esquilar - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

• Pronúncia(i):

• Rimes: -a(ɾ)
• Etimologia: Del català antic esquirar, probablement del fràncic *skeran, del protogermànic skeraną, segle XIV. Cognat de l’aragonès esquirar, occità esquilar, francès déchirer, alemany scheren. Habitualment suposat del gòtic *𐍃𐌺𐌰𐌹𐍂𐌰𐌽 ‎(skaíran), del mateix origen protogermànic, Coromines va acabar considerant inviable l’evolució de aí /ɛ/>/i/,[1] i va suggerir algun altre mot germànic relacionat amb el francès déchirer, antic escirer.[2]

esquilar trans.

1. Tallar el pèl o, especialment, la llana a un animal.

Formes no normatives, col·loquials o arcaiques

Traduccions

• Alemany: scheren (de)

• Anglès: shear (en)

• Àrab: قَصَّ‎ (ar)

• Armeni: խուզել (hy) ‎(khuzel)

• Belarús: стры́гчы (be) ‎(strihtxi)

• Búlgar: стри́жа (bg) ‎(strija)

• Castellà: esquilar (es)

• Coreà: 자르다 (ko) ‎(jareuda)

• Eslovac: strihať (sk)

• Eslovè: striči (sl)

• Finès: keritä (fi)

• Francès: tondre (fr)

• Friülà: tosâ (fur)

• Gallec: tosquiar (gl), esquiloar (gl), arrocar (gl)

• Gal·lès: cneifio (cy)

• Georgià: კრეჭვა (ka) ‎(kretxva)

• Grec: κουρεύω (el) ‎(kurev́o)

• Grec antic: κείρω (grc) ‎(keírō)

• Hongarès: megnyír (hu)

• Ídix: שערן‎ (yi)

• Irlandès: lom (ga)

• Italià: tosare (it)

• Japonès: 刈る (ja)

• Llatí: tondere (la)

• Macedoni: стриже (mk)

• Maori: kutikuti (mi)

• Neerlandès: scheren (nl)

• Noruec: klippe (no)

• Occità: tondre (oc), tónder (oc)

• Polonès: strzyc (pl)

• Portuguès: tosar (pt), tosquiar (pt)

• Romanès: tunde (ro)

• Rus: стричь (ru) ‎(stritx)

• Serbocroat: стригати (sh), strigati (sh)

• Sicilià: tùnniri (scn)

• Turc: kırkmak (tr)

• Txec: stříhat (cs)

• Vènet: toxar (vec), tondir (vec)

• Vietnamita: cắt (vi)

• Xinès: 剪斷 (zh) ‎(剪断, jiǎnduàn)

• Síl·labes: es·qui·lar (3)

• Heterograma de 8 lletres (aeilqrsu)

• Anagrama: liquares

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DECat, Optimot

1. ↑ Coromines, Joan; et al. «DECat. III, 699a41ss». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. III: D-FI, p. 699. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1982.
2. ↑ Coromines, Joan; et al. «DECat. III, 699b25-30». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol. III: D-FI, p. 699. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1982.

• Pronúncia(i):

Peninsular: septentrional /es.kiˈlaɾ/, meridional /eh.kiˈlaɾ/

Americà: alt /es.k(i)ˈlaɾ/, baix /eh.kiˈlaɾ/

• Rimes: -aɾ
• Etimologia: Del castellà antic esquirar, de l'aragonès esquirar, probablement del fràncic *skeran. Vegeu-ne més al català esquilar.

esquilar trans. ‎(present esquilo, passat esquilé, futur esquilaré)

1. esquilar

• Síl·labes: es·qui·lar (3)

• Heterograma de 8 lletres (aeilqrsu)

• Anagrames: esquirla, quirales

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre esquilar

• Joan Coromines; José A. Pascual. «Esquilar». A: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (DECH). vol. II. Madrid: Gredos, 1981.