tro - Viccionari, el diccionari lliure (original) (raw)

Pronúncia(i): /ˈtɾɔ/ⓘ, (gironí) /ˈtɾo/
Rimes: -ɔ
Etimologia: Del llatí tardà *tronus, segle XIII, del clàssic tonus. Doblet de to.

tro m. ‎(plural trons)

So sobtat que acompanya un llampec que és conseqüència de l'expansió de l'aire al pas de la descàrrega elèctrica.
Soroll que fan les armes i artificis de foc.
Soroll que fa la pólvora, plata fulminant i salnitre.
Soroll de l'assot d'un cotxer.
Veu grossa.
Peça d'artilleria antiga de gros calibre.
(metafòricament) Poder d'un príncep guerrer.
Se diu en la moral per la veu, eloqüència i predicació d'un orador vehement.
Capseta de paper plena de pólvora ben pitjada i embolicada ben estreta amb dos o tres voltes de fil que en ser llençada a terra amb la metxa encesa, rebenta amb gran soroll i estrèpit.
Soroll que fa una bomba.
(familiar) pet, ventositat.

fer el tro: plorar fort i molt.
fer tro: Fer-se alguna cosa notable, digne d'atenció.
la resta són trons: Locució amb què es dóna a comprendre la poca o cap importància d'algunes coses.
Tot se ha anat amb trons: Haver parat tot en crits i res en obres.

So sobtat

Peça d’artilleria antiga de gros calibre

Síl·labes: 1
Anagrames: rot, tor, Tor
Article corresponent a la Viquipèdia
Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.
FIGUERA, Pere Antoni. Diccionari Mallorquí-Castellà, Palma, 1840.
Etimologia: Preposició: reducció de entrò.

tro m. ‎(plural trons)

tro

fins
«los quals eren e podien ésser tro a X hòmens poc més o meins» (Llibre de la Cort del Justícia de València, 1280)