calma - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i): oriental /ˈkaɫ.mə/, occidental /ˈkaɫ.ma/
• Rimes: -alma
• Etimologia: [1] Del català antic calm f., potser analògic del plural, d’origen preromà probablement d'un substrat precèltic *kalmis ‎(‘coberta de pasturatges’), del protoindoeuropeu *kel- ‎(‘cobrir’), segle XI.[1] Cognat de l’occità calm/cauma, francoprovençal calm/chalp/chaux.[2] Compareu amb el prussià kelmis ‎(‘barret’), lituà šálmas ‎(‘casc’), sànscrit शर्मन् ‎(śárman, ‘protecció, cobert’).
• Etimologia: [2] Del grec antic καῦμα ‎(kaûma, ‘calor’), segle XIV, d’origen mariner per la quietud canicular.[3] Cognat de l’occità cauma, francès calme, castellà calma.

calma f. ‎(plural calmes)

1. Plana sense bosc en el cim d’una muntanya.

• Calmella
• Sacalm

calma f. ‎(plural calmes)

1. En general, situació en la qual hi ha poc moviment o no n'hi ha cap.
   El motor està en calma.
2. Situació en la qual el mar o el vent tenen un moviment suau o nul.
3. Situació en la qual l'excitació nerviosa dels animals i en especial de les persones és molt baixa.
4. Sensació de tranquil·litat.
5. Situació en la qual els mercats financers realitzen poques transaccions.
6. En una guerra, situació en la qual els combats s'han reduït o s'han aturat.
7. Veu que hom diu per aturar o reduir una excitació excessiva i pertorbadora o un principi de conflictivitat.

• tranquil·litat, bonança, quietud, estabilitat, pau

• bullici, revolt, desequilibri, desassossec, neguit

• calm (adjectiu)

• calmar

• calmós

• calmut

• encalmar-se

Poc moviment (mar o vent)

• Castellà: calma (es)
• Francès: calme (fr)
• Llengua de signes catalana: CALMA (csc)

Tranquil·litat

• Anglès: quiet (en), calm (en)
• Castellà: calma (es)
• Danès: ro (da) c., stilhed (da) c.
• Hindi: चैन (hi) m.
• Llengua de signes catalana: TRANQUIL (csc), CAP+TRANQUIL (csc)
• Neerlandès: stilte (nl) f.

Manca de combats

• Castellà: calma (es)

calma f. ‎(plural calmes)

1. Forma femenina de calm.

calma

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de calmar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb calmar.

• Síl·labes: cal·ma (2)

• Anagrames: aclam, calam, càlam, camal, clama, clamà, lacam, macla

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

1. ↑ Coromines, Joan; et al. «DECat. II, 437a19-35». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. II: BO-CU, p. 437. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1981.
2. ↑ A. Longon, Les noms de lieu de la France, 1920, p. 25-26
3. ↑ Coromines, Joan; et al. «DECat. II, 440a58-6». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. II: BO-CU, p. 440. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1981.

• Pronúncia(i): /ˈkal.ma/
• Rimes: -alma
• Etimologia: Del català calma, del grec antic καῦμα ‎(kaûma, ‘calor’).

calma f. ‎(plural calmas)

1. calma

• calma chicha: mar molt en calma

• Síl·labes: cal·ma (2)

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre calma