Old Chinese (original) (raw)

dbo:abstract

El xinés antic o xinès antic, també denominat xinés arcaic o xinès arcaic en les obres antigues, és l'etapa registrada de l'idioma xinés més antiga, i l'avantpassat de totes les variants de xinés modernes. El període que abasta varia segons els experts. Alguns el limiten a l'inici de la dinastia Zhou, per l'evidència documental de la fonologia; altres hi inclouen tot el període Zhou, i sovint fins al final de la dinastia Shang amb les primeres proves d'escriptura, mentre que altres hi inclouen els períodes Qin i Han posteriors. Els primers exemples de xinés són inscripcions endevinatòries en ossos oraculars del 1250 ae, al final de la dinastia Shang. Les inscripcions en bronze són abundants durant la següent dinastia, Zhou. En la darrera part del període Zhou va florir la literatura, incloent-hi obres clàssiques com els Analectes de Confuci, Menci i la Crònica de Zuo Zhuan. Aquestes obres serviren de model per a la literatura xinesa clàssica, que fou un estàndard d'escriptura fins a la primeria del segle xx, per això es conserva el vocabulari i la gramàtica del xinès antic. El xinés antic s'escrivia amb una versió inicial de caràcters xinesos, en què cada caràcter representava una paraula monosil·làbica. Tot i que no és una escriptura alfabètica, la majoria dels caràcters es crearen adaptant un caràcter d'una paraula de so semblant. Els lingüistes han utilitzat la informació fonètica d'aquesta escriptura i la rima de la poesia antiga per a reconstruir la fonologia del xinés antic, que es correspon si fa no fa al període de la dinastia Zhou de l'Oest, en l'inici del mil·lenni I ae.Tot i que molts detalls en continuen incerts, la majoria dels lingüistes estan d'acord que el xinés antic es diferencia del xinés mitjà en la manca d'obstruents retroflexius i palatals, però té grups consonàntics inicials, i consonants nasals sordes i líquides. La majoria de reconstruccions descriuen el xinés antic com una llengua no tonal, però amb grups consonàntics al final de les síl·labes que es transformarien en les distincions tonals del xinés mitjà. La majoria d'investigadors tracen l'origen del nucli del vocabulari del xinés antic fins al sinotibetà, amb molts préstecs primerencs de les llengües veïnes.Durant la dinastia Zhou el vocabulari monosil·làbic originari augmentà amb mots polisil·làbics formats per composició i reduplicació. També s'hi han identificat afixos derivatius. La llengua manca, però, d'inflexió, i indica la relació gramatical usant l'ordre de les paraules i partícules gramaticals. (ca)
Als Altchinesisch (auch archaisches Chinesisch) wird im Allgemeinen die chinesische Sprache der Zhou-Dynastie in der Zeit vor 256 v. Chr. bezeichnet, wobei die Definition je nach Sichtweise variiert. In der historischen Phonologie des Chinesischen wird mit „Altchinesisch“ diejenige Entwicklungsstufe der Sprache bezeichnet, deren Phonologie in den Reimen des Shi Jing und in den ältesten Zeichen der chinesischen Schrift fassbar ist, während aus syntaktischer Sicht die gesamte Sprache bis zum Beginn der Qin-Dynastie unter diesem Namen zusammengefasst ist. Die älteste Form des Chinesischen findet sich in den Orakelknocheninschriften aus der späteren Shang-Dynastie. Aus der frühen oder westlichen Zhou-Dynastie (11. Jahrhundert v. Chr. – 771 v. Chr.) und der Zeit der Frühlings- und Herbstannalen (bis 481 v. Chr.) stammen sowohl Inschriften, insbesondere auf Bronzegefäßen, als auch erste literarische Werke wie die Gedichtsammlung des Shi Jing und die älteren Teile des Shujing. Die letzte Stufe des Altchinesischen ist das klassische Chinesisch, die Sprache der Zeit der Streitenden Reiche (5.–3. Jahrhundert v. Chr.), die als Literatursprache bis in die Neuzeit Verwendung fand. Durch einige syntaktische Eigenschaften wird das Altchinesische von seinem Nachfolger, dem Mittelchinesischen abgegrenzt. Es finden sich jedoch auch innerhalb des Altchinesischen Unterschiede. So besaß es ursprünglich eine Kopula 惟, 唯, 隹, 維 wéi, die im Klassischen Chinesisch auf die Bedeutung „nur“ reduziert wurde. Umgekehrt stellt etwa die Konjunktion 而 ér „dann“ eine Innovation des jüngeren Altchinesisch dar. Das Altchinesische war mutmaßlich keine Tonsprache. Die heute typischen Töne entwickelten sich erst, wie in anderen Ost- und Südostasiatischen Sprachen (vergleiche Tai-Kadai oder Vietnamesisch), ab dem Mittelchinesischen. (de)
Antzinako txinera (TT: 上古漢語, TS: 上古汉语, P: Shànggǔ Hànyǔ) Zhōu dinastiaren hastapenetan eta erdialdean (K.a. 1122 - K.a. 256) ohiko hizkuntza izan zen, eta garai honetakoak dira brontzezko lanabesetan eginiko idazkunak, Konfuzioren bildumako Shī Jīng olerki-liburua eta Shujing historia-liburua, eta bilduma bereko I Ching liburuaren atal batzuk. Karaktereetan aurkitutako elementu fonetikoek antzinako txineraren ahoskera zer nolakoa zen jakiteko pistak ematen dituzte. Japonierak, vietnamerak eta koreerak hartutako txinatar karaktereen ahoskera ere laguntza handikoa da. Antzinako txinera ez zen deklinaezina. Soinu sistema aberats bat zeukan, non aspirazioak kontsonanteak bereizten zituen, baina ziur aski tonurik gabe. Antzinako txinera berreraikitzearen lana Qing dinastiako filologoekin hasi zen. (eu)
El chino antiguo, también denominado chino arcaico en las obras antiguas, es la etapa más antigua registrada del idioma chino (más exactamente de las lenguas siníticas), y el ancestro lingüístico de todas las variedades del chino modernas. El periodo abarcod en el que se habló chino antiguo varía según diferentes especialistas. Algunos lo limitan al inicio del periodo Zhou, basándose en la disponibilidad de evidencia documental de la fonología; otros incluyen la totalidad del periodo Zhou, y a menudo hasta el final del periodo periodo Shang con las primeras pruebas de escritura, mientras que otros incluyen los periodos Qin y Han posteriores. Los primeros ejemplos de chino antiguo son inscripciones adivinatorias en huesos oraculares de alrededor de 1250 a. C., al final de la dinastía Shang. Las inscripciones en bronce se hicieron abundantes durante el siguiente periodo, la dinastía Zhou. En la última parte del periodo Zhou floreció la literatura, incluyendo como las Analectas, y la Crónica de Zuo. Estas obras sirvieron de modelo para la literatura china (o chino clásico), que permaneció como estándar de escritura hasta los inicios del siglo XX, por lo que se conservó el vocabulario y la gramática del chino antiguo. El chino antiguo se escribía con una versión inicial de los caracteres chinos, en la que cada carácter representaba una palabra monosilábica. Aunque no es una escritura alfabética, la mayoría de los caracteres fueron creados adaptando un carácter de una palabra de sonido similar. Los lingüistas han usado la información fonética de esta escritura y la rima de la poesía antigua para reconstruir la , que corresponde aproximadamente al periodo de la Dinastía Zhou Occidental, en el inicio del primer milenio a. C.Aunque muchos de los detalles permanecen inciertos, la mayoría de los lingüistas están de acuerdo en que el chino antiguo difiere del chino medio en la carencia de obstruyentes retroflexivas y palatales, pero tiene grupos consonánticos iniciales de alguna clase, y consonantes nasales sordas y líquidas. La mayoría de las reconstrucciones describen al chino antiguo como una lengua no tonal, pero con grupos consinánticos al final de las sílabas que se transformarían en las distinciones tonales del chino medio. La mayoría de los investigadores trazan el origen del núcleo del vocabulario del chino antiguo hasta el sino-tibetano, con muchos préstamos tempranos de las lenguas vecinas.Durante el periodo Zhou el vocabulario monosilábico original se incrementó con palabras polisilábicas formadas mediante composición y reduplicación. También se han identificaco varios afijos derivativos. Sin embargo la lengua carece de inflexión, por lo que indica la relación gramatical usando el orden de las palabras y partículas gramaticales. (es)
Old Chinese, also called Archaic Chinese in older works, is the oldest attested stage of Chinese, and the ancestor of all modern varieties of Chinese. The earliest examples of Chinese are divinatory inscriptions on oracle bones from around 1250 BC, in the late Shang dynasty. Bronze inscriptions became plentiful during the following Zhou dynasty. The latter part of the Zhou period saw a flowering of literature, including classical works such as the Analects, the Mencius, and the Zuo zhuan. These works served as models for Literary Chinese (or Classical Chinese), which remained the written standard until the early twentieth century, thus preserving the vocabulary and grammar of late Old Chinese. Old Chinese was written with several early forms of Chinese characters, including Oracle Bone, Bronze, and Seal scripts. Throughout the Old Chinese period, there was a close correspondence between a character and a monosyllabic and monomorphemic word. Although the script is not alphabetic, the majority of characters were created based on phonetic considerations. At first, words that were difficult to represent visually were written using a "borrowed" character for a similar-sounding word (rebus principle). Later on, to reduce ambiguity, new characters were created for these phonetic borrowings by appending a radical that conveys a broad semantic category, resulting in compound xingsheng (phono-semantic) characters (形聲字). For the earliest attested stage of Old Chinese of the late Shang dynasty, the phonetic information implicit in these xingsheng characters which are grouped into phonetic series, known as the xiesheng series, represents the only direct source of phonological data for reconstructing the language. The corpus of xingsheng characters was greatly expanded in the following Zhou dynasty. In addition, the rhymes of the earliest recorded poems, primarily those of the Shijing, provide an extensive source of phonological information with respect to syllable finals for the Central Plains dialects during the Western Zhou and Spring and Autumn periods. Similarly, the Chuci provides rhyme data for the dialect spoken in the Chu region during the Warring States period. These rhymes, together with clues from the phonetic components of xingsheng characters, allow most characters attested in Old Chinese to be assigned to one of 30 or 31 rhyme groups. For late Old Chinese of the Han period, the modern Southern Min dialects, the oldest layer of Sino-Vietnamese vocabulary, and a few early transliterations of foreign proper names, as well as names for non-native flora and fauna, also provide insights into language reconstruction. Although many of the finer details remain unclear, most scholars agree that Old Chinese differed from Middle Chinese in lacking retroflex and palatal obstruents but having initial consonant clusters of some sort, and in having voiceless nasals and liquids. Most recent reconstructions also describe Old Chinese as a language without tones, but having consonant clusters at the end of the syllable, which developed into tone distinctions in Middle Chinese. Most researchers trace the core vocabulary of Old Chinese to Sino-Tibetan, with much early borrowing from neighbouring languages.During the Zhou period, the originally monosyllabic vocabulary was augmented with polysyllabic words formed by compounding and reduplication, although monosyllabic vocabulary was still predominant. Unlike Middle Chinese and the modern Chinese dialects, Old Chinese had a significant amount of derivational morphology. Several affixes have been identified, including ones for the verbification of nouns, conversion between transitive and intransitive verbs, and formation of causative verbs. Like modern Chinese, it appears to be uninflected, though a pronoun case and number system seems to have existed during the Shang and early Zhou but was already in the process of disappearing by the Classical period. Likewise, by the Classical period, most morphological derivations had become unproductive or vestigial, and grammatical relationships were primarily indicated using word order and grammatical particles. (en)
Bahasa Tionghoa Kuno (Hanzi tradisional: 上古漢語; Hanzi sederhana: 上古汉语; Pinyin: shànggǔ hànyǔ), atau Bahasa Tionghoa Arkais, merujuk kepada bahasa Tionghoa yang dipertuturkan dari masa Dinasti Shang (berakhir pada sekitar tahun 1045 SM menurut penelitian terkini), sampai ke masa Dinasti Han pertama (206 SM sampai 9 M). Ada beberapa sub-periode yang berbeda dalam waktu lama ini. Istilah ini yang beroposisi dengan bahasa Tionghoa Pertengahan dan bahasa Tionghoa Modern, biasanya dipakai dalam bidang , yang mencoba merekonstruksi pengucapan bahasa Tionghoa Kuno. Karena bahasa Tionghoa Kuno merupakan bahasa yang dipertuturkan oleh bangsa Tionghoa ketika karya-karya sastra seperti Si Shu ditulis dan merupakan bahasa resmi kekaisaran Dinasti Qin yang dipersatukan dan Dinasti Han yang berlanjut lama, maka bahasa Tionghoa Kuno dilestarikan selama 2.000 tahun sebagai bahasa Tionghoa Klasik, sejenis gaya penulisan bahasa Tionghoa yang mencoba meniru tata bahasa dan kosakata bahasa Tionghoa Kuno seperti tertulis di karya-karya sastra di atas ini. Bahasa Tionghoa Klasik digunakan selama 2.000 tahun sebagai bahasa resmi tidak hanya di Tiongkok saja, tetapi juga di Korea, Jepang, dan Vietnam. Walau begitu banyak terdapatkan variasi pula dalam bahasa ini, terutama berdasarkan fakta kapan dan di mana karya sastra tertentu ditulis. Lalu bahasa Tionghoa Klasik yang ditulis agak mutakhir ini dan juga yang ditulis di luar Tiongkok kemungkinan besar agak sulit dimengerti oleh orang-orang yang hidup pada masa Kong Hu Cu. (in)
Le chinois archaïque (chinois simplifié : 上古汉语 ; chinois traditionnel : 上古漢語 ; pinyin : Shànggǔ hànyǔ) est une des langues parlées en Chine avant la dynastie Han. Comme l'écriture chinoise n'indique pas directement la prononciation, il est nécessaire pour la reconstruire d'effectuer une recherche spécifique. Le premier à avoir tenté de reconstituer ces états anciens de la langue chinoise est le sinologue suédois Bernhard Karlgren. Le chinois archaïque est une langue plus proche typologiquement du rGyalrong ou du tibétain que des dialectes chinois modernes. Cette langue avait une morphologie verbale et des groupes de consonnes compliqués qui ont disparu dans les dialectes chinois modernes. La reconstruction du chinois archaïque est une branche de la phonétique chinoise historique appliquée au chinois. Il convient tout d'abord de reconstruire le chinois médiéval de l'époque de la dynastie Sui, pour lequel nous avons davantage de documents. Sur la base de cette prononciation, on reconstruit le chinois archaïque avec quatre sources de données différentes. Les deux principales méthodes de reconstruction phonétique sont celle de Zhengzhang Shangfang et la méthode dite , de William Hubbard Baxter et Laurent Sagart. (fr)
上古中国語（じょうこちゅうごくご）または上古漢語（じょうこかんご）とは、紀元前15世紀頃 - 3世紀頃の中国語である。最も古くまで遡ることができる中国語の段階であり、現代の中国語諸言語の祖先である。 (ja)
상고 한어(중국어: 上古漢語) 또는 고대 중국어(古代中國語, 영어: Old Chinese)는 상나라부터 삼국 시대 말기까지 사용된 중국어를 가리킨다. (ko)
Język starochiński albo archaiczny język chiński – język używany w Chinach w okresie od XI do III wieku p.n.e., nazywanym w chińskiej historiografii okresem rządów dynastii Zhou. (pl)
Il cinese antico (cinese semplificato: 上古汉语; cinese tradizionale: 上古漢語; pinyin: Shànggǔ Hànyǔ), detto anche antico cinese o cinese arcaico secondo la definizione del linguista Bernhard Karlgren (in inglese, Old Chinese, abbreviato in OC e contrapposto al Primo Cinese Medio/Early Middle Chinese, EMC), si riferisce al cinese parlato dalla dinastia Shang (età del bronzo cinese, finita nell'XI secolo a.C.), fino a buona parte della prima dinastia Han (dal 206 a.C. al 25 d.C.), poi divenuta "Dinastia Han Orientale", in cui si forma una versione di lingua intermedia tra l'Old Chinese e il Primo Cinese Medio ricostruita da Weldon Coblin. Ci sono parecchi distinti sottoperiodi all'interno di quel lungo intervallo di tempo. Il termine, in contrapposizione al cinese medio ed al cinese moderno, si usa di solito nella fonologia storica cinese, che tenta di ricostruire il modo in cui il cinese antico era pronunciato. Dal momento che l'antico cinese era la lingua parlata quando furono scritte opere classiche come i Dialoghi di Confucio, il Mencio ed il Daodejing, ed era la lingua ufficiale dell'impero unificato della dinastia Qin e della duratura dinastia Han, questo idioma fu preservato per i successivi due millenni sotto forma di cinese classico, uno stile di cinese scritto che imita la grammatica ed il vocabolario dell'antico cinese come vengono presentati in quelle opere. Durante quell'epoca, il cinese classico era la lingua abitualmente utilizzata per fini ufficiali in Cina, Corea, Giappone e Vietnam. Tuttavia, il cinese classico presenta una grande varietà al suo interno, principalmente a seconda del periodo storico preso in considerazione, ed infatti il cinese classico di scrittori più recenti, come pure quello trovato fuori dalla Cina, sarebbe probabilmente difficile da capire per qualcuno dell'era di Confucio. (it)
Chinês antigo (em chinês simplificado: 上古汉语; chinês tradicional: 上古漢語; pinyin: shànggǔ hànyǔ) ou chinês arcaico é o termo que designa a língua chinesa falada desde a dinastia Shang até a (206 a.C. a 9 d.C.). Existem diversos subperíodos distintos do antigo chinês dentro desta grande extensão de tempo, e o termo - em contraste ao que é feito com os termos e - costuma ser usado com frequência em relação à , que tenta reconstruir a maneira em que o chinês antigo era pronunciado. Como o antigo chinês era o idioma falado pelos chineses quando obras clássicas como os Analectos de Confúcio, o Mêncio e o Tao Te Ching estavam sendo escritos, e foi a língua oficial do império unificado da dinastia Qin e da longeva dinastia Han, acabou sendo preservado pelos dois milênios seguintes na forma do chinês clássico, um estilo do idioma escrito que emula a gramática e o vocabulário do chinês antigo tal como é apresentado nestas obras. (pt)
Древнекитайский язык (кит. трад. 上古漢語, пиньинь Shànggǔ hànyǔ, палл. шангу ханьюй) — нормативный традиционный китайский литературный язык, начавший формироваться с XIV века до н. э. в долине реки Хуанхэ и, позднее, на более обширной территории Великой Китайской равнины. В своей письменной форме древнекитайский язык стал общим литературным койне для всей Восточной Азии (Япония, Корея, Вьетнам) и выполнял эту функцию вплоть до 1919 года, когда в результате Движения 4 мая в Китае официальным письменным языком был объявлен байхуа («понятный язык»), начавший формироваться на основе живых диалектов Северного Китая ещё в период Шести династий (420—589 н. э.). Различаются собственно древнекитайский язык (гувэнь 古文, гудянь ханьюй 古典漢語), периодизация которого дана ниже, и классический/литературный китайский язык (вэньянь 文言), который использовался вплоть до XX века (подробнее см. работу С. Е. Яхонтова 1965 года «Древнекитайский язык») . (ru)
Fornkinesiska (förenklade tecken: 上古汉语, traditionella tecken: 上古漢語, pinyin: shànggǔ hànyǔ) är den form av kinesiska som talades i Kina från ungefär 1300-talet f.Kr., under senare delen av Shangdynastin, till grundandet av Qindynastin år 221 f.Kr. Språket bevarades långt efter att det slutat användas i form av klassisk kinesiska, det skriftspråk som fram till 1900-talets början användes som gemensamt skriftspråk för samtliga kinesiska dialekter och även som litterärt språk i Japan, Korea och Vietnam. Filosoferna Konfucius och Mencius alster skrevs på detta språk liksom det daoistiska standardverket Daodejing. (sv)
上古汉语指的是周朝至漢朝时期的汉语，繼承自原始漢語，依照演進又可細分先秦音系與漢代音系。因為上古汉语的构拟不建立在歷史比較語言學的基础上，因漢字非拼音文字，故不能從據於不同時代的「拼法」來推斷古讀音。此一原则和印欧语不同。上古音研究的基本方法是从中古汉语（《切韵》音系）倒推上古音。在中古音的基础上，可以用《诗经》的韵部和谐声系列（形聲字）来推测古代的发音，还可以用汉语方言的存古特征和一些外部证据（汉藏语系、壮侗语系、苗瑶语系等语言中的汉语同源词和借词）。 (zh)

dbo:wikiPageExternalLink

dbo:wikiPageWikiLink

dbp:era

Shang, Zhou, Warring States period (en)

dbp:title

Timeline of early Chinese history and available texts (en)

dbp:years

221 (xsd:integer)
476 (xsd:integer)
771 (xsd:integer)

rdfs:comment

上古中国語（じょうこちゅうごくご）または上古漢語（じょうこかんご）とは、紀元前15世紀頃 - 3世紀頃の中国語である。最も古くまで遡ることができる中国語の段階であり、現代の中国語諸言語の祖先である。 (ja)
상고 한어(중국어: 上古漢語) 또는 고대 중국어(古代中國語, 영어: Old Chinese)는 상나라부터 삼국 시대 말기까지 사용된 중국어를 가리킨다. (ko)
Język starochiński albo archaiczny język chiński – język używany w Chinach w okresie od XI do III wieku p.n.e., nazywanym w chińskiej historiografii okresem rządów dynastii Zhou. (pl)
上古汉语指的是周朝至漢朝时期的汉语，繼承自原始漢語，依照演進又可細分先秦音系與漢代音系。因為上古汉语的构拟不建立在歷史比較語言學的基础上，因漢字非拼音文字，故不能從據於不同時代的「拼法」來推斷古讀音。此一原则和印欧语不同。上古音研究的基本方法是从中古汉语（《切韵》音系）倒推上古音。在中古音的基础上，可以用《诗经》的韵部和谐声系列（形聲字）来推测古代的发音，还可以用汉语方言的存古特征和一些外部证据（汉藏语系、壮侗语系、苗瑶语系等语言中的汉语同源词和借词）。 (zh)
El xinés antic o xinès antic, també denominat xinés arcaic o xinès arcaic en les obres antigues, és l'etapa registrada de l'idioma xinés més antiga, i l'avantpassat de totes les variants de xinés modernes. El període que abasta varia segons els experts. Alguns el limiten a l'inici de la dinastia Zhou, per l'evidència documental de la fonologia; altres hi inclouen tot el període Zhou, i sovint fins al final de la dinastia Shang amb les primeres proves d'escriptura, mentre que altres hi inclouen els períodes Qin i Han posteriors. Els primers exemples de xinés són inscripcions endevinatòries en ossos oraculars del 1250 ae, al final de la dinastia Shang. Les inscripcions en bronze són abundants durant la següent dinastia, Zhou. En la darrera part del període Zhou va florir la literatura, inclo (ca)
Als Altchinesisch (auch archaisches Chinesisch) wird im Allgemeinen die chinesische Sprache der Zhou-Dynastie in der Zeit vor 256 v. Chr. bezeichnet, wobei die Definition je nach Sichtweise variiert. In der historischen Phonologie des Chinesischen wird mit „Altchinesisch“ diejenige Entwicklungsstufe der Sprache bezeichnet, deren Phonologie in den Reimen des Shi Jing und in den ältesten Zeichen der chinesischen Schrift fassbar ist, während aus syntaktischer Sicht die gesamte Sprache bis zum Beginn der Qin-Dynastie unter diesem Namen zusammengefasst ist. Die älteste Form des Chinesischen findet sich in den Orakelknocheninschriften aus der späteren Shang-Dynastie. Aus der frühen oder westlichen Zhou-Dynastie (11. Jahrhundert v. Chr. – 771 v. Chr.) und der Zeit der Frühlings- und Herbstannalen (de)
Antzinako txinera (TT: 上古漢語, TS: 上古汉语, P: Shànggǔ Hànyǔ) Zhōu dinastiaren hastapenetan eta erdialdean (K.a. 1122 - K.a. 256) ohiko hizkuntza izan zen, eta garai honetakoak dira brontzezko lanabesetan eginiko idazkunak, Konfuzioren bildumako Shī Jīng olerki-liburua eta Shujing historia-liburua, eta bilduma bereko I Ching liburuaren atal batzuk. Karaktereetan aurkitutako elementu fonetikoek antzinako txineraren ahoskera zer nolakoa zen jakiteko pistak ematen dituzte. Japonierak, vietnamerak eta koreerak hartutako txinatar karaktereen ahoskera ere laguntza handikoa da. Antzinako txinera ez zen deklinaezina. Soinu sistema aberats bat zeukan, non aspirazioak kontsonanteak bereizten zituen, baina ziur aski tonurik gabe. Antzinako txinera berreraikitzearen lana Qing dinastiako filologoekin hasi (eu)
El chino antiguo, también denominado chino arcaico en las obras antiguas, es la etapa más antigua registrada del idioma chino (más exactamente de las lenguas siníticas), y el ancestro lingüístico de todas las variedades del chino modernas. El periodo abarcod en el que se habló chino antiguo varía según diferentes especialistas. Algunos lo limitan al inicio del periodo Zhou, basándose en la disponibilidad de evidencia documental de la fonología; otros incluyen la totalidad del periodo Zhou, y a menudo hasta el final del periodo periodo Shang con las primeras pruebas de escritura, mientras que otros incluyen los periodos Qin y Han posteriores. Los primeros ejemplos de chino antiguo son inscripciones adivinatorias en huesos oraculares de alrededor de 1250 a. C., al final de la dinastía Shang. (es)
Old Chinese, also called Archaic Chinese in older works, is the oldest attested stage of Chinese, and the ancestor of all modern varieties of Chinese. The earliest examples of Chinese are divinatory inscriptions on oracle bones from around 1250 BC, in the late Shang dynasty. Bronze inscriptions became plentiful during the following Zhou dynasty. The latter part of the Zhou period saw a flowering of literature, including classical works such as the Analects, the Mencius, and the Zuo zhuan. These works served as models for Literary Chinese (or Classical Chinese), which remained the written standard until the early twentieth century, thus preserving the vocabulary and grammar of late Old Chinese. (en)
Bahasa Tionghoa Kuno (Hanzi tradisional: 上古漢語; Hanzi sederhana: 上古汉语; Pinyin: shànggǔ hànyǔ), atau Bahasa Tionghoa Arkais, merujuk kepada bahasa Tionghoa yang dipertuturkan dari masa Dinasti Shang (berakhir pada sekitar tahun 1045 SM menurut penelitian terkini), sampai ke masa Dinasti Han pertama (206 SM sampai 9 M). Ada beberapa sub-periode yang berbeda dalam waktu lama ini. Istilah ini yang beroposisi dengan bahasa Tionghoa Pertengahan dan bahasa Tionghoa Modern, biasanya dipakai dalam bidang , yang mencoba merekonstruksi pengucapan bahasa Tionghoa Kuno. (in)
Le chinois archaïque (chinois simplifié : 上古汉语 ; chinois traditionnel : 上古漢語 ; pinyin : Shànggǔ hànyǔ) est une des langues parlées en Chine avant la dynastie Han. Comme l'écriture chinoise n'indique pas directement la prononciation, il est nécessaire pour la reconstruire d'effectuer une recherche spécifique. Le premier à avoir tenté de reconstituer ces états anciens de la langue chinoise est le sinologue suédois Bernhard Karlgren. Les deux principales méthodes de reconstruction phonétique sont celle de Zhengzhang Shangfang et la méthode dite , de William Hubbard Baxter et Laurent Sagart. (fr)
Il cinese antico (cinese semplificato: 上古汉语; cinese tradizionale: 上古漢語; pinyin: Shànggǔ Hànyǔ), detto anche antico cinese o cinese arcaico secondo la definizione del linguista Bernhard Karlgren (in inglese, Old Chinese, abbreviato in OC e contrapposto al Primo Cinese Medio/Early Middle Chinese, EMC), si riferisce al cinese parlato dalla dinastia Shang (età del bronzo cinese, finita nell'XI secolo a.C.), fino a buona parte della prima dinastia Han (dal 206 a.C. al 25 d.C.), poi divenuta "Dinastia Han Orientale", in cui si forma una versione di lingua intermedia tra l'Old Chinese e il Primo Cinese Medio ricostruita da Weldon Coblin. Ci sono parecchi distinti sottoperiodi all'interno di quel lungo intervallo di tempo. Il termine, in contrapposizione al cinese medio ed al cinese moderno, si us (it)
Chinês antigo (em chinês simplificado: 上古汉语; chinês tradicional: 上古漢語; pinyin: shànggǔ hànyǔ) ou chinês arcaico é o termo que designa a língua chinesa falada desde a dinastia Shang até a (206 a.C. a 9 d.C.). Existem diversos subperíodos distintos do antigo chinês dentro desta grande extensão de tempo, e o termo - em contraste ao que é feito com os termos e - costuma ser usado com frequência em relação à , que tenta reconstruir a maneira em que o chinês antigo era pronunciado. (pt)
Fornkinesiska (förenklade tecken: 上古汉语, traditionella tecken: 上古漢語, pinyin: shànggǔ hànyǔ) är den form av kinesiska som talades i Kina från ungefär 1300-talet f.Kr., under senare delen av Shangdynastin, till grundandet av Qindynastin år 221 f.Kr. Språket bevarades långt efter att det slutat användas i form av klassisk kinesiska, det skriftspråk som fram till 1900-talets början användes som gemensamt skriftspråk för samtliga kinesiska dialekter och även som litterärt språk i Japan, Korea och Vietnam. (sv)
Древнекитайский язык (кит. трад. 上古漢語, пиньинь Shànggǔ hànyǔ, палл. шангу ханьюй) — нормативный традиционный китайский литературный язык, начавший формироваться с XIV века до н. э. в долине реки Хуанхэ и, позднее, на более обширной территории Великой Китайской равнины. Различаются собственно древнекитайский язык (гувэнь 古文, гудянь ханьюй 古典漢語), периодизация которого дана ниже, и классический/литературный китайский язык (вэньянь 文言), который использовался вплоть до XX века (подробнее см. работу С. Е. Яхонтова 1965 года «Древнекитайский язык») . (ru)

is dbp:ancestor of