Paintings dbpedia-sv:Black Paintings dbpedia-tr:Black Paintings https://global.dbpedia.org/id/tmup |
| prov:wasDerivedFrom | wikipedia-en:Black_Paintings?oldid=1121949393&ns=0 |
| foaf:depiction | wiki-commons:Special:FilePath/Mujeres_riendo.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Quinta_del_Sordo_1900.jpg wiki-commons:Special:FilePath/El_Aquelarre.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Goya_Dog.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Francisco_de_Goya_y_Lucientes_-_Duelo_a_garrotazos.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Aquelarre_de_Laurent.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Casa_de_la_Quinta_de_..._el_Modelo_de_Madrid_de_1828-1830.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Exposición_Universal_...rte_español,_El_Aquelarre_de_Goya.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Quintasordo.svg wiki-commons:Special:FilePath/Saturno_devorando_a_sus_hijos.jpg wiki-commons:Special:FilePath/2_alte_Männer,_um_1821-23.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Atropos_o_Las_Parcas.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Cabezas_en_un_paisaje.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Hombres_leyendo.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Judith_y_Holofernes_(Goya).jpg wiki-commons:Special:FilePath/La_Leocadia_(Goya).jpg wiki-commons:Special:FilePath/La_romería_de_San_Isidro.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Peregrinación_a_la_fuente_de_San_Isidro.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Viejos_comiendo_sopa.jpg wiki-commons:Special:FilePath/Vision_fantástica_o_Asmodea_(Goya).jpg |
| foaf:isPrimaryTopicOf | wikipedia-en:Black_Paintings |
| is dbo:wikiPageRedirects of | dbr:Black_Painting dbr:Black_paintings dbr:Kronus_Devouring_his_Children dbr:Pinturas_Negras dbr:Procession_of_the_holy_office dbr:Las_Pinturas_Negras dbr:The_Black_Paintings |
| is dbo:wikiPageWikiLink of | dbr:Saturn_Devouring_His_Son dbr:Men_Reading dbr:Salvador_Martínez_Cubells dbr:Antonio_Brugada dbr:Influences_on_Francis_Bacon dbr:Nueva_Figuración dbr:Mauricio_García_Vega dbr:Night_in_paintings_(Western_art) dbr:The_Burial_of_the_Sardine dbr:1819_in_art dbr:1874_in_art dbr:Graba' dbr:Black_Painting dbr:Black_art dbr:Black_paintings dbr:La_Leocadia dbr:Quinta_del_Sordo dbr:Francisco_Sans_Cabot dbr:Frédéric_Émile_d'Erlanger dbr:José_Gutiérrez_Solana dbr:Leocadia_Zorrilla dbr:Azalea_Quiñones dbr:Francisco_Goya dbr:Judith_and_Holofernes_(Goya) dbr:Kathy_Aoki dbr:Leo_Frédéric_Alfred_Baron_d'Erlanger dbr:Atropos_(Goya) dbr:Jean_Laurent_(photographer) dbr:Costumbrismo dbr:The_Dog_(Goya) dbr:The_Forge_(Goya) dbr:Tío_Paquete dbr:A_Pilgrimage_to_San_Isidro dbr:King_Lear_(1987_film) dbr:The_Colossus_(painting) dbr:Witches'_Sabbath_(Goya,_1798) dbr:Witches'_Sabbath_(The_Great_He-Goat) dbr:Asmodea dbr:Philippe_Parreno dbr:Spanish_art dbr:Fight_with_Cudgels dbr:Rafael_Navarro_(painter) dbr:Los_disparates dbr:Unfortunate_events_in_the_front_seats_...nd_the_death_of_the_mayor_of_Torrejón dbr:Eugenio_Lucas_Velázquez dbr:Two_Old_Men dbr:Man_Mocked_by_Two_Women dbr:Self-portrait_with_Dr_Arrieta dbr:Pilgrimage_to_the_Fountain_of_San_Isidro dbr:Two_Old_Ones_Eating_Soup dbr:Kronus_Devouring_his_Children dbr:Pinturas_Negras dbr:Procession_of_the_holy_office dbr:Las_Pinturas_Negras dbr:The_Black_Paintings |
| is foaf:primaryTopic of | wikipedia-en:Black_Paintings |
