Christianity in the 1st century (original) (raw)

dbo:abstract

العصر الرسولي، بحسب التاريخ المسيحي، هي الفترة التي تبداء من الإرسالية الكبرى التي أعلنت بقيامة المسيح عام 33م وانتهت مع موت أخر الرسل والنعتفد أنه يوحنا الرسول عام بحوالي عام 100م. من المتفق عليه أن الرسل إنطلقوا من أورشليم وأخذوا يؤسسون كنائس الكرسي الرسولي في مناطق حوض البحر المتوسط. واهمية هذه الفترة أن كل شخصياتها هم رسل عايشوا المسيح بشكل مباشر كحوارييه. والمصادر الأساسية لأحداث العصر الرسولي يأتي من إنجيل أعمال الرسل والذي يشك بدقته بعض علماء التاريخ.يعتقد معظم المؤرخون أن أتباع المسيح الأولين كانوا يهود يؤمنون بقرب نهاية العالم عاشوا خلال فترة الهيكل الثانية المتأخرة. وكانت المجموعات المسيحية الأولى من اليهود فقط مثل الأبونيون لذلك يسمى رواد المسيحية بالمسيحيون اليهود وكات يقودهم يعقوب البار. أما بولص الرسول فكان رسول المسيح إلى العوام الغير يهود. لهذا، عمل بولس على إقناع قادة الكنيسة في أورشليم على السماح للعوام بعدم تطبيق الشعائر اليهودية التي كانت تخالف قيمهم المجتمعية، كالختان، وذلك في مجمع أورشليم الذي انعقد عام 50م. وتخلى القادة المسيحيين عن أورشليم كمركز للديانة عقب تدمير الهيكل عام 70م خلال الحرب اليهودية الرومانية وانتقلوا إلى قيصرية التي أصبحت مركزا لبطارقة الدين. وفي القرن الثاني، أصبحت المسيحية دينا للعوام الغير يهود وانتشرت في مناطق الإمبراطورية الرومانية وما بعدها. (ar)
تغطي المسيحية في القرن الأول التاريخ المؤسس لتاريخ المسيحية، بدءًا من تبشير يسوع (27–29 للميلاد تقريبًا) حتى موت آخر الرسل الاثني عشر (عام 100 تقريبًا)، لذا تسمّى أيضًا العصر الرسولي. تطورت المسيحية المبكرة من خدمة يسوع الإسخاتولوجية (الأخروية). بعد موت يسوع، أسس أول أتباعه طائفة رسولية مسيحية يهودية في أواخر فترة المعبد الثاني في القرن الأول للميلاد. وقد تطوّرت عقائدهم من اعتقادهم الأول بأن قيامة يسوع كانت بداية آخر الزمان، إلى اعتقادهم بعودة أخرى ليسوع لإقامة مملكة الله في مرحلة متأخرة من الزمن. تحول بولس الرسول، وهو يهودي اضطهد المسيحيين الأوائل، بين عامي 33–36 تقريبًا، وبدأ تبشيره بين الوثنيين. وحسب رأي بولس، يجوز للوثنيين المسيحيين أن يستثنَوا من معظم الوصايا اليهودية، لأنها محققة جميعها في الإيمان بيسوع. كان هذا جزءًا من الانقسام التدريجي بين المسيحية الأولى واليهودية، إذ أصبحت المسيحية دينًا مستقلًّا يغلب على أتباعه أن يكونوا من الوثنيين. كان في بيت المقدس مجتمع مسيحي مبكر، قاده يعقوب البار وبطرس ويوحنا. وحسب سفر أعمال الرسل 11:26، كانت أنطاكية أول مكان سمي فيه أتباع يسوع مسيحيين. استشهد بطرس بعد ذلك في مجلس روما، عاصمة الإمبراطورية الرومانية. واستمر الرسل ينشرون رسالة الإنجيل في العالم الكلاسيكي وأسسوا مجالس رسولية حول المراكز المبكرة للمسيحية. كان يوحنا آخر الرسل موتًا، إذ مات في نحو عام 100. (ar)
El període apostòlic de la història del cristianisme és tradicionalment el període dels Dotze apòstols, que data des de la Crucifixió de Jesús (c. 30-33) i la de Jerusalem fins a la mort de Joan l'Apòstol (c. 100) a Anatòlia. Es diu que els Apòstols es van dispersar des de Jerusalem i van fundar les seus apostòliques. Atès que es creu que Joan va viure tant de temps i va ser l'últim dels dotze a morir, existeix un cert solapament entre l'"Era Apostòlica" i els primers Pares apostòlics, els escrits d'aquests s'utilitzen per marcar l'inici del . Això té un significat especial en la tradició cristiana així com l'era dels apòstols directes de Jesucrist. La principal font primària per a l'"Era Apostòlica" són els Fets dels Apòstols, però la seva exactitud històrica és qüestionada per alguns. Els primers seguidors de Jesucrist composta principalment persones messiànics durant el darrer període del Segon Temple del segle i. Alguns grups dels primers cristians estaven formats per persones que eren israelites per l'origen ètnic, com els ebionites i els líders de l'església primitiva a Jerusalem, col·lectivament anomenats jueus cristians. Durant aquest període, van ser conduïts per Jaume el Just. Pau de Tars, conegut posteriorment com a Sant Pau, va perseguir els primers cristians, com Sant Esteve i un cop convertit, va adoptar el títol d'"Apòstol dels Gentils" i començà proselitisme entre els gentils. Va convèncer la majoria dels líders de l'Església de Jerusalem perquè permetessin que els gentils convertits estiguessin exempts dels manaments jueus al Concili de Jerusalem, que poden ser paral·leles a les en el judaisme rabínic. Si bé la influència de Pau en el pensament cristià es diu que és més important que la de qualsevol altre autor del Nou Testament, la relació entre Pau de Tars i el judaisme continua sent disputada avui. Després de la destrucció del Segon Temple l'any 70, o més tard, amb la Revolta de Bar Kokhebà de 132, Jerusalem va deixar de ser el centre de l'església cristiana, i els seus bisbes es van convertir en "sufraganis" (subordinats) del bisbe metropolità de Caesarea Al segle ii, el cristianisme es va establir com una religió predominantment gentil que es va estendre per l'Imperi Romà i més enllà. (ca)
La Apostola epoko estas frua periodo de la kristanismo rigardata kiel definitiva de multaj kristanoj, delimigita de la revivigo de Jesuo (ĉ. 30 - 35) kaj la morto de la lasta apostolo (ĉ. 90). La ideoj kaj praktikoj de tiu periodo estas rigardataj kiel modelaj de multaj kristanaj grupoj. (eo)
Als Urchristentum oder Frühes Christentum bezeichnet die historische Forschung die Anfangszeit des Christentums seit dem öffentlichen Auftreten von Jesus von Nazaret (etwa 28 bis 30) bis maximal zur Abfassung der letzten Schriften des späteren Neuen Testaments (NT) und Trennung der Christen vom Judentum (Ende des ersten, Anfang des zweiten Jahrhunderts). Mit dem Gebrauch des Begriffs „Urchristentum“ verbindet sich neben der rein deskriptiven Epochenbezeichnung oft auch ein impliziter normativer Anspruch. (de)
Christianity in the 1st century covers the formative history of Christianity from the start of the ministry of Jesus (c. 27–29 AD) to the death of the last of the Twelve Apostles (c. 100) and is thus also known as the Apostolic Age. Early Christianity developed out of the eschatological ministry of Jesus. Subsequent to Jesus' death, his earliest followers formed an apocalyptic messianic Jewish sect during the late Second Temple period of the 1st century. Initially believing that Jesus' resurrection was the start of the end time, their beliefs soon changed in the expected Second Coming of Jesus and the start of God's Kingdom at a later point in time. Paul the Apostle, a Pharisee Jew who had persecuted the early Jewish Christians, converted c. 33–36 and started to proselytize among the Gentiles. According to Paul, Gentile converts could be allowed exemption from Jewish commandments, arguing that all are justified by their faith in Jesus. This was part of a gradual split of early Christianity and Judaism, as Christianity became a distinct religion including predominantly Gentile adherence. Jerusalem had an early Christian community, which was led by James the Just, Peter, and John. According to Acts 11:26, Antioch was where the followers were first called Christians. Peter was later martyred in Rome, the capital of the Roman Empire. The apostles went on to spread the message of the Gospel around the classical world and founded apostolic sees around the early centers of Christianity. The last apostle to die was John in c. 100. (en)
El cristianismo en el siglo I abarca la historia formativa del cristianismo, desde el comienzo del ministerio de Jesús (c. 27-29 d. C.) hasta la muerte del último de los Doce Apóstoles (c. 100) (y, por lo tanto, también se conoce como la Edad Apostólica). El cristianismo primitivo se desarrolló a partir del ministerio escatológico de Jesús. Después de su muerte, sus primeros seguidores formaron una secta judía mesiánica apocalíptica (judeocristianos) durante el período del Segundo Templo tardío en el siglo I. La creencia inicial de que la resurrección de Jesús fue el comienzo del tiempo del fin, pronto evolucionó a la segunda venida esperada de Jesús y el comienzo del Reino de Dios en un momento posterior. Pablo de Tarso, un judío piadoso que había perseguido a los primeros cristianos, se convirtió c. 33–36 y comenzó a hacer proselitismo entre los gentiles. Según Pablo, a los conversos gentiles se les podría permitir la exención de la mayoría de los mandamientos judíos, argumentando que todos están justificados por la fe en Jesús. Esto fue parte de una división gradual del cristianismo primitivo y el judaísmo, ya que el cristianismo se convirtió en una religión distinta que incluía una adherencia predominantemente gentil. Jerusalén tenía una comunidad cristiana primitiva, dirigida por Jacobo el Justo, Pedro y Juan. De acuerdo con Hechos 11:26, Antioquía fue donde los seguidores fueron llamados «cristianos» por primera vez. Más tarde, Pedro fue martirizado en la sede de Roma, la capital del Imperio romano. Los apóstoles pasaron a difundir el mensaje del Evangelio alrededor del mundo clásico y fundaron sedes apostólicas alrededor de los primeros centros del cristianismo. El último apóstol que murió fue Juan en c. 100. (es)
L'Âge apostolique de l'histoire du christianisme est traditionnellement la période des douze apôtres, allant de la Grande Mission des apôtres par le Christ ressuscité à Jérusalem vers 33 jusqu'à la mort du dernier d'entre eux, considérée comme étant celle de Jean en Anatolie vers 100. Traditionnellement, il est posé que les Apôtres (en), fondant les sièges apostoliques. Cette période revêt une importance particulière dans la tradition chrétienne en tant qu'âge des disciples directs de Jésus-Christ. Les Actes des Apôtres et les épîtres de Paul constituent les principales sources pour l'histoire de l'« Âge Apostolique », bien qu'elles soient fragmentaires et que leur exactitude historique soit parfois remise en question. Selon la plupart des spécialistes, les disciples de Jésus venaient principalement des sectes juives apocalyptiques de la fin de la période du Second Temple du Ier siècle. Certains groupes paléochrétiens étaient strictement juifs, comme les ébionites et les dirigeants de l'Église débutante de Jérusalem, collectivement appelés judéo-chrétiens. Pendant cette période, ils furent dirigés par Jacques le Juste. Paul de Tarse, communément appelé saint Paul, persécuta les premiers judéo-chrétiens comme saint Étienne, puis se convertit et adopta le titre d'« Apôtre des Gentils », parmi lesquels il commença à faire du prosélytisme. Il a convaincu les dirigeants de l'Église de Jérusalem de permettre aux païens de s'abstenir de la plupart des commandements juifs au Concile de Jérusalem, ce qui peut être parallèle aux[pas clair] lois noahides dans le judaïsme rabbinique. Selon l’Oxford Dictionary of the Christian Church, l'influence de Paul sur la pensée chrétienne est plus importante que celle de tout autre auteur du Nouveau Testament, mais sa relation avec le judaïsme est encore contestée aujourd'hui (voir le lien pour plus de détails). Après la destruction du Second Temple en 70 lors de la Première Guerre judéo-romaine, ou au plus tard après la révolte de Bar Kokhba de 132, Jérusalem cessa d'être le centre de l'Église chrétienne, ses évêques devenant suffragants (subordonnés) du Métropolite de Césarée. Au IIe siècle, le christianisme s'est établi comme une religion essentiellement Gentile qui s'étendit sur l'Empire romain et au-delà. (fr)
Kekristenan pada abad ke-1 mencakup sejarah Kekristenan, dari permulaan pelayanan Yesus (sek. 27-29 M) hingga kematian Dua Belas Rasul terakhir (sek. 100 M). Oleh karena itu masa dikenal juga sebagai zaman apostolik. Kekristenan awal bertumbuh dari pelayanan Yesus dan berkembang seputar pelayanan para rasul. Zaman apostolik dari sejarah Kekristenan menurut tradisi bermula dari Amanat Agung yang mulai dijalankan para rasul setelah kebangkitan Yesus dan kenaikan Yesus di Yerusalem, hingga kematian rasul terakhir, yang dipercaya merupakan Yohanes saat berada di Efesus, Asia pada sekitar tahun 100. Secara tradisional, para rasul dipercaya , dan mendirikan takhta-takhta apostolik. Zaman tersebut memegang signifikansi istimewa dalam tradisi Kristen sebagai zaman rasul langsung dari Yesus Kristus. sebagai catatan sejara para rasul Yesus adalah Kisah Para Rasul dalam Perjanjian Baru Alkitab, meskipun . Setelah kematian Yesus, para pengikutnya yang paling awal membentuk sekte Yahudi Mesianik selama periode Bait Suci Kedua akhir abad ke-1. Awalnya percaya bahwa kebangkitan Yesus adalah awal dari akhir zaman, kepercayaan mereka segera berubah dalam kedatangan Yesus yang diharapkan kedua dan permulaan Kerajaan Tuhan (Aram: Alaha) di kemudian hari. Rasul Paulus, seorang Yahudi yang saleh yang telah menganiaya umat Kristen masa awal, bertobat 33–36 M dan mulai menyebarkan injil di antara bangsa-bangsa lain. Menurut Paulus, orang-orang yang bukan Yahudi dapat dibenarkan dibebaskan dari sebagian besar perintah-perintah Yahudi, dengan alasan bahwa semua orang dibenarkan karena iman kepada Yesus. Ini adalah bagian dari awal pemisahan bertahap Kekristenan awal dan Yudaisme, karena kekristenan menjadi agama yang berbeda termasuk kepatuhan non-Yahudi. Yerusalem memiliki komunitas Kristen awal, yang dipimpin oleh Uskup Yakobus yang Adil. Menurut Kisah Para Rasul 11:26, Antiokhia adalah tempat para pengikut pertama kali disebut orang Kristen. Rasul Petrus kemudian mati syahid di tahta Roma, ibukota Kekaisaran Romawi . Para rasul selanjutnya menyebarkan pesan Injil ke seluruh dunia klasik dan mendirikan berbagai Gereja Rasuli sekitar pusat-pusat awal Kekristenan. Rasul terakhir yang mati di antara 12 rasul awal adalah Rasul Yohanes dalam 100 M. (in)
原始キリスト教（げんしキリストきょう、ドイツ語: Urchristentum）は、最初期のキリスト教とその教団。ここでは、キリスト教成立から『新約聖書』所収の文書が成立し始める1世紀半ばまでを扱う。それ以降の1世紀後半からは「初期キリスト教」として別項で扱う。「初代教会」も参照 (ja)
사도 시대(Apostolic Age)란 기독교의 역사에서 전통적으로 열두 사도들의 시대를 말한다. 주후 33년경 부활하신 예수께서 사도들에게 대사명을 명하신 그 때부터 시작하여 약 100년경에 즉 마지막 사도의 죽음의 때 즉 아나톨리아에서 사도 요한이 죽을 때까지의 기간을 말한다. 예루살렘에서 흩어졌지만 전통적으로 사도직을 가지고 기독교 전통에서 특별한 중요성을 가지고 있었다. (ko)
Per età apostolica s'intende tradizionalmente la prima fase della storia del cristianesimo. Essa viene fatta iniziare con la crocifissione di Gesù (anni 30-36 circa) e il grande mandato della chiesa di Gerusalemme, e finisce con la morte di Giovanni apostolo (115 circa) in Anatolia. Poiché si crede che Giovanni sia vissuto molto a lungo e sia stato l'ultimo degli apostoli a morire, vi è una certa sovrapposizione tra l'età apostolica e i primi Padri apostolici, i cui scritti sono utilizzati per segnare l'inizio del Periodo ante-niceneo. L'età apostolica ha un significato speciale nella tradizione cristiana, in quanto fu l'epoca in cui vissero gli apostoli e discepoli diretti di Gesù di Nazareth. Gli Atti degli Apostoli costituiscono la maggiore fonte primaria dell'età apostolica, ma l'affidabilità e l'accuratezza storiche di tali Atti sono contestate da alcuni studiosi neotestamentari. Secondo la maggioranza degli studiosi, i seguaci di Gesù formarono più che altro sette apocalittiche giudaiche (cfr. Giudeo-cristianesimo) durante il periodo del tardo Secondo Tempio del I secolo. In tale epoca, la chiesa di Gerusalemme veniva guidata da Giacomo il Giusto. Paolo di Tarso inizialmente perseguitava i primi giudeo-cristiani, poi si convertì e adottò il titolo di Apostolo dei Gentili, iniziando a proselitizzare tra i pagani. Persuase i capi delle chiesa di Gerusalemme, durante il concilio, a permettere ai conversi gentili di essere esenti dalla maggioranza dei comandamenti (mitzvot), che potevano essere nel loro caso equiparati alle Leggi noachiche del successivo ebraismo rabbinico. Sebbene si affermi che l'influenza di Paolo sul pensiero cristiano sia stata la più significativa di qualsiasi altro autore neotestamentario, il rapporto tra Paolo di Tarso e il giudaismo è tuttora in discussione. Dopo la distruzione del Secondo Tempio nel 70, e più tardi, dopo la rivolta di Bar Kokhba del 132, Gerusalemme cessò di essere il centro della comunità cristiana primitiva, e i suoi vescovi diventarono suffragii (subordinati) del metropolita di Cesarea. Nel II secolo, il cristianesimo si affermò come religione prevalentemente gentile, che comprendeva tutto l'Impero romano e oltre. (it)
Apostoliska tidsåldern, även apostoliska eran eller urkristendom är det skede inom kristendomen, som följer på avslutningen av Jesu historiska liv och verk och föregår den kristna religionsbildningens begynnande konsolidering till den rättsligt och dogmatiskt organiserade katolska kyrkan. Urkristendomens tid infaller mellan tidpunkten för Jesu bortgång omkring år 30 och tiden omkring 130–150. Man brukar inom urkristendomen skilja mellan två perioder: 1. * den apostoliska tiden, och 2. * den efterapostoliska (bättre: den äldsta efterapostoliska) tiden. Skiljelinjen infaller omkr. 70. Vid denna tidpunkt var i stort sett de ledande apostoliska personerna, vilka stått Jesus personligen nära, ävensom Paulus, döda; då började den andra generationens tid, apostlalärjungarnas tid. Denna tidpunkt sammanfaller dock med den, då genom Jerusalems förstöring och den judiska nationens upplösning den äldsta kristendomens yttre ställning väsentligen förändrades, i det att dess tyngdpunkt måste förläggas utom Palestinas område, varigenom den ock mer och mer ställdes under hellenistiskt kulturinflytande. Källorna för vår kunskap om urkristendomen är först och främst de nytestamentliga skrifterna, vilka i stort sett uppkommit under senare hälften av första århundradet. Från förra hälften av 100-talet har vi de så kallade apostoliska fädernas skrifter, främst Ignatius brev och Hermas "Herde". Viktiga är också Didache, de äldsta apokryfiska evangelierna och apostlaakterna. Slutligen är att nämna de äldsta apologeternas skrifter samt en del på äldre källor vilande notiser hos Eusebius, i hans kyrkohistoria, och hos Epiphanius av Salamis, Hippolytos och andra kyrkofäder, särskilt i fråga om urkristendomens sektväsen. Inom den urkristna fromheten har man först och främst att skilja mellan den judekristna riktningen och den hellenistiskt kristna riktningen. Den förra hävdade den mosaiska lagens förbindande kraft, i den mån denna ännu gick att upprätthålla. Den senare hävdade kristendomens frihet från den yttre lagen och satte i dess ställe Andens lag och de ordningar, som naturligt växte upp på den frigjorda kristendomens grund. Striden mellan de båda riktningarna har satt spår efter sig i Apostlagärningarna och i vissa av Paulus brev. Genom starkare uppblandning med hellenistisk-orientaliska föreställningar uppstod redan i detta tidevarv å ena sidan den judekristna gnosticismen och å den andra den hednakristna gnosticismen, vilken i det följande tidsskedet blev av så stor betydelse för den kristna kyrkan. För övrigt kännetecknas urkristendomen av stor organisatorisk frihet (före hierarkins uppkomst), vitt utrymme åt den pneumatiska begåvningen (före den nytestamentliga kanons uppkomst), stor frihet i fråga om de religiösa föreställningarna (före dogmats uppkomst) och utmärkes slutligen av stark eskatologisk spänning (före tillbakaträdandet av tanken om Herrens snara ankomst). (sv)
在基督教歷史中，使徒時代（英語：Apostolic Age），又稱使徒時期，傳統上指十二使徒在耶穌復活顯現，接受大使命，開始向外傳教之後，一直到最後一個使徒死亡的這段時期，時間約從西元33年一直到約100年之間。這是基督教會發展的最初期階段，12使徒由出發，在小亞細亞建立了安提阿教會，之後向整個地中海世界傳播基督教義。許多基督教會的傳統都被追溯到這個時期，但是這個時期存留的文獻資料不多，主要集中在《使徒行傳》；但《使徒行傳》中的部份記載被考證及質疑可能有問題，使得這段時期的真實歷史仍然存在許多爭議。 (zh)

dbo:wikiPageExternalLink

dbo:wikiPageWikiLink

dct:subject

rdfs:comment

La Apostola epoko estas frua periodo de la kristanismo rigardata kiel definitiva de multaj kristanoj, delimigita de la revivigo de Jesuo (ĉ. 30 - 35) kaj la morto de la lasta apostolo (ĉ. 90). La ideoj kaj praktikoj de tiu periodo estas rigardataj kiel modelaj de multaj kristanaj grupoj. (eo)
Als Urchristentum oder Frühes Christentum bezeichnet die historische Forschung die Anfangszeit des Christentums seit dem öffentlichen Auftreten von Jesus von Nazaret (etwa 28 bis 30) bis maximal zur Abfassung der letzten Schriften des späteren Neuen Testaments (NT) und Trennung der Christen vom Judentum (Ende des ersten, Anfang des zweiten Jahrhunderts). Mit dem Gebrauch des Begriffs „Urchristentum“ verbindet sich neben der rein deskriptiven Epochenbezeichnung oft auch ein impliziter normativer Anspruch. (de)
原始キリスト教（げんしキリストきょう、ドイツ語: Urchristentum）は、最初期のキリスト教とその教団。ここでは、キリスト教成立から『新約聖書』所収の文書が成立し始める1世紀半ばまでを扱う。それ以降の1世紀後半からは「初期キリスト教」として別項で扱う。「初代教会」も参照 (ja)
사도 시대(Apostolic Age)란 기독교의 역사에서 전통적으로 열두 사도들의 시대를 말한다. 주후 33년경 부활하신 예수께서 사도들에게 대사명을 명하신 그 때부터 시작하여 약 100년경에 즉 마지막 사도의 죽음의 때 즉 아나톨리아에서 사도 요한이 죽을 때까지의 기간을 말한다. 예루살렘에서 흩어졌지만 전통적으로 사도직을 가지고 기독교 전통에서 특별한 중요성을 가지고 있었다. (ko)
在基督教歷史中，使徒時代（英語：Apostolic Age），又稱使徒時期，傳統上指十二使徒在耶穌復活顯現，接受大使命，開始向外傳教之後，一直到最後一個使徒死亡的這段時期，時間約從西元33年一直到約100年之間。這是基督教會發展的最初期階段，12使徒由出發，在小亞細亞建立了安提阿教會，之後向整個地中海世界傳播基督教義。許多基督教會的傳統都被追溯到這個時期，但是這個時期存留的文獻資料不多，主要集中在《使徒行傳》；但《使徒行傳》中的部份記載被考證及質疑可能有問題，使得這段時期的真實歷史仍然存在許多爭議。 (zh)
تغطي المسيحية في القرن الأول التاريخ المؤسس لتاريخ المسيحية، بدءًا من تبشير يسوع (27–29 للميلاد تقريبًا) حتى موت آخر الرسل الاثني عشر (عام 100 تقريبًا)، لذا تسمّى أيضًا العصر الرسولي. تطورت المسيحية المبكرة من خدمة يسوع الإسخاتولوجية (الأخروية). بعد موت يسوع، أسس أول أتباعه طائفة رسولية مسيحية يهودية في أواخر فترة المعبد الثاني في القرن الأول للميلاد. وقد تطوّرت عقائدهم من اعتقادهم الأول بأن قيامة يسوع كانت بداية آخر الزمان، إلى اعتقادهم بعودة أخرى ليسوع لإقامة مملكة الله في مرحلة متأخرة من الزمن. (ar)
العصر الرسولي، بحسب التاريخ المسيحي، هي الفترة التي تبداء من الإرسالية الكبرى التي أعلنت بقيامة المسيح عام 33م وانتهت مع موت أخر الرسل والنعتفد أنه يوحنا الرسول عام بحوالي عام 100م. من المتفق عليه أن الرسل إنطلقوا من أورشليم وأخذوا يؤسسون كنائس الكرسي الرسولي في مناطق حوض البحر المتوسط. واهمية هذه الفترة أن كل شخصياتها هم رسل عايشوا المسيح بشكل مباشر كحوارييه. والمصادر الأساسية لأحداث العصر الرسولي يأتي من إنجيل أعمال الرسل والذي يشك بدقته بعض علماء التاريخ.يعتقد معظم المؤرخون أن أتباع المسيح الأولين كانوا يهود يؤمنون بقرب نهاية العالم عاشوا خلال فترة الهيكل الثانية المتأخرة. وكانت المجموعات المسيحية الأولى من اليهود فقط مثل الأبونيون لذلك يسمى رواد المسيحية بالمسيحيون اليهود وكات يقودهم يعقوب البار. أما بولص الرسول فكان رسول المسيح إلى العوام الغير يهود. لهذا، عمل بولس على إقناع قادة الكن (ar)
El període apostòlic de la història del cristianisme és tradicionalment el període dels Dotze apòstols, que data des de la Crucifixió de Jesús (c. 30-33) i la de Jerusalem fins a la mort de Joan l'Apòstol (c. 100) a Anatòlia. Es diu que els Apòstols es van dispersar des de Jerusalem i van fundar les seus apostòliques. Atès que es creu que Joan va viure tant de temps i va ser l'últim dels dotze a morir, existeix un cert solapament entre l'"Era Apostòlica" i els primers Pares apostòlics, els escrits d'aquests s'utilitzen per marcar l'inici del . Això té un significat especial en la tradició cristiana així com l'era dels apòstols directes de Jesucrist. La principal font primària per a l'"Era Apostòlica" són els Fets dels Apòstols, però la seva exactitud històrica és qüestionada per alguns. (ca)
Christianity in the 1st century covers the formative history of Christianity from the start of the ministry of Jesus (c. 27–29 AD) to the death of the last of the Twelve Apostles (c. 100) and is thus also known as the Apostolic Age. Early Christianity developed out of the eschatological ministry of Jesus. Subsequent to Jesus' death, his earliest followers formed an apocalyptic messianic Jewish sect during the late Second Temple period of the 1st century. Initially believing that Jesus' resurrection was the start of the end time, their beliefs soon changed in the expected Second Coming of Jesus and the start of God's Kingdom at a later point in time. (en)
El cristianismo en el siglo I abarca la historia formativa del cristianismo, desde el comienzo del ministerio de Jesús (c. 27-29 d. C.) hasta la muerte del último de los Doce Apóstoles (c. 100) (y, por lo tanto, también se conoce como la Edad Apostólica). (es)
Kekristenan pada abad ke-1 mencakup sejarah Kekristenan, dari permulaan pelayanan Yesus (sek. 27-29 M) hingga kematian Dua Belas Rasul terakhir (sek. 100 M). Oleh karena itu masa dikenal juga sebagai zaman apostolik. Kekristenan awal bertumbuh dari pelayanan Yesus dan berkembang seputar pelayanan para rasul. (in)
L'Âge apostolique de l'histoire du christianisme est traditionnellement la période des douze apôtres, allant de la Grande Mission des apôtres par le Christ ressuscité à Jérusalem vers 33 jusqu'à la mort du dernier d'entre eux, considérée comme étant celle de Jean en Anatolie vers 100. Traditionnellement, il est posé que les Apôtres (en), fondant les sièges apostoliques. Cette période revêt une importance particulière dans la tradition chrétienne en tant qu'âge des disciples directs de Jésus-Christ. Les Actes des Apôtres et les épîtres de Paul constituent les principales sources pour l'histoire de l'« Âge Apostolique », bien qu'elles soient fragmentaires et que leur exactitude historique soit parfois remise en question. (fr)
Per età apostolica s'intende tradizionalmente la prima fase della storia del cristianesimo. Essa viene fatta iniziare con la crocifissione di Gesù (anni 30-36 circa) e il grande mandato della chiesa di Gerusalemme, e finisce con la morte di Giovanni apostolo (115 circa) in Anatolia. Poiché si crede che Giovanni sia vissuto molto a lungo e sia stato l'ultimo degli apostoli a morire, vi è una certa sovrapposizione tra l'età apostolica e i primi Padri apostolici, i cui scritti sono utilizzati per segnare l'inizio del Periodo ante-niceneo. L'età apostolica ha un significato speciale nella tradizione cristiana, in quanto fu l'epoca in cui vissero gli apostoli e discepoli diretti di Gesù di Nazareth. Gli Atti degli Apostoli costituiscono la maggiore fonte primaria dell'età apostolica, ma l'affid (it)
Apostoliska tidsåldern, även apostoliska eran eller urkristendom är det skede inom kristendomen, som följer på avslutningen av Jesu historiska liv och verk och föregår den kristna religionsbildningens begynnande konsolidering till den rättsligt och dogmatiskt organiserade katolska kyrkan. Urkristendomens tid infaller mellan tidpunkten för Jesu bortgång omkring år 30 och tiden omkring 130–150. Man brukar inom urkristendomen skilja mellan två perioder: 1. * den apostoliska tiden, och 2. * den efterapostoliska (bättre: den äldsta efterapostoliska) tiden. (sv)

rdfs:seeAlso

is dbo:wikiPageWikiLink of