Alguns aspectes de la poesia de Damià Huguet (original) (raw)
Related papers
Alguns aspectes del Tirant lo Blanch i la música
Estudios de literatura medieval, 25 Años de la AHLM, pp. 389-395, 2012
Las referencias musicales que encontramos en cualquier texto medieval adquieren un mayor interés si la obra de la que hablamos es el Tirant lo Blanc. No queda prácticamente ningún aspecto de la obra que haya quedado fuera del estudio de los diferentes especialistas, pero sin duda uno de los menos estudiados es precisamente la presencia del léxico musical, su interpretación y el contexto donde aparecen dichas referencias. Acercarse al aspecto musical de la novela de Martorell es precisamente la voluntad de este trabajo.
Entorn a un poemet catul.lià d'Antonio Agustí
Annals De L Institut D Estudis Gironins, 1990
En el marc d'un treball de recerca més ampli acabat foc pocs mesosi, vaig retrobar, al foli 165 del manuscrit 1854 de la Biblioteca Nacional de Madrid, la còpia d'uns versos llatinsz escrits per Antonio Agustín, els quals he cregut prou curiosos per a esdevenir l'eix de la comunicació amb què vull retre homenatge a una persona que per a mi ha estat sempre model de tenacitat, rigor i, per sobre de tot, dedicació a l'ensenyament. Són la còpia de vuit endecasíl.labs faleceus, en forma de missiva, que Agustín, futur arquebisbe de Tarragona i aleshores estudiant de dret a Bolonya, va escriure a tres dels seus amics-Juan Osorio, Jean Matal i un tal Gerónimo Calcena-convidant-los a dinar a ca seva. Ad Osorium, Calcenam et Metellum Vos tres his ego versibus saluto qui estis tres animae meae suaves, et morem (rego) cras mihi geratis; Dum vestris refici iocis havemus affecti cilii malo tumore Nam vobis dabo prandium: parate sed vos ad ioca docta; qui soletis Mecum, cum valeo, satis iocari. Heus ací una possible traducció. 3 És prou conegut que les referències al tema de la cena són molt habituals en Catul (poemes 32, 44, 50...). " 3, 13. S 55,22. (• 2,6. ' Els exemples de Catul són sovintejats: ad caelum lepido vocare versu (6, 17); qui me ex versiculis meis putastis (16, 3);... versiculos nihil necesse est (16, 6); quare aut hendecasyllabos trecentos (12,10); adeste, hendecasyllabi, quot estis (42,1). * et sestertia quae soles precari (23, 26).
Ramon Llull i l'ús de la poesia: característiques i evolució
Mot so razo, 2016
L’article ofereix una visió de conjunt del corpus de poesia lul·liana, des d'una perspectiva cronològica i formal. Situant cada text en el seu context de composició i en relació amb la seva tradició literària, és possible observar una evolució clara en l’ús del vers i de la rima com a formes de producció de textos. També es posa de manifest que la tria d'aquesta forma està estretament lligada a la recerca de mecanismes de promoció i difusió del missatge apostòlic i intel·lectual lul·lià per a diferents públics i en diferents contextos. This article offers an overview of Ramon Llull’s poetic works from a chronological and formal perspective. By connecting every text with its context of composition and its literary tradition, an interesting pattern in the evolution of Llull's use of poetic forms emerges. It also becomes clear that Llull's purpose when choosing this form was the promotion and dissemination of his apostolic and intellectual message.
Notes a "Nou poemes" de B. Rosselló-Pòrcel
Reduccions Revista De Poesia, 1986
Tractar de llegir Bartomeu Rosselló-Porcel suposa traginar I'embalum mític i crític que l'ha configurat com una presencia mal.leable i indulgent, capa$ de desconcertar, pero sempre Útil per a allo que hom vulgui. I hem dit presencia perque la citació del poeta sembla indefugible, encara que només sigui per tal d'esmentar un cas de poeta deliciosament inepte. Aquesta disponibilitat, que el fa alhora medalló de poeta jove estimat pels déus i musa de la generació perduda, s'avé i és bona d'agombolar amb el poeta possible-quasi inedit-amb el qual podem dir i fer tot al10 que malauradament ell només va deixar esbossat. De fet, Rosselló-Porcel s'imposa com una viabilitat que, si no agrada, tampoc no fa malbé res de nou ni de vell, i, a més a més, si no suggereix el paradís, proposa un apilotament en brut de la tradicio. Després de la guerra civil, la poesia catalana, en un primer moment, nomes és capac de llegir la tradicio com un espai clausurat, d'abans de la desfeta. El poema només diu la nostalgia d'un paradís perdut i tanmateix explicita una ruptura que emmudeix aquella il.lusiÓ d'innocui'tat de la tradicio poetica. Reprendre el joc de la tradició es una feina penosa després d'una interrupció que, d'una banda, converteix el fet de mirar enrera en una banalitat esborronadora, i, de ['altra, exposa I'enyorament com un desig que volem benigne. És en aquest moment que Rosselló-Porcel es presenta com una poetica urgent i actua com un sedas que recupera I'emmirallament per la innocéncia i fa possible una lectura redimida de la tradicio. El retrat de I'artista adolescent, el poeta aprenent on ressonen tantes veus, les provatures i els exercicis d'estil són el caos comode i jove a traves del qual podem pouar el poema. És el mite que ens refa de la derrota. De la capacitat camaleonica del poeta cadascú en treura la seva antologia mínima: alguns tenen preferkncia pel sonetista, altres estimen fervorosament aquella correcció deliciosa que I'apropa a
2013
Poètiques del desig Alteritat i escriptura a l'obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses Marta Font Espriu ADVERTIMENT. La consulta d'aquesta tesi queda condicionada a l'acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d'aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel•lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d'investigació i docència. No s'autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d'un lloc aliè al servei TDX. No s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora. ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora. WARNING. On having consulted this thesis you're accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized neither its spreading and La rime et la vie Henri Meschonnic
Les Consuetes i l'any litúrgic al Dosrius de 1811
L'any 1811, en plena Guerra del Francès, l'aleshores rector de la parròquia de Dosrius, Ramon Llauradó, recollia en el seu llibre de consuetes 1 el conjunt d'actes litúrgics que se celebraven al llarg dels dotze mesos de l'any. Com si de l'obra d'un experimentat amanuense es tractés, el rector, quatre anys després d'arribar a la parròquia dosriuenca, va plasmar al llibre els actes litúrgics més destacats del cicle o any litúrgic catòlic.
Algunes puntualitzacions sobre la narrativa de Maria Beneyto
Aiguadolc L, 1996
ES PER CURIOSITAT QUE PER NECESSITAT d'informació-perquè dubte, amb coneixement de causa, de poder trobar-ne-, consulte l'índex de noms de laHistòria de la Literatura Catalana. La decepció és total, molt més del que hom podia esperar: en les més de set-centes pàgines de lletra minúscula i apretada, dedicades a la literatura posterior a la guerra civil, el nom de Maria Beneyto només apareix en dues ocasions. Pense, ingènuament, que potser s'hi referiran a l'autora en un lloc com a poeta i en l'altre com a novel•lista. Mire les pàgines indicades del volum deu: en la primera s'anomena, en una nota, el seu llibre Ratlles a l'aire com un dels guanyadors del premi Ciutat de Barcelona; en l'altra és mencionat el seu nom junt als altres poetes antologats per Joan Fuster en YAntologia de la poesia valenciana (1900-1950)} Després d'una informació tan exhaustiva i generosa, la conseqüència lògica per al lector no avisat, és pensar que l'entitat literària de la nostra autora és tan irrellevant que no merek més que aquestes escadusseres mencions en un obra historiogràfica d'intenció i dimensions ambicioses; o que la literatura catalana de postguerra és tan definitivament important i amb tants autors de primeríssima fila que els versos de Maria Beneyto no són sinó una anècdota: haver guanyat un premi conflictiu i no ben acollit pels intel•lectuals de Catalunya en aquells anys i aparèixer antologada en una obra de Joan Fuster. La seua narrativa en català-un llibre de contes i una novel•la-no és ni tan sols mencionada.
Qualques reflexions sul principi poetic e la temporalitat liura dins Sonets barròcs enta Iseut
Le recueil de poèmes Sonèts barròcs enta Iseut (1979) montre le Pierre Bec poète développer sa création sur un arrière-plan de références à la littérature médiévale, objet des recherches du Pierre Bec universitaire. Réinvestir le mythe d’Yseult pour créer une œuvre à la fois moderne dans ses choix esthétiques et détachées de la temporalité, voilà une des spécificités majeures des Sonèts barròcs enta Iseut. Si le recueil est détaché de la temporalité, ce n’est jamais pour recréer d’une manière superficielle un « simili Moyen Age ». L’analyse des poèmes choisis dans cet article suggère que le lien entre la référence médiévale et la langue d’écriture de Pierre Bec se fait autour d’une mort et résurrection de la langue : tout comme Yseult paraît mourir et renaître, la langue perdue revient, nouvelle, à la fois semblable et distincte.