Macedònia històrica de lleidatans políticament incorrectes, Arts : revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, 2007, núm. 27, p. 21-27 (original) (raw)
Related papers
El present estudi avalua l’evolució del pensament polític a Lleida durant les primeres quatre dècades del segle XIX. La raó principal per a l’elecció d’aquest període cronològic rau en el doble fet que, per una banda, assistim a l’enfrontament ideològic entre l’absolutisme –que sustentava dogmàticament la monarquia de Ferran VII– i el liberalisme –teoria política emergent en aquell moment que plantejava una seriosa alternativa de govern socialment més participativa–. Paral.lelament, aquest trentenni va veure l’evolució del discurs ideològic liberal fins al punt de plantejar-se una divisió entre els més moderats en les reformes, i els radicals, més ambiciosos que els anteriors, anomenats «progressistes», més o menys, des del 1837, data que emmarcava l’aprovació de la Constitució d’aquell any i el punt d’inflexió definitiu en les discòrdies entre ambdues tendències.
En el present treball s’agafaran tots els diputats que representaren la circumscripció de Lleida al Parlament espanyol i s’analitzaran totes les seves característiques (condició social, professió, dades econòmiques, nivell d’estudis, ideologia i participació política). Després, s’agruparan en diverses variables (per sectors econòmics, riquesa, estudis... etc.) per arribar a les conclusions que defineixin la tipologia del diputat lleidatà del segle XIX. Finalment, es compararan aquestes dades amb la resta de Catalunya i Espanya per veure si a Lleida se seguien uns paràmetres similars als de la resta de l’Estat.
El pensament polític a la Lleida del XIX (1808-1840)
2007
El present estudi avalua l’evolucio del pensament politic a Lleida durant les primeres quatre decades del segle XIX. La rao principal per a l’eleccio d’aquest periode cronologic rau en el doble fet que, per una banda, assistim a l’enfrontament ideologic entre l’absolutisme –que sustentava dogmaticament la monarquia de Ferran VII– i el liberalisme –teoria politica emergent en aquell moment que plantejava una seriosa alternativa de govern socialment mes participativa–. Paral.lelament, aquest trentenni va veure l’evolucio del discurs ideologic liberal fins al punt de plantejar-se una divisio entre els mes moderats en les reformes, i els radicals, mes ambiciosos que els anteriors, anomenats «progressistes», mes o menys, des del 1837, data que emmarcava l’aprovacio de la Constitucio d’aquell any i el punt d’inflexio definitiu en les discordies entre ambdues tendencies.